HISTÒRIES RETRATADES
12-12-2024 17:10
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Estem tan acostumats a veure joves amb monopatí pel carrer que ho veiem com alguna cosa quotidiana. De fet, és el que ells mateixos busquen. Integrar la seva pràctica en el dia a dia de les ciutats. Els skaters des de fa molts anys, potser més de 50, s’han constituït com un element clau de la cultura urbana. Han estat vistos amb certs perjudicis, o apriorismes, relacionats amb les bretolades, drogues i la ganduleria. Però res d’això, en la seva immensa majoria.
La cultura skater va néixer a Califòrnia cap als anys setanta. Es manifesta a l’espai públic moguda per un sentiment de rebel·lia que impulsa a fer realitat els principis de llibertat, autorealització i cooperació. Els practicants se centren en aquesta activitat, eviten problemes, són pacífics, respectuosos amb l’entorn i les persones. Es calcula que hi ha 13,5 milions de patinadors al món, el 80% té menys de 18 anys i el 74% són homes. Però no és un esport de força, no interessa el poder o la supremacia, més aviat hi ha solidaritat.
De les figures acrobàtiques que fan en diuen trucs. És allà on expressen el seu art, plasmen les seves idees, creades prèviament a la ment. D’aquí el sentiment d’autorealització. Cada truc té un nom, cada posició sobre la taula en té un altre. Tenen els seus codis. Però no és un col·lectiu tancat, al contrari. S’ensenyen els uns als altres i es respecten. Els agrada la intensitat, afronten el risc, per sobretot valoren la perseverança, la tenacitat per intentar una vegada i una altra el mateix truc, fins que surt.
Per a molts skaters, aquesta activitat és una forma de vida, una expressió personal, artística, fins i tot. És un fenomen social, més que un esport, tot i que és olímpic des de Tòquio 2020 i hi ha nombroses competicions organitzades per marques i federacions. Com tot, l’skateboarding s’ha mercantilitzat. No només amb la gran varietat de monopatins, sinó amb roba, però també amb productes audiovisuals. Per la seva plasticitat són objecte de nous productors i fotògrafs.
Una de les grans figures mundials, la més destacada per la seva trajectòria és Toni Hawk, un californià de 57 anys. Encara és una icona per ser el primer a planxar, aterrar dempeus, un 900, un gir aeri de dues voltes i mitja (900 graus) que es realitza en una rampa pràcticament vertical de quatre metres. Es considera un dels trucs tècnicament més exigents del monopatí de carrer, que ell mateix va inventar. Hawk té dotze videojocs al seu nom.
Sense saber massa d’aquest món ens vam acostar al skatepark de Vilanova i la Geltrú. És molt difícil no trobar ningú en aquest espai ubicat just darrere el cementiri. Un cop allà també és complicat no quedar-te una estona mirant les evolucions dels patinadors. Especialment a la piscina corbada on quedes mig hipnotitzat pels moviments pendulars que acaben amb una figura, amb els braços a l’aire, fent algun gest amb les mans o agafant la taula. Alguna caiguda trenca de sobte el so de les rodades sobre el ciment.
Marc Isern, Ise, pels amics, té 29 anys, des dels deu a sobre un skate. El va atraure la llibertat, que no hi hagi entrenadors, on es comparteixen coneixements. Va començar a patinar al Passeig Marítim. Però també l'atreia el terra de la plaça del Mercat, molt bo per patinar, és molt llis i rellisca perfectament. Amb el seu grup d’amics i amigues van gairebé cada dia al parc de patinatge “és una manera de treure’m els maldecaps de sobre, de provar coses. Hi ha dies bons i dolents, però sempre hi ha algun amic o gent. Vaig amb el skate a tot arreu. No li veig final, és una manera de viure”.
Ara està lesionat, no precisament per haver caigut. Però porta una barra de titani i quatre caragols al fèmur, s’ha trencat el radi, s’ha dislocat el canell i l’han operat de l’espatlla. Tot per caigudes. Malgrat això, anhela el moment de tornar a patinar. Comenta que és un error relacionar el vandalisme amb els patinadors. “Som curosos amb el mobiliari urbà, en fem un bon ús i mirem de no molestar als vianants. Igual que surts per córrer pel passeig, o en bici per la muntanya, fem una activitat que en algun moment necessites saltar un mur, una vorera o un banc. A Vilanova i la Geltrú, no passa tant, però a Barcelona la gent ja sap que hi ha determinades places que no s’han fet per patinar, però l’arquitectura acompanya molt i ara ja seria estrany no trobar patinadors”.
El skate marca estil. “Els primers a portar pitillos elàstics vam ser nosaltres. Hi ha molta gent que porta marques, que no saben que són pròpiament patinadors, però com que estan de moda i és el rotllet del carrer, se les posen. No passa tant amb la música. Abans es relacionava molt l’skate amb el punk i rock dur, però ara la música que s’escolta és molt heterogènia”. No obstant això, tant el Marc, com els seus col·legues els agrada portar una roba determinada i s’hi fixen molt.
Casualment, quan vam visitar la botiga Hobbysport, el Marc Isern sortia de l’emprovador. Aquest establiment fa trenta anys que ven productes d’activitats de lliscament. Sempre ha estat atenta a les tendències i a les oscil·lacions d’aquests esports, però s’ha mantingut sempre com un referent, d’entre les més de trenta botigues que en algun moment han ofert productes skater a Vilanova i la Geltrú. Ara és l’única oberta i la porten Roser Alba i Francesc Isern, segona generació al capdavant de la botiga.
Francesc, creu que les olimpíades han contribuït a depurar el prejudici d’aquesta activitat, “Hi ha gent de tota mena. Tenim un client que era director d’una sucursal bancària. Un moment àlgid va ser sortint de la pandèmia, quan la gent tenia limitada la mobilitat i buscava activitats de proximitat. Val a dir que és un esport molt difícil, costa molt d’ensenyar, és difícil fer una escola de skaters perquè no et pots dedicar al 100% a una persona i li cal molta pràctica. Això és complicat d’entendre, especialment pels pares, que veuen que els nens van sols pel carrer a aprendre’n”.
Hi ha una moda urbana associada als patinadors, molt relacionada amb la comoditat, “aquí costa que la gent vagi vestida com al gran referent que és els Estats Units, i al Japó, en segon terme. L’amplitud dels pantalons americans, aquí, no té sortida comercial. Les marques d’allà arriben però el tall de la roba, no. Tot és molt més exagerat, aquí està condicionat pel que diran”, comenta Francesc Isern.
Actualment, hi ha moltes mides i estils de monopatins, sectoritzats per l’especialització. Si són de carrer, de parc, surfskate o ball. Hobbysport no té botiga en línia, “preferim vendre experiències, acompanyar al client amb els nostres comentaris, aconsellant i orientant sobre els productes que els poden anar millor. Qui busca alguna cosa molt concreta ho compra a la xarxa. Busquem qualitat. Comprem monopatins a una fàbrica del País Basc perquè la fusta és més fresca, a part que el producte és més econòmic per la proximitat”, explica Francesc Isern.
Marcel Cama, té 22 anys. Va començar als cinc, simplement per diversió i imitar el que feien els joves del seu voltant. Patinava per tot arreu. Els seus pares sempre li han donat suport amb aquest àmbit. Amb ells ha voltat per Espanya i Europa, fins que li van donar l’oportunitat de viatjar als Estats Units, el bressol del skate. Més endavant hi va anar sol. Va començar a endinsar-se en l'àmbit competitiu de molt jove. Primer a escala catalana, després a l’àmbit estatal i internacional. Ha competit en competicions molt reconegudes en el món del Skateaboarding com Marsille Red Bull Bowl Rippers, on va assolir la primera posició Amateur, Vert Attack a Malmo, on va quedar segon a la categoria júnior de 16 anys, o al Combi Vans Pool amateur. També ha competit mitjançant la Federació Espanyola d’Skateboarding a Xina, concretament a Nanjing, on va fer el dissetè del món amb l’especialitat de halfpipe.
A aquesta escala ha pogut assolir diversos espònsors com Volcom i Vans. Ara mateix li donen suport Jart Skateboards amb taules i Mesa Distribution amb el material de monopatí. “Ara bé, l’ajuda més gran que he tingut han sigut els meus pares i tot això no hagués sigut possible sense ells”, reconeix i agraeix Marcel Cama. “Continuo patinant com he fet sempre gaudint fent el que m’agrada. Per mi és com un art i una manera d’expressar-me com soc. Sempre intento millorar el meu nivell de monopatí de carrer per algun dia tornar a competir. Només vull agrair a totes les persones que he conegut pels aprenentatges que he assolit, perquè sense elles, no seria la persona que soc ara”, diu humilment aquest destacat patinador.
El que no se sap és que Vilanova és un referent. Aquí han vingut els millors patinadors del món, atrets pels elements singulars d’algunes places. “Són espais que s’han fet famosos amb els vídeos que nosaltres mateixos hem gravat i han voltat per tot el món, perquè s’han etiquetat. Filmadors i fotògrafs de tot el món si han fixat i ho han potenciat”, explica Cels Ayza, de 32 anys un dels més veterans de la colla del skatepark. “La plaça Mediterrània és un lloc molt popular, les escales de la plaça del Mercat que baixen cap al parc infantil també, però les escales de la xemeneia de Cal Ganeta, només hi ha dos americans al món que l’han baixada”, exclama Marc Isern, que un dia es va trobar al Messi de l’skateboard fent trucs a la plaça. “De fet, Vilanova i la Geltrú té molts spot per patinar. Són llocs ideals per la pràctica i no tenen perquè ser sempre els skateparks. Per exemple la plaça del MACBA de Barcelona és un dels spot més famosos del món”, concreta Isern.
Cels Ayza va enganxar al monopatí als onze anys. Li agrada la llibertat, la superació, la creativitat i afrontar riscos. Va liderar el moviment que va aconseguir el skatepark a Vilanova. De fet, la perseverança en la reivindicació té molt a veure amb la tenacitat en què intenten i intenten les cabrioles. “Volíem dissociar el skatebording d’allò quinqui, el vandalisme i les drogues. Pensàvem que un parc de patinatge ajudaria. Cada dia entrava a l’Ajuntament per demanar un skatepark, alguna vegada em vaig colar al despatx de l’alcalde. No paràvem. Un any per carnaval vam improvisar una carrossa reivindicant-ne la construcció. Vam avançar-nos furtivament al sermó de carnestoltes a dalt de l’escenari. Ens vam fer pesats i ho vam aconseguir”, explica orgullós Cels Ayza.
El 2011, quan es va construir l’skatepark de Vilanova era dels millors de Catalunya. “Al principi venia molta gent, no només amb monopatí, també amb bicicletes i patins. Ara s’ha quedat petit i antiquat. Hi ha ciutats que tenen noves places dissenyades per la pràctica dels monopatins. Demanaríem que l’Ajuntament ho tingués en compte en les noves urbanitzacions, però ara mateix voldríem fer una ampliació de l’actual parc amb mobiliari urbà per patinar”, apunta Cels Ayza.
El mateix patinador destaca que el skate s’ha transformat amb una indústria, tot plegat ha contribuït a consolidar-lo. Ara el monopatí de carrer forma part de l’aparador sociocultural de les ciutats. “L’skate és un art, transportes una idea al moviment. El carrer hi ha molta diversitat i és molt creatiu”, diu Cels. “Amb totes les oscil·lacions de la popularitat del monopatí, ara torna a estar de moda. Els nens comencen molt aviat i estan aportant piruetes i figures noves, mai pensades”, concreta Marc Isern.
Noemi Soler, té divuit anys. Estudia arquitectura. Va començar el 2019 a patinar. “Anava a estiuejar a Santander i em vaig enamorar de l’skate. A la meva escola no hi havia ningú que patinés, vaig començar sola, a la plaça del Port. M’agrada la creativitat, m’evadeix molt. Mirava vídeos i anava practicant, fins que vaig venir aquí a l’skatepark. Sense els consells dels patinadors més experimentats segurament tindria la meitat de nivell. Al principi no entenia els noms de les posicions i les figures i ells m’anaven indicant. L’skate per definició és una activitat molt sociable. Vagis on vagis. No l’utilitzo com a transport, no tots els terres van bé. Cada vegada hi ha més noies, però fa poc que s’hi ha incorporat. A les competicions les patinadores són molt joves, no hi ha veteranes”.
Ara anem a la plaça del Port, un altre lloc fantàstic pels skaters per les moltes escales, bancs, rampes i elements per fer trucs. És un lloc tranquil i ampli on no molesten a ningú. Felipe Martínez, té setze anys, fa dos anys que va arribar de Colòmbia on va començar a patinar amb uns amics. “Allà no és tan reconegut, però hi ha molta gent que patina. Hi ha pocs llocs per patinar sempre plens de gent. Quan vaig venir aquí em van regalar un monopatí i ja no he parat. M’ha agradat la superació, el fet d'intentar i tornar a provar, la perseverança. També que és una activitat molt social. He competit, ara no. Em veig adult patinant, no hi ha cap company de classe que patini”.
Aitor Olivares, té 33 anys. Des dels vuit anys patinant. Després d’una lesió es va passar al long. Un monopatí que es va crear entre els surfistes californians. Hi ha monopatins per ballar, desplaçar-te i d’altres per descens, així dit pels profans en el skateboarding. “M’agrada l’skate original de carrer, no estic en contra de les olimpíades, però és cert que s’ha popularitzat molt des de Tòquio 2020”.
Eulàlia Cortés, té 25 anys, va començar a patinar als dotze anys perquè una amiga seva tenia un monopatí a casa. “Anàvem sense saber-ne. Ens agafàvem, quèiem, però ens en vam sortir. Durant temps el long va ser el nostre mitjà de transport. No ens va atraure tant la moda, era guay tot el que envoltava el skate. Sempre hem tingut la fantasia d’aprendre a fer trucs, no només per anar d’un lloc a l’altre, també quedàvem per provar coses. La veritat és que si ho fas servir com a transport, és una activitat desequilibrada, només utilitzes una cama. Ara ho faig més per oci, no fem tant de trucs sinó més aviat dàncing. Crec que sempre estarà en mi. Aquestes activitats que aprens de petita no perds la destresa. Puc estar temps sense anar, pujo a la taula i els teus peus saben anar, vagi descalça o amb talons”.
El skate, com tota la cultura urbana, mostra la diversitat i el dinamisme de les ciutats. Abraça pràctiques i estils de vida. Insereix tot un sentit social i històric a les ciutats pel procés de significat cultural. Proporciona identitats, hàbits i representacions de la vida quotidiana. Sobre un skate tothom és igual, no hi ha conflictes, només és un sobre el monopatí, sol, expressant moviment i desafiant la gravetat. La taula és la seva llibertat.
PUBLICITAT
PUBLICITAT