HISTÒRIES RETRATADES
20-02-2025 12:48
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Tres coses uneixen a tres vilanovines. El piano, la composició i el virtuosisme. Van escollir el piano com la millor manera d’expressar la seva creativitat, totes elles en edats extremadament primerenques. Neguen tenir un do, més aviat destaquen l’ingent treball diari. Tres pianistes de renom internacional, tres dones nascudes a Vilanova i la Geltrú, de tres generacions ben diferenciades: Leonora Milà, Elisabet Raspall i Laura Farré Rozada.
Han estat molt contentes de la trobada. Hem d’agrair a la Regidoria de Cultura les facilitats per poder fer les fotografies a la Casa Olivella on, com havia de ser, les vam reunir al voltant d’un piano. Consideren un fet notable que siguin tres dones, però no ho volen destacar en excés, prefereixen no significar el gènere. Però, en canvi, exalten el seu vilanovisme, que porten amb orgull per arreu del món.
Leonora Milà, ara ja retirada, va fer carrera a l’exterior, per això no va notar la repressió franquista vers les dones. A l’estranger no era tan estrany que una dona destaqués artísticament. “Als Estats Units no entenien com tenia el cognom dels pares i no del marit”, comenta Leonora. Elisabet Raspall es veu com una pianista, “sense cap bandera, una música. Sempre hi ha hagut dones artistes, possiblement no han transcendit, no s’han visualitzat, com passa en altres àmbits. Si ser dona artista encara és notícia, és que encara no anem bé. De mica en mica la presència femenina és major”.
Les pianistes a la Casa Olivella amb respecte a Leonora Milà
Laura Farré pensa que el gènere hauria de ser igual, “però no és així. La música és molt exigent i difícil de compaginar amb la vida personal. En èpoques anteriors les dones compositores havien de publicar amb el nom del seu marit o germà. En l'actualitat em trobo constantment demostrant el meu currículum, si fos un home, no m’estarien qüestionant. A vegades em trobo amb actituds paternalistes”. Totes tres coincideixen que costa molt incorporar repertori de dones als concerts, però són partidàries de no forçar les coses i en equiparar peces pel seu propi contingut i no tant pel gènere de l’autoria.
Leonora Milà va començar amb música neoclàssica, una avantguarda que sorgeix al principi del s. XX. “També m’agrada el jazz, l’escolto molt i vaig a concerts. Però no m’he atrevit a tocar-lo mai”. Si s’ha dedicat a la música més popular, bàsicament amb havaneres, que per primer cop es tocaven al piano. Aquí va manifestar la seva identitat vilanovina, de l’Habana Xica, “em surten, perquè ho dec portar a la sang”. Elisabet Raspall diu que “ara mateix faig una fusió. Sempre dic que faig un jazz vilanoví, des d’aquí, amb la influència d’aquí. Més clar, un dels meus discs es diu Bossanova i la Geltrú”.
Trobada vilanovina a la plaça de la Vila
Laura Farré Rozada, fa una recerca de la música clàssica ja composta, però que no es toca. “Per mi Leonora Milà ha sigut un referent internacional com a compositora. L’Elisabet és una gran compositora de jazz i jo m’he centrat en la música clàssica contemporània. Crec que ens complementem entre nosaltres, perquè la Leonora té estil clàssic, l’Elisabet fa jazz i jo m'expresso en el contemporani, estem en el s. XX, i no ens acabem de trepitjar”. Coneixem la història retratada de cadascuna d’elles.
Una peça de museu que li va servir per enlairar una carrera precoç
Leonora Milà va néixer el 1942. El seu pare va destacar com a violoncel·lista en les orquestres Pau Casals i del Liceu de Barcelona. A sis anys va demanar als Reis Mags una partitura del concert en La Major, de Mozart, per a piano i orquestra. De ben petita va manifestar un talent innat per compondre. Així ho va veure Maria Casals, pedagoga musical l’Acadèmia Arts Nova, que va saber veure una ‘nena prodigi’, tal com es va conèixer la Leonora. Sobretot després del primer concert d’obres pròpies i de Mozart amb només sis anys al Palau de la Música Catalana. “La música em surt de dins, però hi ha treball, esforç, constància i disciplina. Faig una música sincera, de sentiment clar”, expressa la compositora.
Continuant amb la precocitat, amb dotze anys va iniciar la seva carrera internacional tocant en un programa de la BBC, que li va obrir les portes del Royal Albert Hall, on va tocar l’Orquestra Filharmònica de Londres. “Recordo que un oficial em volia fer fora perquè les nenes no podien estar allà”, recorda la pianista vilanovina, que l’any 1966 era la primera dona a guanyar el Concurs Internacional de Música Maria Canals. El 1979 va tocar a Hong Kong i la casualitat va fer que seguidament tingués l’oportunitat de tocar a la Xina convertint-se en la primera dona espanyola que hi va tocar. En aquell moment per l’hermetisme del règim xinès va ser tota una fita, que va consolidar amb l’enregistrament d’un disc amb la China National Symphony Orchestra. També va ser la primera compositora que va estrenar un ballet propi, Tirant lo Blanc, al Ballet de Sant Petersburg.
Al seu Steinway preuat al peu del Cabanyes dedicat a ella
Leonora Milà ha sigut una artista global abans de la globalització. Compositora de 100 obres, té 30 discs i ha tocat amb les orquestres més prestigioses. "La inspiració arriba estant a l'instrument i provant. Però per mi, no deixa de ser un misteri. Precisament, el que m'agrada és que hi hagi altra gent que interpreti coses meves, perquè si no la meva música es moriria. M’hauria agradat compondre un rèquiem".
Diu somrient que Falla, no l’hi ha fallat mai. Reconeix Eduard Toldrà com un dels millors mestres, compositor i gran orquestrador de cançons seves quan tenia sis anys. A casa seva ens ensenya el primer piano, de fet és l'instrument de la família Milà. També mostra orgullosa un Steinway, de tres quarts de cua, del 1977, que com a única propietària, la marca ho acreditarà amb una placa. A la paret propera del piano ens mostra el quadre d’Alexandre Cabanyes, “em venia a buscar amb un carro i un burro, per portar-me a practicar amb el seu piano a la seva masia, mentre em pintava”, explica Leonora Milà. Ara, viu reposadament a casa seva, del carrer Caputxins, enmig d’aquests alegres records i molt agraïda pel viscut. “Al concert de comiat no vaig tenir una sensació de final”, confessa.
Una altra pianista vilanovina és Elisabet Raspall. “Faig música perquè la meva mare s’hi volia dedicar i no ho va poder fer”. La portaven a ca la Blanca Bertran, la gran professora de música de l’institut Manuel de Cabanyes, i després al Foment Vilanoví, on hi havia l’Escola de Música. Per culpa d’una tendinitis, a vuitè de piano, li van aconsellar que canviés d’estil. Així és com va interessar pel jazz. “Hi havia molta pressió pel virtuosisme, cada curs que avançaves era més complicat i havies de fer-ho molt més bé”. No obstant va seguir al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i obtingué el diploma de grau superior del Taller de Músics de Barcelona. Més tard, als Estats Units amb l'ajuda d'una beca, estudià música contemporània a la Berklee College of Music, on es graduà de Professional Music.
Jazz i castanyoles, amb tota la il·lusió
Ha enregistrat 14 discos bàsicament amb temes seus. Es dedica plenament a la música, és professora, de l’Escola Superior de Música de Catalunya, on també és pianista acompanyant. Recorda especialment uns concerts al Mostra Das Artes Mediterraneas. Considera Francesc Borrull un pioner i té a Leonora Milà com a referent. “No he deixat mai el clàssic. De fet, continua sent el meu escalfament. Bill Evans, també va passar del clàssic al jazz, una pianista Mercedes Rossi, que també venia del clàssic, va anar a estudiar a Amèrica i jo també hi vaig anar, a Boston i Nova York”.
El darrer projecte és Jazztanyoles, conjuntament amb la reconeguda ballarina i castanyolista vilanovina Belén Cabanes, de qui també retratarem la seva història. Va començar amb la dansa a la Coral Retamero, “perquè tenia les cames una mica torçades i el metge va dir que m’aniria bé”, exclama. El Ramon Traval Altès, tiet seu, era un gran escenògraf, va morir quan ella tenia un any, però que va vestir moltes persones importants a la vida de la Belén: José de Udaeta, Rosa García, José de la Vega, Pastora Martos, de fet tota la gent de la dansa espanyola.
Fusió i alegria a l’Hotel Cèsar
La seva mare li va dir d’anar a fer una prova a Barcelona, quan tenia 16 anys a l’estudi de José de la Vega. “Jo jugava a bàsquet. En la dansa vaig reconèixer l’art, em va agradar, l’estudi era molt bonic, em vaig enamorar de tot allò. Vaig seguir a Madrid, a l’Escola Amor de Dios, per continuar estudiant, volia dedicar-me a això professionalment”, comenta Cabanes. Va entrar a la companyia de Rafael Aguilar, amb qui va estar quatre anys fent gires per tot el món.
La Rosa García la va iniciar a les castanyoles, amb el mètode de l’Emma Maleras. “Hi ha gent que toquen castanyoles per separat del ball, en el seu cas va anar junt”, afegeix la vilanovina. Ara cada cop balla menys, és professora de l’Institut del Teatre i al Conservatori Professional de Dansa. Segueix com a concertista de castanyoles.
Coincidia sovint amb l’Elisabet Raspall a l’autobús anant a Barcelona. “Un dia vam pensar de fer alguna cosa conjuntament. Ho vam provar i vam dir això, és molt guai. Combinem els nostres mons particulars”, confessen les dues. L’Elisabet porta les seves composicions. “No fa falta posar etiquetes a les coses, l’art és l’art. Ella posa les castanyoles damunt la música. Vam exclamar, hòstia a quina alegria i quin ‘subidón’”, exclama Elisabet Raspall, però Cabanes ho remata, “vam entendre allò que ets més alegre que unes castanyoles”. Així de clar ho expressen en la sessió fotogràfica a l'Hotel Cèsar, a qui hem d'agrair el gest.
Un projecte que tot just comença ara, però que porta ja vint concerts
La Belen prepara molt els seus espectacles. “A mi m’interessa molt el joc rítmic per què no puc fer notes, intento treure el màxim partit i amb el jazz hi ha aquest joc d’improvisació, sempre ens posem en risc, a veure què passarà. Ballo també, no ho puc evitar, hi ha il·luminació, tot molt ben preparat”, comenta la castanyolista. Ja porten vint concerts i un disc, una aventura que dura des de la pandèmia i que no té mires d’acabar-se.
El nou projecte d’Elisabet Raspall i Belen Cabanes, ‘Jazztanyoles’
La tercera pianista vilanovina és Laura Farré Rozada, té 34 anys. Va iniciar la seva formació al conservatori de Música de Vilanova i la Geltrú, amb cinc anys estudiava sensibilització musical. Va compaginar els estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya amb l’estudi de les matemàtiques a la Universitat Politècnica de Catalunya. “Em vaig interessar per relacionar la música i les matemàtiques, en l'àmbit teòric. Em servia per tractar millor els patrons de les partitures i millorar l’eficiència en l’estudi".
Artista i piano, una simbiosi
Posteriorment, va entrar al Royal College of Music de Londres. Al seu doctorat ha connectat música i matemàtiques, en el camp de la memòria musical, per ajudar els músics a tenir un pensament molt més analític, gestionar millor el pànic escènic o preveure lesions. La tesi presenta aquest mètode perquè d’altres músics el puguin utilitzar. Aplica les matemàtiques a tot el que fa, les divulgo tant com pot en dos programes de ràdio, ‘La cinta de Möbius’, a Catalunya Música i ‘Musimáticas’ a Radio Clásica, on també col·labora al programa matinal ‘Sinfonia de la Mañana’. També fa conferències sobre música i matemàtiques, buscant un equilibri entre interpretació, divulgació, composició i investigació.
Té dos discs, The French Reverie on treballa la simetria a la música i Nimbus on estudia les fractals, “a través de la metamorfosi de l’aigua per explicar de quantes maneres les fractals poden aparèixer a l’aigua i a la música”, concreta la pianista vilanovina. Ara està amb el tercer disc que sortirà aquest novembre i es presentarà al Palau de la Música Catalana, centrat en música armènia i la seva influència en compositors europeus. Recorda especialment el concert al Carnegie Hall de Nova York.
Reflexos de genialitat. Laura Farré Rozada, a l’Auditori Eduard Toldrà
“Tots els paràmetres musicals els pots justificar de manera matemàtica. Tocar el piano, en el fons, és calcular logaritmes perquè la proporció en la qual es desplaça la freqüència envers les notes, és diferent de la física en el teclat. Són càlculs que fem inconscientment. Les matemàtiques ens ajuden a conèixer la percepció musical”, d’aquesta manera explica la relació entre matemàtiques i música.
A qui millor que ella se li pot preguntar sobre la creació musical a través d’intel·ligència artificial, “les màquines poden compondre, aprenent el llenguatge musical. La intel·ligència artificial encara no sap connectar idees que no tenen res en comú, això només ho pot fer un humà. Crec que ha de ser una eina més, que ens ajudi, però no hauria de substituir la creació humana. S’ha de valorar quina és la finalitat de l’art, el filtre humà és imprescindible”, apunta.
Ella mateixa reconeix que la inspiració prové de connectar idees. Igual que la Leonora Milà, creu que “la inspiració té un punt que no es pot explicar, i està bé que sigui així, perquè forma part de la sensibilitat de cadascú. Però també hi ha molt de treball. Per arribar a la improvisació cal haver treballat molt abans per assolir un nivell d’espontaneïtat i recursos per aplicar-los en moments adients”.
Energia i sensibilitat al piano
Laura Farré Rozada, toca de memòria en els seus concerts. “El meu mètode consisteix a identificar quina és la mínima informació que es necessita per aprendre un contingut per desenvolupar claus lògiques per poder reconstruir tota la informació. Per tant, no es tracta de memoritzar tot el contingut sinó ser més eficient en l’estudi. Es desenvolupa un esquema mental, que requereix menys hores de pràctica i un sistema que ens ajuda a rescatar-nos en una situació de blanc en un concert”. Aquesta jove pianista assaja vuit hores diàries, “hi ha una part muscular important. Per tocar de memòria, cal aplicar un mètode, requereix gran concentració”, explica en mig de la sessió de fotos a l'Auditori Eduard Toldrà, a qui també agraïm que ens hagi deixat l'escenari.
Sentiment al piano. Mans delicades que aguanten hores d’assaig
Farré reconeix que és molt difícil viure de la música. Però amb la suma de tot el que fa, ho aconsegueix, i encara té un llarg i prometedor futur al davant. Leonora Milà ha assolit una vida plenament dedicada a la música, amb una carrera més que reeixida internacionalment. Elisabet Raspall, ja porta 40 anys de trajectòria professional. Aquesta és la història de tres pianistes i compositores que han projectat la seva carrera per arreu, des de Vilanova i la Geltrú, i amb molt d’orgull. Es reconeixen, estan contentes de trobar-se, saben de l’una i l’altra i s’interessen per anar a veure els concerts respectius. Senzillament, tot rodó.
Les mans virtuoses de tres pianistes
PUBLICITAT
PUBLICITAT