MÚSICA
15-05-2025 9:11
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Les comarques del Garraf i del Penedès no tenen grans estadis, discoteques poques, sales de concerts encara menys, llicències de bars musicals escasses i les alternatives de música en terrasses i al carrer es troben al llindar de la legalitat, però més necessàries que mai.
Les dades d’oferta i demanda de música en viu han viscut una escalada de pujada i de baixada, literalment, entre 2021 i 2025. La pandèmia va ser tot un escenari –pervers– de descens en l’activitat i d’una recuperació fictícia, encara orfe de regulació; fet que no suposa que hagi estat un sotrac per al sector des de la perspectiva de l’impacte econòmic i social, però sí que dibuixa un paisatge en què indústria i cultura deixen d’anar potser en la mateixa direcció. Les causes? Una escletxa legal, una melodia que s’interpreta com soroll i una voluntat minsa d’afrontar capgirar la situació.
“S’imaginen que la biblioteca del seu poble –o la llibreria o museu o cinema– obrís només tres o quinze dies l’any?”. El periodista musical, Nando Cruz, sentencia una evidència que obre debats, omple conferències i planteja reflexions. Quan els festivals absorbeixen el públic de la música en viu, on és l’alternativa? Quin és l’impacte cultural?
Les dades indiquen una excepcionalitat possible
L’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), a partir de l’Observatori d’Empreses Culturals, estudia i exposa les dades anuals de l’oferta i de la demanda de música en viu a Catalunya. Els seus estudis recullen les dades procedents de l’SGAE (Societat General d’Autors i Editors), que indiquen la concentració del públic en macrofestivals en detriment del consum de música en viu en altres formats. I, sobretot, posen de manifest una excepcionalitat possible que es va viure entre 2021 i 2022.
“En total, les xifres de 2023 registren 5,37 milions d'espectadors de música en viu, que supera la xifra de 2019 (5,30 milions d'espectadors), però no la de 2010 (6,40 milions d'espectadors)”, palesa l’informe de l’ICEC de 2024. El mateix estudi que posa de manifest que entre 2021 i 2022 la música en viu va experimentar un ascens que ha anat a la baixa. El motiu és l’excepcionalitat.
En el període 2020 i 2022 els macroconcerts i els festivals mitjans i petits també es van cancel·lar, ajornar o desaparèixer a causa de les restriccions per la Covid-19. Però després continuen sent el pol d’atracció del públic massiu. El 2023, el periodista musical Nando Cruz va publicar el llibre Macrofestivales, El agujero negro de la música (Editorial Península, 2023). Un exhaustiu treball que examina, repassa, critica i enalteix tot allò que envolta la cita predilecta d’un públic més festiu que melòman i amb més impacte econòmic que cultural. Cruz (Barcelona, 1968) va fer una de les primeres presentacions i debat a partir del seu llibre, precisament a Vilanova i la Geltrú, al Bar Itàlia. “Probablement és un dels retorns del llibre que més he tingut: m’han convidat a organitzar o participar en xerrades i debats sobre l’impacte dels macrofestivals i l’empremta en el sector des de la base, perquè no és el mateix un festival que aplega oci, espectacle i festa, a un concert”.
El periodista barceloní, que és crític amb els efectes per a la indústria musical dels macrofestivals –aquells en què es concentra tota l’activitat en tres dies i amb dos o més escenaris sonant alhora– com a espais on es combina la música d’estadis, discoteques, sales de concerts, bars i raves, reconeix que hi ha certàmens que encara reivindiquen i són exemple d’una manera d’actuar diferent a la inèrcia dels grans esdeveniments: amb música de proximitat i una cura de cada detall, des del cartell fins al personal que responsable de tots els serveis, escena inclosa i artistes, per descomptat. Així i tot, també aquests esdeveniments es concentren de forma estacional en temps d’estiu, deixant quasi deserta la possibilitat d’una major estabilitat, constància i “educació per a un públic que és potencialment amant de la música i no té gaires oportunitats d’anar a gaudir-ne”.
Nando Cruz, durant una de les xerrades a partir del llibre “Macrofestivales, el aguejero negro de la música”.
El 2024, del mes de juny al mes d’agost, només quatre cites musicals –de gairebé una vintena, que se celebren al Garraf i Penedès– van aplegar 68.000 assistents. La meitat (32.000) van ser els abonaments del VIDA; el Festival Jardins Terramar, en segon lloc, va aplegar 26.000 persones –en un format i públic diferent–; les Barraques de Sitges, en reunien 10.000; i per posar un exemple de petit format, el Monocicle de Ribes va comptabilitzar unes 2.000 entrades. Si s’hi afegeixen al llistat el Tingladu, el Vijazz i el FIMPT, i altres cicles de petit format que es fan arreu, incloent-hi música clàssica, més de 125.000 persones opten per l’oferta musical estiuenca.
Els municipis i localitats que compten amb equipaments privats, públics o socials (d’entitats) arriben a disposar d’una programació anual; però topen amb un marge estret i contingent: els horaris i la regulació pertinent sobre convivència veïnal. No és un ingredient fútil: afecta directament el sector i de forma indirecta a la pèrdua –si és que mai s’ha consolidat– d’un hàbit cultural.
El confinament, degut a la pandèmia, va fer saltar els ploms de tot l’engranatge escènic: va fer tancar espais i sobretot va colpir un sector –precari com és el musical– de manera que arreu es va reaccionar. Els ajuntaments (Sitges i Vilanova i la Geltrú entre d’altres) van aprovar decrets molt significatius: la música al carrer i a les terrasses de cafès i als bars es va permetre, fins i tot es va subvencionar en alguns casos, com a Sant Pere de Ribes. La música en viu es va fer lloc entre un públic embogit per recuperar el contacte més proper amb la cultura com és un concert de petit format a tocar casa. És l’ascens que l’ICEC recull en les dades del període 2021 i 2022. La lògica diu que l’excepcionalitat és possible i planteja l’interrogant sobre quins inconvenients hi pot haver perquè la normativa excepcional esdevingui general.
Concert de nit en la celebració de la festa dels 15 anys el passat dissabte del Monocicle de Ribes. Fotografia: Clàudia Sauret
Una normativa a la sala d’espera i els festivals amb esforços ingents
“És un esforç poc recompensat per a promotors i per a públic”, assenyala Joan Ramon Rodríguez, codirector del Festival Jardins Terramar. El paisatge d’infraestructures no acompanya: espais lluny dels nuclis urbans per a concerts i festivals, equipaments públics, socials (d’entitats) i privats escassos i un impediment legal per organitzar esdeveniments en l’espai a l’aire lliure.
Jordi Guillaumes i Gerard Gómez, de l’organització del Monocicle i membres de l’entitat promotora, Els Xulius, també reiteren que la normativa empeny a concentrar i sospesar oportunitats. De fet, l’origen del festival ribetà, que celebra els seus quinze anys, n’és un exemple. “Érem músics i no teníem on tocar i ens va fer pensar que calia crear un espai per a concerts de petit format”. En Gómez formava part aleshores del grup Bulma, amb els qui va néixer un cicle de concerts de cançó d’autor, durant la primavera al local de l’entitat, que es va anar transformant en un concurs i avui dia es concentra en tres dies de música i activitats a més dels actes previs, com el de celebració dels 15 anys del passat dissabte 10 de maig. “Ja voldríem programar durant tot l’any més del que fem”, exposa Guillaumes, fent referència als concerts del Castell (del mes de juliol) i les actuacions al pati que se solen fer ocasionalment i en horaris restringits per la normativa i possibles queixes veïnals al local de l’entitat.
La regulació per a sales de concert o bars musicals és la mateixa que afecta discoteques i locals de festes: la insonorització, l’adequació del nombre de lavabos i vestuaris, la infraestructura requerida pels plans d’emergències i, per descomptat, l’assegurança de responsabilitat civil, que actualment està fixada en 300.000 euros per a esdeveniments de fins a 100 persones. “Així es fa difícil procurar fer concerts i pagar bé i no patir per les multes o les pèrdues”. Aquesta és la missiva que molts restauradors repeteixen quan s’enfronten al dilema d’oferir música en viu. I de retruc, és una realitat que deixa sense escenaris centenars d’artistes.
La regulació que va permetre l’excepcionalitat durant els primers dos anys després de la Covid-19 ha desaparegut fins i tot de les promeses electorals. La norma, però, permet en un any la celebració d’entre sis o vuit activitats fora de les regulars i ordinàries –depenent de l’aforament– i és la que permet als locals, per exemple, ampliar els horaris i oferir espectacles en dates puntuals. Habitualment se’n fa ús durant Carnaval i Festes Majors.
L’interès públic és clau per a tota regulació local i sobretot per a la preservació de tradicions, del patrimoni i també d’activitats de promoció econòmica i cultural. És la base sobre la qual es duen a terme fires, certàmens i diversitat de celebracions locals. Però cap dels municipis del Garraf i del Penedès té en les seves prioritats la música en viu com a interès més enllà dels actes festius i de la promoció privada o social.
El suport que demanen promotors, entitats i també formacions musicals i el gremi d’hostaleria “no és sempre, ni sobretot, econòmic” és de voluntat, de facilitar i “de creure que la música és un art que cal promoure més enllà del benefici econòmic”. L’equip del Monocicle ho té clar, com ho tenia clar temps enrere l’organització de la desapareguda Carpa Revolució de Ribes amb el lema: “Ho fem per passió”.
“Són molts els factors que intervenen en què s’hagi propagat tant el model de macrofestivals per davant de la música en viu i de concerts de petit o mitjà format, però la normativa també hi intervé”. Nando Cruz recull en el seu llibre l’estudi d’Azucena Micó, de l’empresa Sound Diplomacy, sobre l’anàlisi de la política de regulació i llicències en el sector i la seva influència en el teixit musical al conjunt de l’Estat. La conclusió és que no s’ha fet la feina. “Hi ha una legislació contra la música de base, es criminalitza la música als locals i al carrer, en el millor dels casos queda l’oferta dels festivals, petits, mitjans o més grans”.
El músic i cantant Sergi Ramírez, actuant en una terrassa de bar de Ribes, que ja no ofereix música en viu
“Jo soc músic de carrer”
El 2014, Txarango va popularitzar tot un himne quan va incloure el tema “Jo soc músic de carrer” en l’àlbum Som riu. Rere el romanticisme d’aquest cant a l’alegria del titellaire s’amaga una realitat de precarietat, “gairebé de persecució contra la música al carrer”.
Les jornades de portes obertes als museus, les biblioteques, les escultures al carrer i la protecció del patrimoni immoble i també immaterial xoca amb les arts escèniques silenciades. Es viu en una societat cada vegada més de portes endins, de finestres tancades, de silenci per damunt de tot; no es pot fer música, però tampoc obres a casa o celebrar un gol, tal com manifesten algunes de les persones entrevistades per a aquest reportatge. I la precarietat de la professió de música ho travessa tot: escasses oportunitats i quan arriben “no es cobra o es cobra a llarg termini”. Així també s’expressava fa poc el músic Jordi Paulí en un vídeo a les xarxes socials.
“Es tracta de generar cultura i públic”. Per a Gerard Gómez –que comparteix opinió amb altres melòmans i músics– “la música al carrer, agradi o no, és símptoma de respecte i de generar públics diferents”, però no és tot “després cal també assegurar espais per mantenir l’oferta i permetre, per exemple, que tota la canalla i jovent que estudia en escoles de música o de forma autodidàctica disposi d’escenaris o racons on expressar el seu talent o la seva inquietud”.
El músic, productor i compositor David Palau, és un militant d’aquest pensament de proximitat, d’apropar la música al públic. En diverses ocasions, a banda de pujar als escenaris amb el seu grup i tocar al costat de diverses celebritats, ha sortit al carrer amb la seva guitarra. Un gest en què convergeix la vocació amb la proposta necessària de reivindicar espais pel gaudi del públic i també les fortunes de la professionalització del sector, tan diverses com extremes.
“Hi ha una minoria que trobem com a caps de cartell arreu, i una majoria per a qui costa fer-se un lloc”, comenta Joan Rodríguez, que coincideix amb Gerard Gómez en la virtut dels petits i mitjans certàmens a l’hora d’incloure formacions locals i emergents en la seva programació. El festival sitgetà i el ribetà es caracteritzen per mantenir una mirada sobre la qualitat i l’eclecticisme musical que programen, tot i que segueixen el model d’oferir una experiència que va més enllà de la música. S’allunyen del macrofestival –no només en volum– i reivindiquen el treball intens que hi ha darrera i les dificultats per ampliar el programa en dies diferents dels establerts i d’estiu.
El públic del Vida Festival omple els jardins de la Masia Cabanyes. Fotografia: ACN/ Gemma Sánchez
L’esperança té calendari: enceta una nova temporada
L’obertura de portes té lloc unes hores abans. Les cites són musicals, però també inclouen gastronomia, teloners o espais naturals per gaudir-ne. No hi ha alternativa, però es manté l’esperança. L’esforç ingent ara es compensa amb patrocinis, abonaments amb un any o sis mesos d’antelació i la fe en què el clima no suposi cap desgavell en la programació. La incertesa i també la promesa d’escollir delectar-se amb la música o en les activitats o possibilitats paral·leles són el clímax d’un públic que espera el gran dia –i temporada– amb grans expectatives.
Enguany, torna el Monocicle per encetar un calendari farcit de cites musicals, de propostes eclèctiques, per a joves, no tan joves i per al públic de totes les edats. Música també a les terrasses, als xiringuitos en el millor dels casos i música a les cases amb finestres obertes.
Si l’estiu té un paisatge que li és particular és aquell que aplega braços amunt, silenci per escoltar, crits per aclamar, mans aplaudint i una banda sonora que li és pròpia: “del teu pas soc titellaire/ deixo l'alegria a l'aire/ per a quan vulguis parar el temps.”
PUBLICITAT
PUBLICITAT