HISTÒRIA LOCAL
22-05-2025 7:47
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Mentre a bona part de la comarca es vivia amb entusiasme els mesos previs a les olimpíades de Barcelona, en un punt intermedi entre Vilanova i Cubelles, en un entorn tranquil i envoltats de natura, quatre joves, dos homes i dues dones, es reunien amb ganes d’arribar a un acord. O, si més no, almenys d’explorar-lo. I és que entre una part significativa de l’independentisme combatiu s’havia rebut amb recel l’anunci del sector encapçalat per Pere Bascompte de dissoldre Terra Lliure.
Militants de diverses formacions de l’entorn de Catalunya Lliure com Maulets o el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), entre més, rebutjaven la fi de l’acció armada i es proposaven de reconstruir la IV Assemblea, és a dir, la facció que lideraven Bascompte i Jordi Vera, entre d’altres, i que ara s’integraven dins d’ERC. Per a molts, la decisió suposava una acceptació del marc jurídic espanyol i una renúncia inacceptable que, fonamentalment, buscava més cercar una solució personal que no pas un acord col·lectiu que inclogués tots els presos i el conjunt de l’organització.
Part del material confiscat al 1981 a Terra Lliure
I en aquest context de revolta de part de la militància de l’esquerra independentista, i després d’un llarg període de reflexió, té lloc una reunió als afores de la capital del Garraf, molt a prop de Cubelles, entre dos membres propers a Catalunya Lliure i dos de la coordinadora KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista), una entitat creada el 1975 per diferents organitzacions del Moviment d’Alliberament Nacional Basc, entre les quals, en el seu origen, ETA militar i ETA politíco-militar. En aquesta trobada, celebrada el novembre de 1991, els independentistes catalans sol·licitaren als bascos el subministrament d’armes per prosseguir amb l’activitat de Terra Lliure. Els membres de KAS escoltaren amb atenció la demanda dels seus amfitrions i es comprometeren a estudiar-la. Ambdues parts acordaren reunir-ne més endavant per traslladar la resposta definitiva a la petició.
Entremig hi passaren uns tres mesos, període en què alguns dels militants encarregats de reconstituir la IV Assemblea de Terra Lliure, és a dir, la facció que liderava l’acció armada, van detectar que els havien col·locat als seus vehicles valises de seguiment. La certesa que els cossos policials de l’Estat seguien de prop la seva activitat va provocar que aturessin l’activitat en sec. Tot plegat va suposar que a la segona reunió amb els membres de KAS, també al mateix punt entre Vilanova i Cubelles, se’ls digués que, de moment, la iniciativa quedava congelada.
La represa de l’acció armada quedaria definitivament enterrada en aquell 1992 quan, el mes de setembre, en acabar la manifestació de la Diada, la policia detingués de manera aleatòria diversos militants, algun dels quals coneixia de primera mà les trobades amb els independentistes bascos. Després d’aquelles detencions, davant dels dubtes del que podria saber la policia, es va optar per aparcar el reviscolament de Terra Lliure i mantenir, en aquest aspecte, un perfil més baix, si més no, temporalment.
La Tèrmica de Cubelles
Tèrmica de Cubelles
Un element de força controvèrsia al Garraf i bona part del conjunt del Penedès, especialment al Baix Penedès, fou la projecció i construcció d’una central tèrmica a Cubelles. La instal·lació es considerava que podia ser contaminant i, per tant, nociva per a la salut del medi ambient i de la població del seu entorn. A més, l’equipament també va polaritzar, encara més, la lluita entre demòcrates i franquistes, atès que bona part dels partidaris de la dictadura es posicionaren a favor de la infraestructura energètica.
En el marc, també, de l’activitat d’ETA contra l’energia nuclear, com les accions contra la central de Lemóniz, a Biscaia, que va saldar-se amb dues víctimes mortals, Terra Lliure també va fixar com a objectiu militar la Tèrmica de Cubelles. “En aquell moment ja vivia exiliat a la Catalunya del Nord i estava integrat a Terra Lliure, dins del seu cos d’investigació. Per les meves mans passava documentació que jo, posteriorment, havia de classificar i distribuir, si era necessari. I sí, la Tèrmica de Cubelles va estar entre els objectius de l’organització, malgrat que, per motius que desconec, no es va arribar a executar mai”. Qui així s’expressa és Aleix Renyé, periodista i escriptor referent al nord de l’Albera.
Aleix Renyé
Des de fa un any i mig viu instal·lat a Vilanova, on va arribar després de quatre dècades a la Catalunya del Nord. Allà es va convertir en un dels impulsors de Ràdio Arrels i en un incansable activista per la llengua i la cultura catalana. Però durant bona part de la seva vida també va militar a l’Exèrcit Popular Català (ÈPOCA) i Terra Lliure. “Bé, això d’ÈPOCA s’ho va inventar en Jaume Martínez Vendrell durant un interrogatori amb la policia. L’estaven torturant i li va sortir aquest nom però, en realitat, no ens dèiem de cap manera, simplement ens preparàvem per ser les forces armades d’una futura Catalunya lliure”, assegura Renyé.
La seva militància va començar de ben jove, amb poc més de 15 anys quan, a la seva Lleida natal, va formar part d’un grup que es dedicava a fer pintades i reivindicar la cultura i la llengua. “Deuria ser cap a finals dels 60 o inicis dels 70. Després d’una primera fase més d’aprenentatge, vam decidir que calia fer una passa endavant i ser més directes, més combatius, creant, aleshores, l’Exèrcit Lliure dels Països Catalans”, abunda Renyé, qui confessa que no tenien cap mena d’infraestructura però que la iniciativa va servir per cridar l’atenció de Joan Culleré i Martínez Vendrell, membres del Front Nacional de Catalunya (FNC), organització creada el 1940 a França i que, fins i tot, havia combatut els nazis.
El contacte amb el FNC els faria vincular-se amb el moviment i, juntament amb tres companys més, dos nois i una noia, desaparèixer de Lleida i instal·lar-se a Barcelona, on passarien a la clandestinitat. “Ens preparàvem per ser l’embrió de les forces armades catalanes i vam establir una logística important, amb cèl·lules de quatre o cinc persones, amb salari, cotxes, pisos llogats... Vivíem de l’exèrcit”, comparteix el mateix Renyé qui afegeix que els grups disposaven de vies de comunicació ràpides i segures i que tenien habilitades diverses mesures d’alta seguretat.
De dilluns a divendres vivien a Barcelona i contornada, però el cap de setmana es traslladaven fora de la capital per formar-se, tant des del punt de vista teòric com pràctic. I el lloc triat era el parc del Garraf, un indret aleshores molt aïllat i discret. “De vegades ens organitzàvem en grups més reduïts però, en altres ocasions, podíem arribar a ajuntar-nos unes cinquanta persones”, afirma Renyé. La logística era sempre similar. Viatjaven amb tren fins a l’estació del Garraf i s’endinsaven al parc, on es dividien en grups en funció de la seva especialització, fent pràctiques de tota mena. “Podíem dormir en tendes o en masies semi abandonades, com l’actual monestir budista, el Palau Novella, que aleshores estava molt deixat” comenta l’escriptor i periodista, que recorda també com a Vallgrassa, on actualment s’hi ubica un centre experimental d’art, feien pràctiques de tir, entre d’altres.
Parc del Garraf
“La formació –rememora- tenia lloc a finals dels 70 o començaments dels 80. Allà, al Garraf, disparàvem, acampàvem, ens formàvem en tècniques de guerrilles, circuits nocturns... Ens especialitzàvem”, afegeix Renyé, qui ràpidament es va introduir en el camp de la compilació d’informació, de seguiment i rastreig, si era pertinent. Les estades eren d’un parell de dies malgrat que, en alguna ocasió, es podia allargar fins a una setmana sencera. Si l’arribada havia estat amb tren, la tornada podia ser amb autobús i per Begues, on hi arribaven caminant.
A les acaballes del franquisme ja van veure que la direcció política del catalanisme volia encaminar-se cap a la transició pactada, liquidant, doncs, el projecte armat que representava ÈPOCA. Aleshores, les vies de finançament es van tallar de cop, quedant tota la infraestructura en precari. En aquell moment van optar per executar diverses operacions econòmiques, com algun atracament a entitats financeres o segrests, com el de l’industrial Josep Maria Bultó Marquès, directament vinculat a Vilanova i Cunit, el 9 de maig de 1977, i el del polític i exalcalde franquista de Barcelona, Joaquim Viola, el 25 de gener de 1978. Les dues accions provocaren la mort dels segrestats quan intentaren desenganxar-se els explosius que duien adherits.
Amb el canvi de dècada, el 1981, i després de les primeres detencions de membres del grup dos anys abans, Renyé va exiliar-se a la Catalunya del Nord on, juntament amb altres integrants d’ÈPOCA, va incorporar-se a Terra Lliure. “N’hi ha que diuen que ens vam integrar, però nosaltres ho vam viure més com una fusió. Per la nostra part, vam aportar experiència i material. De fet, jo em vaig centrar molt en la formació. Ens enviaven nois molt joves i sense preparació. Jo insistia en què, si volien fer aquest pas, per exemple, calia que adoptessin un perfil baix. Però a alguns els veies al capdavant de tota mena de manifestacions i actes reivindicatius. I, clar, així posaven les coses molt fàcils a la policia”, resumeix Renyé.
El seu compromís amb la llengua i la cultura va fer que, durant els 30 anys que va estar a la Catalunya del Nord sense poder tornar al Principat, de mica en mica s’anés allunyant de la propaganda armada i se centrés en l’escriptura i el periodisme. “Jo estava collint cireres a Ceret quan em van comentar que es volia crear una ràdio en català, i cap allà me n’hi vaig anar”, recorda Renyé, un dels impulsors de Ràdio Arrels i el primer informador a professionalitzar-se a la zona en català. “Va ser un impacte a la regió. La gent sentia per primera vegada una emissora que els parlava en la seva llengua. I tocàvem totes les temàtiques, no només la política. Punxàvem discos, programes de cuina, la gent telefonava... Va tenir una gran acceptació!”, se’n felicita Renyé.
“Sabíem que passaríem molts anys al Nord, de manera que vam tenir clar que ens havíem d’implicar en la lluita nacional, la supervivència del català, l’ensenyament... Va ser així com també ens vam involucrar en la Bressola”, rebla Renyé, un nordcatalà, com ell mateix es defineix, a qui, després d’una vida d’activisme compromès, la casualitat l’ha dut des de fa gairebé dos anys a viure a Vilanova i la Geltrú, justament a tocar d’aquell parc natural on tantes hores va passar somiant en una Catalunya lliure.
PUBLICITAT
PUBLICITAT