LITERATURA
09-07-2025 13:17
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
La clau de volta de l’obra es troba en les paraules del mateix autor quan en el darrer capítol del llibre afirma “Soc novel·lista, soc propens a fabular, a imaginar-me històries a partir de coses que veus i que t’expliquen però per escriure aquestes pàgines no he recorregut a la ficció. Tothom que hi surt és real. Els uns de cos sencer i altres a penes intuïts en al llunyania, com el bons pessebres, que tenen les figures principals al davant i unes quantes que, d’acord amb les lleis de les perspectives, es van empetitint a un punt de fuga en que tot és llunyà...”
I el llibre a més de no ser ficció -una mica segur que n’hi ha- sinó que la seva pròpia estructura no hi ha un fil narratiu comú, no hi ha successió de fets. A cada capítol introdueix una temàtica diversa, que van des dels jocs d'infantesa -les bales, els Juegos Reunidos i totes les aventures als patis de les cases- fins a l'arribada de la primera televisió i les visites dels veïns per motius diversos. Tots aquets temes borden una filigrana narrativa molt interessant i d’alta qualitat. Seguim les aventures i el devenir dels Solsona com si fóssim nosaltres mateixos el que revivim els fets.
Ramon Solsona es llicencia en Filologia Romànica Hispànica a la Universitat de Barcelona. Després de la carrera, exerceix durant vint anys de professor de secundària. La carrera literària de Ramon Solsona comença molt vinculada al periodisme, l'any 1987, quan col·labora, amb poesies de caire satíric, al suplement dominical del diari Avui sota el pseudònim de "Lo Gaiter del Besòs", i al mateix temps escriu articles pel desaparegut Diari de Barcelona.
Debuta com a novel·lista amb Figures de calidoscopi (1989). El següent llibre publicat és un recull de narrativa breu, Llibreta de vacances (1991). Dos anys més tard torna al gènere novel·lesc amb Les hores detingudes (1993), guardonada amb els premis Prudenci Bertrana, Crítica Serra d'Or i Lletra d'Or de l'any 1994.
Més endavant entra a col·laborar al diari Avui, i ben aviat els seus articles aconsegueixen un gran seguiment. L'any 1994 el mateix diari li atorga el premi Avui d'articles periodístics, i l'èxit com a articulista l'empeny a publicar-los en forma de recull, amb els títols Reflexions de sala i alcova (1995), Ull de bou (1995) i Ull de vaca (1995). Ramon Solsona s'interessa pels guions, i el 1992 guanya el primer Concurs per a Sèries d'humor convocat per Televisió de Catalunya amb el projecte Agència de viatges.
Te la seva obra amb traduccions al castellà, el francès i el romanès, tant de les seves novel·les com dels reculls de narrativa.
La següent novel·la, DG (1998) i, No tornarem mai més (1999). El 2004 publica la novel·la Línia blava, ambientada al metro de Barcelona, i el 2006 un recull amb cinquanta relats titulat Cementiri de butxaca.
L'any 2010 apareix una nova novel·la de Ramon Solsona, L'home de la maleta, guardonada amb el premi Sant Jordi del mateix any.
El 2013 Ramon Solsona recupera el pseudònim Lo Gaiter del Besós, el seu àlies satíric, amb la publicació del recull de poemes Botifarra de pagès! Versos per tocar el dos, amb el qual denuncia en clau satírica la catalanofòbia i la corrupció a l'Estat espanyol.
A mitjan 2016 publica la novel·la Allò que va passar a Cardós, una novel·la èpica i vibrant que té tota la rotunditat dels clàssics. El 2019, Disset pianos i, el 2022, Temps enrere. I ara amb el volum memorialista de El carrer de la xocolata.
Si un llegeix la dedicatòria que fa de la seva obra pot arribar a entendre que va viure una generació que sortia de la postguerra i s’havia d’enfrontar a un futur encara molt dominat per la jerarquia eclesiàstica i per les rèmores del falangisme actiu així quan fa l’endreça "A la nostra generació. A pesar de tot, hem sortit bastant normals" deixa clar que les vicissituds de tota una època, no van poder malmetre a tot un seguit de joves dels anys seixanta que van ser germen dels canvis importants a la nostra societat.
El llibre està escrit en primera persona però dóna veu i record a molts altres personatges, sobretot els seus germans que fan aportacions a la memòria col·lectiva. En aquets sentit excel·leix la germana gran l‘Assumpta.
La família Solsona, pares, germans i àvia, vivien al carrer Bellver del barri de Gràcia, a no més de cent metres, on es fabricava el Cola Cao per tant l’olor de xocolata era persistent en aquell carrer. A partir de la casa Solsona va recordant els moments més importants de la seva infantesa i joventut. És emotiva la visita que tornem a fer a la casa on van viure del carrer Bellver anys més tard i evoca cada indret de l’habitatge i les vivències que li recorden. Al llarg de la narració l’autor juga amb el llenguatge i va aportant tot un seguit de paraules amb la pronunciació de quan eren infants, paraules que eren d’ús comú i que en ocasions han arribat fins els nostres dies com botiquin, pasillo, sabatilla, susto i fa un autèntic compendi d’expressions pròpies del moment lligades a l’escola, a la vida administrativa i al llenguatge col·loquial. Les paraules li són moltes vegades l’excusa per endinsar-se de manera fantàstica en la memòria i extreure’n històries i anècdotes que fan del llibre una lectura molt i molt plaent.
Però cada capítol és una història nova. Pot endinsar-se en la genealogia familiar i treure rebesavis de lluny fins a fer un documentadíssima i divertida història dels micro-cotxes que van començar a poblar els carrers de les nostres ciutats.
Els nous electrodomèstics, i com van alliberar a la seva mare, les joguines, els costums veïnals i unes relacions gairebé familiars, les escoles i com vivia l’alumnat unes condicions pedagògiques més aviat precàries...
Un llibre amb una capacitat d’evocació sorprenent, escrit de manera planera però que enganxa i cada nova història et sembla més aconseguida i millor, cada nou personatge supera l’anterior. Aconsegueix episodis magnífics i escrits de manera meravellosa.
Es diu que l’olfacte és el sentit que millor evoca el records, l’olor del Cola Cao del Carrer de la Xocolata ha estat sens dubte un de tants que ha fet construir un llibre carregat de poesia, un llibre que dóna veu a molta gent per fer un record més complert, un llibre per disfrutar, per sentir-te -almenys els de les seva generació i posteriors immediates- protagonistes també de la seva història.
Una llibre esplendorós, carregat d’estima, i potser d’enyor d’algunes de les històries ja perdudes i només vives en la memòria personal.
No us el perdeu.
El carrer de la Xocolata
Ramon Solsona
Col·lecció “A tot Vent” 821
Edicions Proa
Barcelona, març 2025
PUBLICITAT
PUBLICITAT