PUBLICITAT
POLÍTICA
20-07-2025 19:26
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
I és que, aquesta setmana que tanquem, ens ha ofert un parell de situacions que mereixen una reflexió i, segons com es miri, una pregària a qui tingui capacitat de resoldre-les perquè ho faci tan aviat com sigui possible.
Perquè, en un país com el nostre, que presumeix de democràcia, eficiència, transparència i qui sap quantes grans virtuts més, acabem de saber que aquell ministre dels temps de José María Aznar i Mariano Rajoy que remenava les cireres de l’economia, segons ell, amb solvència, intel·ligència i clarividència, el senyor Montoro, era en realitat el “capo” d’una trama més o menys piramidal que afavoria els interessos de les grans empreses. I que aquestes malifetes feia quasi vint anys que havien ja despertat les sospites i impulsat denuncies que “s’estaven investigant o tramitant” sense que la majoria de la ciutadania en tingués la més mínima informació de la seva estada als jutjats, curiosament en un de Tarragona.
Pel que anem sabent -i en gran part imaginant vist el silenci de tants anys- la cosa havia arribat a un plantejament surrealista en el que s’oferia a aquells que volien fer-se rics (o hauríem de dir “més rics”?) la possibilitat de modificar les lleis vigents perquè aquest desig fos possible. Naturalment, previ pagament d’una “mordida” substanciosa que es deurien repartir entre els que intervenien en aquella modificació de la legislació que, “a la xita callando” havia entrat en vigor en benefici d’alguns i a base d’exempcions, descomptes i altres operacions econòmiques similars.
Per això, el que va començar a emergir com una tradicional política d’amiguisme que concedia prebendes a les amigues d’Ábalos, als companys de Santos Cerdán, als germans i parents del president Sánchez i altres alts càrrecs o al amistançat de Diaz Ayuso, hagi acabat creant una sensació generalitzada de mercat persa en el que tot es pot comprar i tot és possible.
Una sensació que, a més, ha acabat transmetent la idea que aquestes “compres de favors” es feien, a més, en un ambient de malfiança mútua que obeïa a les rivalitats entre les diverses famílies dels dos grans partits. Apuntant el dubte de si la caiguda i empresonament de Rodrigo Rato -per posar només un exemple- va ser per un èxit de la policia econòmica espanyola o el fruit de la denuncia soterrada d’algun Villarejo amb relacions d’alt nivell i al servei d’un dels bàndols del partit corresponent. I alimentant la sospita de que alguna cosa s’amaga o pot amagar-se darrera de la continuïtat dels companys i amics del partit governant, tinguin o no cadires al consell de ministres. Incloent-hi als nacionalistes que segueixen passant la maroma sense acabar de decantar-se per un o altre bàndol.
Perquè, en una situació de “legislació de pagament” com la que anem descobrint aquests dies, en la que qualsevol malifeta es converteix en possible, l’única solució que sembla plausible es la de fer foc nou. Enviant a pastar fang a tots els que mostrin la mínima possibilitat d’haver traspassat alguna línia legal. No deixa de ser curiós que per primera vegada, que jo sàpiga i que s’hagi explicat, un òrgan judicial hagi demanat el llistat de dietes, viatges i altres prebendes, dels polítics sospitosos. Una pràctica que, al meu entendre, hauria de ser continua i obligatòria en aquells que tenen possibilitat d’anar a dinar a casa o, si la feina ho reclama, al restaurant i passant la dieta corresponent. Que, com també deia la meva àvia Ramona, “l’ocasió fa al lladre”.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT