PUBLICITAT
INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL
16-09-2025 10:24
Segueixo sempre amb interès els articles que publica Narcís Comadira. Comadira és un escriptor i pintor notable del nostre país i com escriptor té un ampli reconeixement.
Es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona. Posteriorment va ser lector a la Universitat de Londres i professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Com a pintor ha fet moltes exposicions i les seves obres tenen forces referències dels experts.
Com a escriptor ha publicat poesia, prosa, teatre i assaig. La seva poesia està reunida a Formes de l’ombra però també ha escrit dramatúrgies, assaigs i llibre sobre viatges. A la premsa ha estat habitual del Quadern del diari el País i del diari ARA. És precisament al diari ARA que mensualment escriu un article que fa referència al mes que comença. L’acostuma escriure al principi, són articles amb un conjunt de reflexions personals, sensacions que va vivint, comparacions amb altres moments de la vida, notes sobre el canvi en el paisatge. Ho fa des del privilegi de tenir una llarga experiència i una mirada sempre curiosa del que passa al seu voltant, A vegades tenen un deix de nostàlgica però no queda ancorat en un passat. Passada ja la vuitantena, Comadira continua exhibint una capacitat notable i una envejable lucidesa a l’hora d’escriure sobre el que passa. No sempre coincideixo en el seu anàlisi, però això no és impediment per fruir de la lectura dels seus articles.
Ara fa una setmana escrivia l’article corresponent al mes de setembre, el titulava Setembre de mentida (1). L’article fa referència a com viu l’entrada al mes de setembre. Imatges d’aquest retorn a una certa normalitat, algun toc relacionat amb el paisatge i com no a la melancolia que li provoca el retorn ja intuïda de la tardor. Però un mes que també que li provoca angoixa per la situació que es viu al món i un cert desassossec per com es van precipitant els fets. I explica en aquest sentit Penso en un vers de Kavafis –que, com sempre, no recordo exactament– sobre aquells que viuen esperant que arribi el bàrbar i, quan finalment arriba, descobreixen que la seva vida era això: esperar-lo.
I tot d’una, pataplaf! Plantofada a la cara amb la mà oberta.
Fruïa de la lectura de l’article i vet aquí que l’autor ens explica que: Bé, aquest text que, estimat lector, acabes de llegir, és de mentida: no l’he escrit jo. Ho ha fet una màquina que m’ha imitat l’estil (més o menys). Una tarda d’agost, d’aquest agost passat, amb dies de calor insuportable, amb un amic nostre, jove i experimentat en aquestes coses de la informàtica, vam jugar, per passar l’estona, a demanar al ChatGPT, que escrivís el meu article de setembre.
Entre sorprès i desconcertat segueixo la lectura i l’autor ens explica com s’ho ha fet per confeccionar l’article. Posar informació dels altres article sobre els mesos de juliol i agost i en menys d’un minut tenia l’article embastat.
Certament això de la IA és un instrument entre genial i diabòlic.
Pot fer meravelles com expliquem alguns metges que auguren que ajudaran i molt per guarir malalties i perfeccionar intervencions quirúrgiques i en altres casos veiem tota la perversió possible amb suplantació d’identitat o confeccionar imatges comprometedores amb les cares conegudes, això sí, la intel·ligència i la perversió rau en els humans que faciliten les informacions i donen les dades que processarà la IA.
Aquest dies de començament del curs escolar de nou s’ha generat el debat recurrent sobre l’ús de la IA en l’àmbit de l’educació. No hi ha acord entre els experts, alguns ho qualifiquen de la externalització de la creativitat i altres creuen que fent- ne un bon ús, és un instrument molt interessant. El tema és que vol dir “bon ús”.
En el camp educatiu ja hem sabut com una bona part de treballs i exàmens que fan els estudiants els fan sota els paràmetres de l’IA davant l’estupefacció de molts dels ensenyants que ara hauran de tenir la capacitat d’esbrinar fins on arriba el treball genuí i el fet a través dels algoritmes...
Fa poc ens comentava un company que havia fet de jurat en un concurs de narrativa, concurs modest i sense gran quantitats en jocs, però que hi havia la sospita que alguns del treballs eren fruit de la col·laboració de la IA.
Arribats aquí creixerà la suspicàcia i la desconfiança en els articles que llegim, en els textos que arribin a les nostres mans?.
En l’àmbit de la literatura i del periodisme era coneguda la figura del, negre literari, (potser ara el “negre” no seria un terme políticament correcte). Aquesta figura era generalment un escriptor poc (re) conegut que escrivia per un altre autor, aquest segon més valorat o almenys amb més fama, i s’estalviava molta feina. És o era habitual que molts llibres de polítics o persones protagonistes de les revistes de paper couché tinguessin els seus negres que els facilitaven la feina d’escriure. Diu que alguns gran autors feien el mateix i sembla pel que llegim en les informacions que hem buscat que és pràctica habitual en el món dels còmics.
Ara el “negre literari” del camp literari se’n diu IA i té l’avantatge de que no cobra o té unes tarifes prou barates, no passa factura i a més mai reclamaran possibles drets d’autoria o el reconeixement de la seva feina.
Fins on arribarem?.
I com deia el mateix Comadira. Què ens podem creure a partir d’ara?.
(1) Setembre de mentida. Narcís Comadira. Ara. 6 de setembre del 2025
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT