PUBLICITAT
POLÍTICA MUNICIPAL
09-11-2026 6:57
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Fa temps em van dir que els meus escrits recordaven a una serie de Netflix que es diu “Los Bridgerton”. Evidentment, entre Nicola Coughlan i una servidora hi ha alguna diferència física. Però, pel que fa a la ploma, potser sí que compartim alguna cosa: la tendència a observar més del que alguns voldrien.
Ara bé, jo no em dedico a tafanejar els secrets de l’aristocràcia anglesa. Aquí tenim una aristocràcia molt més propera: la política. I, de vegades, força més entretinguda.
Durant molt de temps he dit que no volia saber res de política. No perquè m'importi poc el que passa al meu voltant, sinó perquè mai m'ha acabat d'atraure aquest joc de sigles, pactes, estratègies i cadires. Una cosa, però, és no voler jugar a aquest joc i una altra de ben diferent és no adonar-se de què passa al teu voltant..
Ahir algú em va deixar anar que no m’estranyés que algun partit em proposés anar de regidora, aprofitant que escric i que podria sortir a les paperetes electorals. La meva resposta va ser que, si era regidora de bacanals, o em deixaven escriure i tocar els collons amb llibertat, potser m’ho pensaria.
Però no patiu. No he rebut cap oferta ni m’he comprat cap vestit institucional.
El que passa és que, veient el panorama, penso que El Vendrell necessita un canvi. Tarragona, Catalunya, Espanya i, posats a fer, tot el planeta també. I no parlo només de canviar cares, sigles o colors. Parlo de canviar aquesta manera d’entendre el poder com una propietat privada, una herència familiar o una cadira amb calefacció que ningú no vol cedir.
Perquè ja sabem com funciona això: si una cosa agrada a algú, n’hi haurà tres que la trobaran horrorosa. Els de dalt no volen baixar, els de baix volen pujar i, mentrestant, els que queden al mig són els que reben els cops. I aquests del mig, senyors meus, són també els nostres fills. Els que hauran de viure amb les conseqüències de les decisions, les promeses, les baralles i els egos dels qui avui es disputen el comandament.
Poder, diners i encara més poder. Aquesta sembla ser la santíssima trinitat d’alguns.
I el senyor taronja, Trump, de debò que només vol diners? A mi em sembla que hi ha alguna cosa més: la dèria de tenir poder, de dominar l’escenari i, sobretot, de veure el seu nom escrit als llibres d’història. La història ens ha deixat massa exemples de dirigents obsessionats amb passar a la posteritat, encara que sigui a costa de convertir el poder en un monument al seu propi ego. I sembla que alguns no n'han après absolutament res.
Jo no entenc de política, però sí que tinc algunes coses molt clares. La primera: les necessitats de la gent han d’anar per davant dels interessos particulars. Primer, les persones. Primer, la gent de casa. I després, tot allò que calgui resoldre, sense convertir cada problema en una guerra de partit.
Potser algun dia algú em voldrà encasellar en algun grup polític. Ja els avanço que em rellisca per davant i per darrere. No em veig fent cua per sortir a la fotografia oficial, ni aplaudint una decisió només perquè l’ha pres el meu partit. I, sobretot, no penso canviar la ploma per una disciplina de vot.
Jo vull un poble, una ciutat i un món on les decisions no es prenguin amb els voltors volant en cercles al voltant de la carn podrida que han deixat els altres. Vull menys interessos, menys egos i menys gent preocupada per conservar la cadira que per arreglar el que té davant del nas.
Beneïda democràcia! Encara som a temps de pensar, de decidir i de recordar que votar no és signar un contracte de fidelitat eterna amb ningú. Els càrrecs passen. Les conseqüències, sovint, es queden.
I mentre uns calculen llistes, pactes i possibles cadires, jo continuaré escrivint el que em sembli. Sense carnet, sense consignes i sense demanar autorització a cap despatx. Que ja tenim prou gent donant ordres com perquè també me n'hagin de donar a mi.
A més, no us penseu que sempre parlaré de política o de regidors. Al Vendrell hi ha més teixit, més entitats i més històries de les que alguns voldrien que es coneguessin. I sí, estimats lectors, algun dia també parlaré de les societats que tenim al poble.
Però no patiu, que no tinc pressa. Les coses fredes se serveixen millor amb temps. I jo el plat no el penso servir ni calent ni cuinat per ningú altre. El prepararé al meu gust, amb la salsa que em vingui de gust i, si cal, amb una mica de verí literari.
Així que, estimats aspirants al tron, no patiu per mi: no vull la vostra cadira. De fet, podeu quedar-vos-la.
Només us demano una cosa: procureu que, quan us aixequeu, darrere vostre no quedi el poble fet un abocador. Perquè, si hi queda, no caldrà que em feu regidora. Ja tindré prou feina explicant-ho. I, creieu-me, no penso fer servir anestèsia.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT