ENCANAL Nº1
19-09-2001 0:00
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
A mode d´introducció
El fet d´escriure (entés com a acte voluntari de creació literària) ha generat, per si sol, un elevat nombre d´obres que parlen d´ell al llarg d´aquest segle. Perque, ¿Què ens impulsa a agafar un llapis o una ploma i començar a esboçar un paper en blanc? Estem d´acord en què a priori no és una necessitat vital, podríem viure tota la vida feliçment sense escriure una trista ratlla (deixant de banda la llista de la compra i els formularis pels tràmits burocràtics). Aleshores, ¿Per què hi ha gent que de la literatura en pot fer la seva vida? I no em refereixo només als escriptors de best-sellers, entengueu-me. ¿Quin és el moment en què el voraç lector (recordem que un bon escriptor és sempre un millor lector) trenca l´ou i es metamorfosa en un hacedor de palabras? I tot això, ¿a què vé? Em preguntareu. I us haig de respondre que em penso que un poeta anomenat Jaime Gil de Biedma, ja es va plantejar totes aquestes qüestions (i moltes més, ben segur) alhora que anava component i publicant la seva escassa, però gran, obra
La poesía nace de la emoción revivida en la tranquilidad Wordsworth
L´Escola i els seus integrants
Sota l´epígraf de l´Escola de Barcelona (obra amb la que l´escriptora Carme Riera guanyà el premi Anagrama d´assaig l´any 1988) s´amaguen les veus poètiques de Carlos Barral (1928-1990), Jaime Gil de Biedma (1929-1990) i José Agustín Goytisolo (1928-1999). Tres noms que, al llarg de la dècada dels cinquanta i part de la dels seixanta, compartiren, en un procés indestriable, amistat i poesia. Aquesta Escola té el seu encaix en la generació poètica dels ´50 a Catalunya, on a part dels ja citats hi havia poetes com Costafreda, Oliart, Ferrater, etc. Però l´agrupació de Barral, Jaime Gil i Goytisolo sota un mateix signe respon a unes afinitats més marcades que la resta de components de generació.
Aquesta generació (terme controvertit, però que gairebé sempre acaba donant als seus membres el que ells mateixos denominaven com a carta de ciudadanía literaria) es caracteritzà per fer servir el castellà com a llengua literària. Aquesta opció, però, no significava un rebuig del català (en uns anys en els que podia ser molt fàcil refusar una llengua aïllada i castigada per la dictadura), simplement, a part dels vincles familiars, sentien una major afinitat vers la tradició literària castellana. És sabut que Gil de Biedma i Barral admiraven a Carner i J.V. Foix, entre d´altres; i un altre dels components del grup d´amics era, el també poeta, Gabriel Ferrater, i aquest va escollir l´opció d´escriure sempre en català, pel que queda descartat que aquests joves poetes rebutgessin per motius ideològics el català. És més, tots ells van flirtejar amb el marxisme i amb els corrents contraris al règim en aquells anys d´influència parisina, pel que es refereix a la intel.lectualitat. Als seus primers viatges a Madrid se´ls va presentar com a jóvenes poetas catalanes que escriben en castellano o poetas industriales, per la seva relació amb la poesia social. Goytisolo, que va estudiar els primers anys de Dret a la capital d´Espanya, va ser el mitjancer entre els poetes castellans de la generació dels ´50 (José Ángel Valente, José Manuel Caballero Bonald, etc.) i el grup barceloní, nexe que afavoriria aquestes trobades.
Per completar el nucli de l´Escola de Barcelona restarien l´editor i crític literari Josep Maria Castellet i el director editorial Jaime Salinas, fill de l´estimable poeta Pedro Salinas. Castellet és l´instigador, podríem dir, de fer veure als joves poetes la rellevància notòria que tenen els grups (sobretot els poètics, amb la mirada posada al ´27) a l´hora de donar-se a conèixer. Establir uns punts de partida comuns i uns objectius literaris a assolir, van ser qüestions proritàries per cohesionar aquells joves poetes que tot just començaven a publicar els primers treballs en revistes com Estilo o Laye. Aquesta consagració els arribaria uns anys després amb la publicació de l´antologia de Castellet Veinte años de poesía española, de la que parlarem després.
L´amistat com a tema vital i com a tema poètic
Ja hem deixat entreveure l´estreta relació que van mantenir els integrants de l´Escola durant aquells primers anys, des de les primeres trobades a la Universitat (on tots cursaven els estudis de Dret), passant per les tertúlies a diferents bars i a cases particulars, les trobades literàries fora de Barcelona
L´interessant és que arrel d´aquestes llargues hores de col.loquis i la posada en comú d´experiències compartides, es va anar gestant una llengua poètica ben definida, la característica principal de la qual és el to conversacional. Això es va veure reforçat pel fet de que a la mateixa época poetes com Blas de Otero o José Hierro, intentessin que la paraula parlada exercís influència sobre la paraula escrita, en clara ressonància amb la poesia compromesa o el realisme crític. Certament, la influència sobre el grup d´aquestes teories (introduïdes per Castellet) va ser notable, especialment sobre Goytisolo i en menor grau sobre Barral.
La plasmació d´aquesta amistat com a tema literari es va veure ben aviat. Ja al 1953, Gil de Biedma publicà un poema titulat Amistad a lo largo, i uns anys després vindria el llibre Compañeros de viaje (1959). Barral, a Metropolitano (1957) i Goytisolo, a Salmos en el viento (1958) no feien una referència tan explícita en els títols, però dins els seus poemes ens trobem, igualment, amb inequívoques al.lussions al tema.
Essencial és saber que la formació literària dels integrants de l´Escola va ser fonamentalment autodidacta, ja que la seva formació acadèmica era en Dret, com hem dit abans. Però això ho contrarrestà el pes específic que tenien les tertúlies (que començaven en horari lectiu gairebé sempre), i on quasi bé exclusivament es parlava de literatura.
Els trets fonamentals que despunten en el grup des de la primera època son: a) el cosmopolitisme, junt amb el seu fervent antiprovincianisme; b) la vinculació de la poesia i de l´art, en general, a la ciutat; c) una concepció de la poesia i de l´obra d´art en general lligada a la crítica de T.S. Eliot referent importantíssim per Jaime Gil-; d) un gran interés per la cultura europea, en especial per la francesa; e) una revalorització de l´assaig en la seva concepció més moderna i f) un racionalisme confés -lligat també al laicisme del que faran gala al llarg de tota la seva producció- amb el que rebutgen la pervivència del romanticisme i del surrealisme.
Resulta evident, doncs, que mantinguessin una actitud crítica enfront de la situació política española. Normalment empraven el recurs de la sàtira i de la ironia per enmascarar la denúncia. Una mostra podria ser la cruenta descripció de Barral, gentes opacas bajo la luz furiosa, referint-se a Espanya.
Les influències del grup eren compartides però amb algunes debilitats personals, com la de Gil de Biedma per Eliot, la de Barral per Rilke o la de Goytisolo per Huidobro. Barral, a una entrevista al programa de televisió de J. Soler Serrano, va declarar que li va costar molts anys expurgar l´ombra de Rilke. La influència francesa, amb Sartre i Simone de Beauvoir al capdavant, va ser molt important pel compromís polític i social del grup. I altres referents de la cultura europea prou influents van ser Heidegger o Joyce.
D´aquesta vocació moderna i lligada a la ciutat com a centre neuràlgic, ens queda la cita de Gabriel Ferrater (Laye, 1950): Vivimos una de las épocas metropolitanas más claramente definidas. De unas pocas ciudades parten todos los mensajes y todas las incitaciones hasta que se pierden y confunden en la espesa atonía de los que no quieren oír.
Importància de l´any 1959 per l´Escola
Aquest any és quan es llença definitivament el grup, sota el mecenatge de Castellet i de Barral (recordem que l´editorial Seix-Barral era de la família d´aquest últim). L´antologia Veinte años de poesía española, recollirà versos de joves poetes, seleccionats curosament per Castellet, propers a les tesis de la poesia social. Encara que l´obra es va gestar definitivament aquell any, va veure la llum l´any següent, dins la col.lecció Biblioteca Breve de la ja esmentada editorial. També van ser els promotors d´una col.lecció de poesia, que seria anomenada Colliure (en relació als fets que veurem tot seguit), on hi van cabre tots aquells poetes amics i propers a la seva poètica i on ells mateixos es van autoeditar. Castellet n´era el director i Jaime Salinas l´editor, mentre que els nostres tres mosqueters exercien la qualitat d´assessors.
Però l´acte més rellevant d´aquell any ´59 va ser, sens dubte, l´homenatge a Antonio Machado a Collioure, un cap de setmana de febrer, en el vintè aniversari de la seva mort. Així com la generació del ´27 es va reunir al voltant de les commemoracions i homenatges a la figura de Góngora, ells també havien de trobar un referent, un tòtem amb el que es poguessin identificar literàriament i socialment. Alguns han apuntat, com Pere Gimferrer, que Machado se convirtió en un fetiche de la izquierda española. Ben segur que els trets ideològics de la mort de Machado a l´exili van jugar un paper determinant. Castellet es va referir a ell al pròleg de l´antologia; escollien el seu magisteri per su talla intelectual, honestidad y acierto de sus predicciones sobre el futuro de la poesía. I aquest futuro de la poesía no era altre que el que ells predicaven: una poesia de la comunicació enfront d´una poesia del coneixement, tal com va anticipar Aleixandre; l´ascens del realisme crític i la sepultació del simbolisme. Volien apropar la poesia a la realitat del moment (al moment històric, en termes marxistes), fent-la servir com a arma, si calia, per transformar aquesta realitat, amb el que es remetien a les tesis de Celaya o Blas de Otero. Les obres més properes de l´Escola a aquestes tesis i a l´obra de Machado són: Claridad (1960), de Goytisolo, Diecinueve figuras de mi historia civil (1961), de Barral i Moralidades (1966), de Jaime Gil. En aquestes ens trobem amb un element fonamental com és l´ús de la llengua col.loquial, sobretot en Gil de Biedma y Goytisolo; un ús que enllaça a la perfecció amb la importància que per ells tenia els aspectes conversacionals.
Acabar aquesta petita aproximació a la gestació i l´entorn d´aquest interessant grup poètic, no és treball fàcil. Només dir que tots tres van continuar publicant durant els anys següents -a destacar els llibres de memòries de Barral: Años de penitencia (1975) i Los años sin excusa (1978), i la crònica que Jaime Gil va fer de l´ambient d´aquells anys cinquanta a Diario del artista seriamente enfermo (1974)-, encara que la relació entre ells es va anar refredant amb el pas del temps. Van deixar enrere les passions per unes vides més asserenades i tot el que acostuma a passar quan sents que la vida t´empeny. I què millor per cloure aquest apèndix, que el mateix Gil de Biedma alliçonant-nos des del Prefacio que obre Compañeros de viaje:
Al fin y al cabo un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia
del hombre que es autor, pero elevada a nivel de significación en que la vida
de uno es ya la vida de todos los hombres o, por lo menos
atendidas las inevitables limitaciones objetivas de cada experiencia individual-,
de unos cuantos de ellos.
Pere Agramunt
PUBLICITAT
PUBLICITAT