PUBLICITAT
POLÍTICA
19-12-2025 17:47
Aquest 14 de desembre Xile ha perdut contra el feixisme i els qui avui es consideren el bloc polític dels “perdedors”, tenen la convicció que la gent es va equivocar. Com si el resultat, producte d’un 58% dels qui van votar diumenge passat, no sigui clara senyal que l’esquerra i els seus aliats s’han equivocat i que cal reflexionar i no culpabilitzar al personal que va escollir motivat per l’odi i la ignorància generada pel savoir faire de la ultradreta i el feixisme modern. Aquesta resposta, més aviat emocional, és molt còmoda. Inútil, però.
I no. No hi ha cap equivocació. Si el deixes, Xile és així: un país profundament desigual, injust i masclista. És el fruit desitjat d’una dictadura sagnant i opressora com qualsevol altra i d’una transició continuista de la desmemòria oportunista, de les desigualtats i de la injustícia social: de la llei del més fort imposada pel neoliberalisme.
S’ha triat a un Kast de genealogia nazi i d’ultradreta populista incapaç de donar governabilitat a aquest país, perquè la dreta a Xile és un bloc fragmentat on aquesta dreta radical de bots i odiadors a sou ha aconseguit desplaçar a una dreta democràtica. Això suposa el risc de governs més autoritaris per víctimes que són -com sempre- les que no es veuen: dones i nenes i els seus drets sexuals i reproductius, pobles originaris, persones amb discapacitats, persones LGBT, el medi ambient, persones migrades o en extrema pobresa, que avui poden sobreviure precàriament gràcies a l’estat.
Les dones ho anàvem denunciant des que tenim memòria. Individualment i col·lectivament. Vam evidenciar en diverses ocasions les violències estructurals, especialment cap a les dones pobres, que sostenen famílies i país, aïllades i esgotades. I a les dones ens fa molta por la idea de l’amenaça del president electe i el seu “estat d’emergència”. Això significarà militars i policia en allò que és públic i en afers privats. Significa bíblies on hauria d’haver-hi raonament crític. Significa discursos d’odi manifestant-se obertament, sense vergonya.
Potser esperàvem que aquest Xile masclista li donés la raó a les dones en la consecució de drets fonamentals per a totes les persones? És que potser es pensava que la dreta i la ultradreta manipuladora, amant i defensora de torturadors, tirans, assassins i lladres anava a cedir per més temps el botí preciós de l’estat i dels recursos humans i naturals d’un país amb coure, liti, mar i naturalesa?
Van ser elles, nosaltres, les dones, les qui vam dir que l’educació no arribava per a totes les persones, que una educació de qualitat no pot ser un privilegi, que el treball precari és incompatible amb estudiar i preparar-se per a tenir noves i millors oportunitats, amb les cures, amb l’oci i el descans. Amb l’accés als drets en general.
Per què el pobre vota ultradreta?
A Xile el progressisme ataca a l’ignorant com si fos un defecte individual i personal i no com la conseqüència d’un sistema que va acabar amb les arts, la filosofia i l’ètica i amb cada esperit crític que alçava veus i punys. Un sistema que premia deshumanitzar a l’altre, amb l’oligopoli de la (des) informació a les mans de la dreta conservadora, misògina i enverinada de fonamentalistes.
És així com -efectivament- a l’ignorant li va resultar més còmode el discurs de la dreta mafiosa, una dreta que dins el seu missatge fal·laç però convincent, no humilia a qui considera una “eina”. És una dreta que no exigeix al seu votant ni cultura ni esperit crític, ni tan sols saber per quin programa de govern votarà. Una dreta que no li recorda a l’ignorant el que no és perquè a la dreta li interessa la seva inferioritat moral, manipulable i amb absència total de consciència de classe.
Sense eines, sense llegir un llibre, l’ignorant ha votat guiat per les mentides de mitjans, de bots a les xarxes socials i de personatges bufonescos que avui són càrrecs electes, comprant la idea d’identitat, de pertinença a alguna cosa que creuen els pertany, de sentir-se per fi amb una opinió respectada pels qui consideren “superiors”. D’aquesta manera, el vot de l’ignorant canvia el curs i l’avanç dels drets que beneficiaven a tothom, ells inclosos. Perquè l’ignorant li creurà més a qui no li exigeix llegir un llibre que a qui no el tracta com l’ignorant que és. A ningú li agrada que li diguin “imbècil, estàs votant contra els teus propis interessos, de classe i de poble.”
L’alternativa no és combatre la ignorància amb supèrbia, perquè la dreta sap capitalitzar la invisibilitat de l’ignorant, fruit d’un sistema patriarcal neoliberal que van mantenir tots qui van governar des de la sortida del tirà. La dreta va guanyar amb faules, manipulació i por perquè l’esquerra va dilapidar la seva oportunitat o, coma. mínim, no va comunicar els seus avanços de manera eficaç.
Mentides guanyadores. La no-rebel·lió i l’Odi i por per a la manipulació
Per a manipular la gent, calen dues coses. Primer, espantes i després desmoralitzes. Un poble educat, saludable i confiat és més difícil de governar. Molts populistes, sobretot d’extrema dreta ho saben, perquè és gairebé impossible tenir a un poble educat i segur sota control. Com, per exemple, si ets conscient de veritats incontestables com que l’1% de la població en el món és propietari del 80% de tota la riquesa i recursos naturals, mentre que una gran part d’aquest 99% restant són pobres, sobretot dones i la seva descendència, pobre també, que cal una redistribució urgent de la riquesa, un decreixement i un estat que vetlli pel benestar de tota la població.
En comptes d’aspirar a societats amb persones curioses i humils, la massa es radicalitza. Per què? Perquè sense aquesta mena de pensament individualista i neoliberal, l’autopercepció que les persones tenen sobre si mateixes està molt per sobre del que realment s’és. Amb aquest sentiment equívoc de superioritat perds el desig d’aprendre i de compartir, perquè creus que saps més que la resta, que et mereixes més que la resta i la curiositat la substitueixes per un biaix de confirmació. Accedeixes a informació que només confirma el que ja penses i et relaciones amb gent que té les teves mateixes aspiracions socials i identitàries. Els grisos desapareixen i no ser de dreta és ser “comunista” “devorador de nens”. Traïdors i traïdores de la pàtria.
Consumeixes d’aquesta manera paquets d’axiomes elaborats pels que -casualment- són els amos del discurs i l’origen de la por, que decideixen els continguts dels mitjans de comunicació. Et cedeixen amorosament i pel teu benestar una sèrie d’etiquetes amb les quals pots anomenar, delimitar les teves fronteres mentals amb la por i l’odi com sentinelles, atribuint als col·lectius usualment desfavorits o víctimes de violències diverses característiques negatives i deshumanitzants: “els migrants són”, “els pobres són”. Fins i tot “les dones són”. Aquests són discursos que calen profund perquè apel·len a emocions, al que no és racional. Interpel·len a sentiments i ideals com “nació”, “els meus”. És el “nosaltres” vers el “vosaltres”, una alteritat on la ignorància i la manipulació que els sistemes de poder i opressió utilitzen sistemàticament, i que fan que els individus perdin la seva individualitat i pertanyin a un grup fosc que el desmobilitza i lobotomitza.
Sembla increïble que la gent ho toleri, però s’entén perfectament quan ens n’anem a l’arrel d’aquesta tolerància: la pobresa memètica, heretada de factors socials històrics i d’injustícies, fora de tota meritocràcia, nova eina d’opressió i d’autoculpa sobre una població desmoralitzada i temorosa, una població que pensa que el millor és obeir i esperar que la sort els hi acompanyi i que qui està a dalt premi la seva lleialtat cega.
I que fan el centre i l’esquerra? Tolerar. Ja ho deia Dostoievski “La tolerància arribarà a tal nivell que a les persones intel·ligents se’ls impedirà pensar per a no ofendre als idiotes”. Hem arribat a aquest moment de la història? Alguns diuen que la humanitat es divideix entre bona i mala gent. Però si es així, hi ha matisos que són indispensables: Pot haver-hi mala gent que només busca el seu propi benefici i que són prou intel·ligents per a traslladar la culpa de la mateixa pobresa al pobre: ets pobre perquè vols, perquè t’ho mereixes o perquè no t’esforces prou, perquè et falta ambició, etc.
El revers de la medalla és que també existeixen qui són bona gent, capaces d’empatitzar amb altres persones, capaces de sofrir i alegrar-se per algú que no és el o ella mateixa, però que fa coses en contra del seu propi benefici per evitar qualsevol mena de canvi, conflicte o que es generin situacions que aquesta persona consideri “perilloses”, com cada lluita al carrer, cada mobilització sindical, cada escratxe al criminal. Aquest és el sistema neoliberal. Aquí no campa qui pugui. Aquesta és la primera mentida: només se salvarà qui tingui els mitjans per fer-ho. Al o la pobra se li fa creure que els rics són rics perquè s’ho mereixen o pel seu propi esforç.
I això no és així ni de lluny. El 90% de les grans fortunes són heretades. De igual manera, les grans pobreses. Qui neix en determinades famílies, amb el pedigrí econòmic, social i cultural de les classes dominants, sempre tindrà totes les possibilitats d’avançar, d’equivocar-se, de fracassar sense que això li costi el sostre que cobreix el seu cap, el capital social i econòmic amb el qual tornar a començar o fins i tot el perdó de les esglésies, per delinquir i fer el que en els pobres es denominaria “pecats capitals”.
En canvi, els qui surten de famílies que s’han esforçat tota la vida per tenir el poc que poden arribar a tenir, i que poden perdre-ho tot en un espetec del mercat perquè en realitat mai han tingut res, creuen sincerament que són classe mitjana: una classe mitjana que lluita per no caure en la pobresa i arribar just on estan els rics, per a gaudir del dret a consumir, a adquirir deutes per a aquesta simulació i a una suposada tranquil·litat i reconeixement social. Mai et diran que a ric mai arribaràs (almenys no sense delinquir) i que has de lluitar per a no ser el que sí que pots arribar a ser: pobre i de classe baixa.
La majoria de la població subsistim i sobrevivim. I el sistema continua funcionant i és estable (macroeconòmicament) malgrat el nostre esgotament general. Per què no ens rebel·lem? Què ens lliga, si no veiem les cadenes?
Ni és el final, ni tampoc és feliç
Mentre més s’observa el comportament polític de les masses, la sensació que els rics són els únics amb consciència de classe s’incrementa.
Amèrica Llatina, comprant el discurs neoliberal xenòfob, aporofòbic i neoliberal dels Estats Units, està triant a bufons del capital i del neoliberalisme, l’algaravia de les dretes miserables que, quan ja tenen el vot i l’estat a disposició, llancen a l’asfixiada classe mitjana a la pobresa. Una classe mitjana que més d’hora que tard s’unirà als pobres enarborant banderes d’unitat, de consciència de classe, de justícia social, de drets. Sorgiran llavors governs que abans podrien haver estat d’esquerra, però que no arriben al poder amb veritables programes d’esquerra. A llavors pacten. Venen l’ànima al dimoni i a la vegada et venen la idea que lluitaran perquè totes les persones puguin ser riques, si s’esforcen. La meritocràcia com a cortina de fum. Quants governs progressistes arribaran amb càrregues populistes de masses perquè l’esquerra, la de veritat, no fa els deures, perquè no fa d’esquerra?
Tot aquest sistema pendular de la història seria menys nefast si les classes mitjanes i pobres reconeguessin el que realment som: elements manipulables sempre més pròxims a ser pobres que a pertànyer a les elits que governen exclusivament pel seu propi benefici, unes classes altes que si necessiten empobrir la classe mitjana, ho faran, sense cap mena d’escrúpols. I sobretot, que la classe mitjana no vol ser classe mitjana. Vol ser una cosa que no serà mai i -a la vegada- té por de ser una cosa que no és, però que pot arribar a ser, fàcilment: classe baixa.
En definitiva, el triomf del fill de migrants nazis no és una anomalia: és un procés on el que sorprèn no és que la centreesquerra perdi malgrat treballar pels drets de tothom, sinó que la gent contínua votant per por, per ignorància i per costum. Un costum tossut de necessitar sentir la manipulació i la pressió del jou de l’amo al costat de l’esperança i quimera que algun dia tu seràs tu l’amo del jou i de la bota que oprimeix.
Malgrat tot l’anterior, hem de ser conscients que les derrotes electorals mai han anul·lat la lluita pels drets. Governi qui governi, els projectes polítics dels pobles no poden assentar-se en càrrecs polítics ni eleccions, sinó en l’organització, en l’educació i en una presència en la política amb agendes reals i contundents i no sols aparèixer cada quatre anys.
Si no, pregunteu-li a les dones. Pregunteu-li a les feministes.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT