PUBLICITAT
JARDÍ
18-01-2026 3:57
Escric com a veí.
Com a ciutadà.
I com algú que avui ha vist desaparèixer una cosa que ja no tornarà.
Avui s’ha talat un arbre al jardí del Museu Víctor Balaguer. I no puc evitar sentir ràbia, molèstia i una preocupació profunda. No només pel fet en si, sinó per la justificació i pel que revela.
Entenc —i respecto— que el mur o l’element afectat formi part del patrimoni protegit del museu i del seu jardí. Entenc que el patrimoni s’ha de cuidar, actualitzar i restaurar. Entenc que existeixi un pla de manteniment i que, en un procés de restauració, hi hagi prioritats i criteris.
Precisament per això em preocupa el que ha passat.
Un jardí no és un simple fons escènic ni un espai buit entre edificis. És un organisme viu, construït amb temps, amb decisions acumulades i amb equilibris fràgils. I els arbres que en formen part no són elements intercanviables: són essencials per a la seva identitat.
Els arbres a la ciutat —i especialment en un jardí vinculat a un museu— són una forma de patrimoni silenciós: patrimoni del temps, de l’espera, de la continuïtat. Un arbre adult encarna dècades de creixement lent, d’adaptació, de convivència amb generacions de veïns i visitants. Quan desapareix, no es pot substituir. Es perd una història viva.
Les persones amb qui he parlat avui —operaris que no fan altra cosa que executar ordres— no transmeten menyspreu ni mala fe. Transmeten rutina. Transmeten la sensació que tot ja estava decidit: hi ha un pla, s’ha de fer, això s’ha de tallar.
I aquí és on em costa callar.
Perquè una ciutat no es manté només amb plans. Es manté amb criteri.
I el criteri, quan parlem de patrimoni i de jardins històrics, hauria d’incloure reflexió, proporcionalitat i una mirada ampla que no enfronti sistemàticament allò construït amb allò viu.
S’ha dit que l’arbre tenia poc valor perquè era de creixement ràpid i tenia “només” quaranta o cinquanta anys. S’ha parlat d’arrels que aixequen el mur. No sóc tècnic ni pretenc dictar solucions. Però com a ciutadà sí que puc fer preguntes bàsiques que ningú hauria d’esquivar.
En el jardí d’un museu, els arbres no només ocupen espai: construeixen experiència. Donen ombra, regulen la temperatura, generen benestar, acompanyen la visita, suavitzen la relació amb l’arquitectura. En un context d’emergència climàtica, aquest valor no és secundari: és estructural.
Es va valorar de manera transparent l’abast real del dany?
Es van explorar altres opcions abans d’optar per la tala?
Es va tenir en compte el valor ambiental, cultural i simbòlic de l’arbre dins del jardí del museu?
Es va explicar públicament una decisió que no té marxa enrere?
Perquè l’arbre ja no hi és.
I això és l’únic realment irreversible de tot aquest procés.
El que més em dol no és només la pèrdua de l’arbre, sinó el missatge que queda: que quan allò viu incomoda, s’elimina; que el pla pesa més que el pensament; que el patrimoni es protegeix retallant futur en lloc d’integrar-lo.
No escric per assenyalar qui treballa amb una motoserra seguint instruccions.
Escric per demanar responsabilitat a qui defineix aquestes instruccions.
Perquè si parlem de patrimoni, parlem de tot.
Del que es cataloga, es restaura i es documenta.
I també del que creix en un jardí, dona ombra i ens recorda que una ciutat —i un museu— són, abans que res, llocs per viure i pensar.
Aquest arbre ja no tornarà.
I una ciutat que perd sense preguntar-se per què perd, s’empobreix.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT