PUBLICITAT
ELS PEUS A MAR I EL CAP ALS NÚVOLS
22-04-2026 18:13
Tant se valia que fossin diaris vells, papers dels que emboliquen la xocolata o un bocí del cel blau de l’últim pessebre.
La mare vetllava les plantes, mesos abans, a veure si aconseguiria les flors en el moment precís. Els clavells i algunes roses anirien en una o dues galledes grosses. El confeti, en les galledetes que pocs mesos més tard servirien per omplir-les de sorra premsada i, posades de cap per avall, crearien torres i castells a la platja.
Aquella tarda d’inicis dels anys seixanta passaria la processó per davant de la casa. Tots eren ja al balcó des de feia estona. Els petits, enfilats en una cadireta, treien poc més que el nas per damunt de la barana.
La desfilada l’obria la mulassa, l’única que ni havia llavors, seguida per les dues parelles de gegants, petits i grans. Seguien els ganfanons, alçats per escolans. En acabat arribaven les nenes i nens que aquell any havien fet la primera comunió. Elles semblant núvies infantils, totes blanques, amb vel i una faldilla molt ampla, les dues peces gairebé raspant per terra. A la mà, un ramet de flors del mateix color. Ells, també de blanc, però amb un coll mariner, superposat, blau en forma de llaç al davant i fent un rectangle darrere el clatell.
Després ja venien els devots, que s’apropaven en dues fileres amb el ciri a la mà. Feia no res que s’havia començat a veure la primera espelma quan un de la canalla va deixar anar un crit.
-Mireu! Un negre!!!
Tots es van girar cap a on assenyalava el braç menut. Efectivament, un home jove destacava pel singular color de pell just en el rengle que anava a passar per sota del balcó de la casa. Aquell jovent, igual que els adults de la vila, de negre només n’havien vist a ‘Les mines del rei Salomó’, la de Deborah Kerr i Stewart Granger (1950) al Bosc o potser al cine Diana.
L’africà, a pas de processó, s’anava apropant, la mirada serena, indiferent a l’atenció que despertava. Quan va ser ben bé a sota el balcó, una pluja de paperets voladors li va caure al damunt, de cop, cobrint amb coloraines els foscos rínxols del seu cap i simulant una nevada a les espatlles de l’americana elegant.
Els dos ulls del foraster sorprès es van girar amunt, tractant de captar d’on li venia la pluja, sense que la cara deixés de mirar al davant. Una mica més avall, els llavis foscos esbossaven un somriure sense separar els llavis, mentre amb la mà sense ciri, apartava discretament algun paperet ficat dins d’una orella. Al mateix temps, al balcó, en comptes de treure els papers a grapats, ja es buidaven els recipients posant-los cap per avall. Un dels més petits va ser frenat a temps quan ja estava a punt de llançar la galledeta.
Com que de paperets ja no en quedaven, una mà innocent va apropar el cossi de les flors, que s’esperava per florejar l’arribada del santíssim, i l’allau de mans menudes caigué damunt el recipient. Grapats de clavells i de geranis van marxar balconada avall quan l’homenatjat encara espolsar la paperassa.
No cal dir com la ‘regada’ del foraster va ser l’únic tema de conversa en aquell casalot fins ben bé mitja hora després d’acabada la processó. Llavors va sonar el picaporta. El que va baixar a obrir va tornar escales amunt, saltant els graons de dos en dos i entrant al menjador amb la cara somrient i la llengua travada abans d’aconseguir deixar anar un curt missatge.
-El negre és a baix, a la porta.
La mare de seguida es va posar en moviment i va desaparèixer per tornar acompanyant el visitant.
Amb un francès perfecte, l’home venia a agrair l’acollida que la família li havia dedicat. Va explicar que era nascut al Camerun, que vivia a Lille, a tocar la frontera amb Bèlgica, i que treballava en un hospital.
Aquell dia, a la taula hi va haver un plat més.
Fou el principi d’una llarga amistat. Els anys següents va tornar a visitar la família. De primer, sol. Després, amb la dona. I, més tard, tots dos, primer amb una i finalment amb un parell de criatures.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT