PUBLICITAT
HISTÒRIA
19-03-2026 8:24
Molt s’ha parlat durant el passat mes de febrer de la desclassificació dels documents del 23-F i del mateix cop d’estat fallit arran de la mort, coincidències del destí, del seu principal protagonista, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, però aquells primers mesos de 1981, d’això ara en fa 45 anys, van tenir també dos fets remarcables en l’àmbit polític i, més concretament, en el conflicte entre l’espanyolisme i el catalanisme: El “Manifiesto de los 2.300”, per una banda, i la creació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, per l’altra.
El Manifest dels 2.300
Encara que la normalització del català es trobava en fase embrionària i no s’havia aprovat la immersió lingüística –caldria esperar al 1983 perquè el Parlament aprovés la Llei de Normalització Lingüística–, un grup autoanomenat d’intel·lectuals denunciava una suposada discriminació del castellà a Catalunya quan feia només un any i mig que Jordi Pujol era president de la Generalitat. El document va quedar enllestit el 25 de gener de 1981 amb el títol de “Por la igualdad de derechos linguísticos en Cataluña” però va passar a ser conegut com a Manifest del 2.300 perquè aquest era el nombre –ho així ho van vendre, ja que la xifra va ser posada en dubte– de professionals i intel·lectuals que el signaven, entre els quals Amando de Miguel, Federico Jiménez Losantos i Santiago Trancón, aquest últim professor de literatura i llengua i un dels ideòlegs del Manifest. Tot els signants residien a Catalunya.
El text, tanmateix, no es va fer públic fins al 12 de març per la situació política del moment –dimissió del president espanyol Adolfo Suárez el 29 de gener i el frustrat cop d’estat el 23 de febrer– i va emergir a les pàgines de Diario 16, dirigit llavors per Pedro J. Ramírez. El Manifest posava en qüestió la igualtat de drets dels castellanoparlants a Catalunya i acusava la Generalitat de voler imposar el català com a única llengua oficial, tot afirmant, entre altres coses, que “altos cargos del actual Gobierno de la Generalitat tratan de justificar la sustitución del castellano por el catalán como lengua escolar de los hijos de los inmigrantes. Se dice sin reparo que esto no supone ningún atropello, porque los inmigrantes ‘no tienen cultura’”.
La Crida, com a resposta
El contramanifest publicat a l'Avui el 14 de març de 1981
El Manifest va provocar la indignació i una reacció immediata del catalanisme, tant per part de la pròpia Generalitat, a través de l’aleshores directora de Política Lingüística, Aina Moll, que va qualificar el document de “parcial i mancat de base objectiva”, com, sobretot, de la societat civil, amb diferents propostes que derivaren, en primer lloc, en un contramanifest publicat al diari Avui, el 17 de març, impulsat pel CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions). Sota el títol de Crida a la Solidaritat, el primer paràgraf del text deia que “una vegada més podem comprovar que en la història de l'Estat espanyol un cop de força és utilitzat per a atacar els diversos aspectes que defineixen la nació catalana: institucions, signes d'identitat –com la bandera–, la cultura i molt significativament la llengua”. I acabava convocant a un “acte de reflexió col·lectiva a tots els intel·lectuals, professionals i treballadors de la cultura en general que sentim com a patrimoni propi i irrenunciable la llengua i la cultura catalanes”.
La convocatòria de l’acte va quedar fixada per a l’endemà mateix i era avalada, d’entrada, per una llarga llista de personatges encapçalats per Joan Oliver (Pere Quart), Antoni Badia i Margarit, Enric Casassas, Jordi Carbonell, Felip Solé i Sabarís, Lluis Llach, Josep Maria Espinàs i Manuel de Pedrolo. D’aquesta manera, el 18 de març de 1981, el paranimf de la Universitat de Barcelona quedà desbordat per la presència de 2.500 persones en un acte presidit pel propi rector de la Universitat, Antoni M. Badia i Margarit, entre d’altres, i en què intervingueren inicialment Joan Triadú i Jordi Carbonell. Es va aprovar un manifest fundacional de la Crida, redactat de manera improvisada pel teòleg Aureli Argemí, president del CIEMEN, que va fer de moderador de l’acte juntament amb Miquel Sellarès, del Club Ramon Muntaner. Argemí havia estat molt vinculat a l’abat Escarré com a secretari seu (1965-1968) i el 1974 va fundar el CIEMEN, entitat a la qual es va dedicar plenament com a activista polític.
En una situació de desencís de la Transició que vivia la societat catalana en aquells moments, el Manifest dels 2.300 va provocar un efecte contrari. La contundent resposta popular va permetre aglutinar un ampli sector del món cultural, cívic i associatiu al voltant de la Crida i amb el lema “Som una nació.
“Som una nació”, el clam unànime de 90.000 persones al Camp Nou
Portada de Canigó (Arxiu J. Vidal)
Pocs mesos després de la seva creació, la Crida va organitzar, el 24 de juny de 1981, l’acte més multitudinari de la seva història al Camp Nou, on al voltant de 90.000 persones procedents de diferents punts dels Països Catalans s’aplegaren (ens aplegàrem) sota el clam unànime de “Som una nació”, darrera del qual hi havia la reivindicació del dret a l’autodeterminació. Abans, però, el 21 de maig, un escamot de Terra Lliure va segrestar un dels principals promotors del Manifest dels 2.300, Jiménez Losantos, i el deixà abandonat a Esplugues de Llobregat amb un tret a la cama, un succés que va ser condemnat per tots els partits polítics. Poc després, la premsa publicava una nota breu informant que deu dels principals signants del Manifest, entre ells el mateix Losantos, se n’anaven a viure a fora de Catalunya, un cas que quedà diluït per un altre dels esdeveniments foscos d’aquella època, l’assalt al Banc Central de Barcelona el 23 de maig de 1981.
L’acte del Camp Nou del dia de Sant Joan el va encetar Felip Solé Sabarís, que va llegir una introducció en nom del CIEMEN i les 923 entitats convocants, que van tenir el suport dels partits integrants del Parlament de Catalunya excepte CC-UCD. Poc abans, l’arribada de la Flama del Canigó fou acollida amb una gran ovació que, tot seguit, donà pas a l’actuació de La Trinca, Marina Rosell, Al Tall i Lluís Llach, a més del cantaor andalús Manuel Gerena, aquest en nom dels altres pobles d’Espanya, segons es va dir. Enmig de les actuacions musicals es van llegir poemes de Pere Quart i Vicent Andrés Estellés. Els cantants van fer al·lusions a la lectura d’un manifest que el delegat del govern espanyol a Catalunya, Rovira Tarazona, havia prohibit argumentant que s’emprava massa vegades el terme nació referint-se a Catalunya i no es feia cap menció a la unitat d’Espanya. Davant d’aquest fet, en el moment en què s’hauria d’haver llegit el manifest, Adrià Gual, un dels presentadors de l’acte –l’altra era Maria Josep Arenós– va demanar tres minuts de silenci. Aquest atac a la llibertat d’expressió per part del govern espanyol fou molt criticat pels organitzadors, així com, en un caire diferent, l’absència d’una representació de la presidència de la Generalitat de Catalunya. Sí que hi era, en canvi, Heribert Barrera, president del Parlament, acompanyat a primera fila pel socialista Joan Raventós, el convergent Miquel Roca Junyent i el president del Barça Josep-Lluís Núñez.
El cantants a l'acte del camp Nou (Canigó - Arxiu J. Vidal)
D’espectaculars accions reivindicatives a la dissolució
Convertida en un moviment de masses, a partir d’aquell 24 de juny la Crida portà a terme un seguit d’accions reivindicatives de gran impacte, com ara la campanya contra la LOAPA, el 1982, i sempre es va mostrar molt activa en la defensa dels drets humans i la llengua catalana. En el primer aspecte, per exemple, va promoure protestes contra les tortures que es practicaven a les dependències de la policia espanyola a Barcelona, denunciades també per Amnistia Internacional, i en el segon, va protagonitzar espectaculars actes en pro de la presència del català a l’aeroport del Prat i a l’estació de Sants, el 1985, i al Corte Inglés, el 1987, en aquest darrer cas amb dos activistes penjats durant unes hores a la façana de l’edifici desplegant una pancarta a favor del català.
La Crida disposava d’una Comissió Internacional i Lingüística que, entre moltes accions, l’octubre de 1987 va organitzar l’anomenat “Tren de les Nacions” amb destinació al Parlament Europeu d’Estrasburg per exigir l’oficialitat de la llengua catalana a les institucions europees, amb el lliurament de 100.000 signatures que hi donaven suport. Més de mig miler de catalans es van manifestar a la capital alsaciana demanant la independència dels Països Catalans i l'oficialitat del català al Parlament Europeu.
La solidaritat internacional va ser una altra de les constants de l’organització, amb campanyes de suport a Etiòpia, Eritrea, Bòsnia, Palestina i Nicaragua, entre d’altres, així com un acte que va tenir ressò a tot el món com va ser el de pintar de rosa un buc dels Estats Units ancorat al port de Barcelona en denúncia d’un atac de l’exèrcit estatunidenc a Líbia. En l’àmbit del medi ambient també va promoure protestes contra les centrals nuclears.
La Crida estava constituïda per una direcció col·legiada i comptava amb una gran diversitat de comissions i grups locals. En tenim constància, pel que fa a la comarca del Garraf, a Vilanova i la Geltrú i a Sant Pere de Ribes, aquest darrer format el juliol de 1986. A mitjan anys vuitanta el moviment també es va establir al País Valencià i les Illes.
És clar que la Crida també passà per moments crítics i tingué alguns fracassos, com el concert de Mikis Theodorakis a la Monumental de Barcelona, el 24 de juny de 1983, patrocinat pel propi col·lectiu i que li representà importants pèrdues econòmiques. L’any 1993, quan la Crida comptava amb una inacabable trajectòria d’actes reivindicatius, va decidir dissoldre’s en considerar realitzats els seus objectius inicials de mobilització popular i quan Àngel Colom, un dels seus fundadors i dels principals dirigents juntament amb Jordi Sánchez i Carles Riera, havia ingressat a ERC, partit que esdevingué independentista a partir de 1987, arran de la “Crida Nacional a ERC” impulsada pel mateix Colom i Josep-Lluís Carod Rovira. L’anunci del comiat de l’organització es va efectuar el 7 de novembre de 1993 al paranimf de la Universitat de Barcelona.
Àngel Colom, Jordi Sánchez i Carles Riera (elnacional.cat)
Tot i la seva dissolució, la Crida va ressorgir de manera puntual l’octubre de 2017 per demanar l’alliberament del president de l’ANC, Jordi Sánchez, i el d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, empresonats a Soto del Real. En un acte celebrat al Col·legi de Periodistes de Barcelona, Núria Camps, Carles Riera, Enric Marín i Àngel Colom van presentar un manifest signat per antics membres de la Crida i que es va fer públic el 7 de novembre d’aquell any, un altre cop al paranimf de la Universitat de Barcelona. Precisament el lloc on va néixer i va morir aquell moviment cívic que duia el pacifisme per bandera i que va ser capaç de mobilitzar tanta gent en pro dels objectius que es va fixar quan va ser fundat, el 18 de març de fa 45 anys.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT