PUBLICITAT
GRUP LEXION TAX & LEGAL
27-03-2026 15:12
Parlar d’immigració a Espanya —i, en particular, a Catalunya— no és un assumpte pacífic. Si l’objectiu és evitar fal·làcies, lectures interessades o estadístiques utilitzades com a arma llancívola, convé assumir des del principi que ens trobem davant d’un fenomen multicausal, amb arestes demogràfiques, laborals, culturals i de seguretat. Precisament per aquest calat social, abordaré el tema des del que considero més rellevant en el nostre entorn immediat.
Espanya en l’última dècada: fluxos, irregularitat i economia “semisubmergida”
A tot Espanya, durant els últims deu anys, hem assistit a un augment sostingut de la immigració: hispanoamericans, magribins, ucraïnesos i altres col·lectius amb menor pes. En els anys recents, Veneçuela i Colòmbia han crescut amb força, juntament amb la comunitat magribina i subsahariana (aquesta última, molt vinculada a les rutes de pastera). Paral·lelament, alguns segments de la immigració hispanoamericana —segons períodes i nacionalitats— han mostrat certa estabilització o descens relatiu.
Aquesta barreja de fluxos alimenta, inevitablement, una bossa de persones en situació administrativa irregular (els “sense papers”, en expressió col·loquial). Molts sobreviuen en una economia parcialment informal. Faig servir a propòsit el terme “parcialment”, perquè fins i tot qui treballa sense contracte compra, consumeix i paga impostos indirectes (especialment IVA), contribuint així a l’economia real.
Sovint es repeteix que “es beneficien d’ajudes socials que no es donen als nacionals”. Recomanaria a qui sostingui això que s’informi als serveis socials municipals: la realitat actual és més dura i restrictiva del que alguns imaginen. Pot haver estat diferent en altres moments; avui, en termes generals, no és tan simple.
Mà d’obra i contradiccions: el mirall dels EUA i el que ja veiem aquí
Hi ha, a més, una qüestió que rarament s’afronta sense prejudicis: la necessitat de mà d’obra als països “desenvolupats”. Aquesta necessitat està relacionada amb dinàmiques profundes: precarització, endeutament públic i privat, erosió de la classe mitjana i canvis demogràfics. Altres autors ho han explicat amb més detall; em limitaré a assenyalar l’evident: hi ha sectors sencers que se sostenen gràcies a treballs que la població local no cobreix.
Un exemple il·lustratiu són els Estats Units. Allà hem vist com l’I.C.E. arriba a detenir de manera indiscriminada per trets físics, afectant fins i tot ciutadans. Mentrestant, agricultors i ocupadors han denunciat que no troben mà d’obra per a collites, granges i serveis.
Sense necessitat de copiar aquest grau de persecució, l’essencial del dilema s’assembla a l’europeu: s’endureix el discurs, però l’economia real continua necessitant treballadors. A Espanya, això no és una teoria: és experiència quotidiana.
Integració i seguretat: diferències reals que cal anomenar sense demagògia
El “problema de la integració” no sorgeix per casualitat. Que a Catalunya s’hagin produït més detencions vinculades al fonamentalisme islàmic que en altres territoris espanyols pot explicar-se, en part, per una realitat demogràfica.
Tampoc és casual que la integració d’una persona hispanoamericana sol ser més ràpida, per proximitat lingüística i cultural, mentre que la integració d’una part de la població magribina tendeix a ser més complexa.
2026: escenaris probables i factors de risc externs
Pronosticar el futur no és senzill en un món convuls. Tot i així, es pot anticipar:
.Si les economies emergents continuen consolidant-se, és plausible que part de la immigració hispanoamericana disminueixi.
.La immigració magribina i subsahariana podria mantenir-se o augmentar.
.Propostes: regularització funcional i capacitat administrativa
Des de la meva experiència professional (tres dècades en el que a Espanya anomenem “estrangeria”), aquest àmbit necessita reformes des de la base:
Cooperació policial internacional real i estable, recolzada a nivell governamental, no només formal. Mitjançant acords bilaterals i multilaterals entre països, amb enllaços policials a cada territori, per poder agilitzar la identificació d’immigrants de manera efectiva, atès que la majoria es desfà del passaport per evitar la devolució. Les respectives policies de cada país saben reconèixer perfectament els seus nacionals, així com els mètodes alternatius per a la identificació.
Control marítim i prevenció a les zones més actives de rutes de pastera (que són conegudes). S’ha d’establir vigilància al límit de les aigües territorials dels països que formen part de les rutes d’immigració clandestina cap al nostre país, per interceptar-les en origen, auxiliant les autoritats d’aquests països en el retorn.
Un marc transitori clar: si una persona no obté resposta o és rebutjada en els primers mesos, hauria d’existir una via de regularització temporal mentre es resol de manera efectiva si procedeix o no l’expulsió. I si, després d’un període raonable de 6 a 12 mesos, no ha estat deportada per causes operatives o jurídiques, el seu estatus hauria d’evolucionar cap a una residència més estable. Mantenir algú indefinidament en un llimb és la recepta perfecta per a la marginalitat i l’economia submergida.
Simplificació i agilització de tràmits, perquè avui les oficines provincials d’estrangeria operen amb sobrecàrrega i recursos insuficients. En la regularització d’immigrants hi participen, dins de les oficines del Ministeri d’Administracions Públiques, treball, seguretat social, segons el cas la comunitat autònoma, migracions i, en tots els casos, la policia.
Cal dotar l’administració d’un programa amb intel·ligència artificial que permeti, mitjançant un document unificat, resoldre els expedients. També s’hauria de demanar menys documentació a l’immigrant, ja que al llarg dels anys hem acumulat burocràcia i requisits com a barrera per frenar la immigració i, en la mateixa mesura, aquesta ha anat augmentant. Això ha suposat un cost econòmic i de treball desbordant per a l’administració; per tant, la solució implementada durant tants anys, i que ha fracassat, no pot continuar sent aquesta.
Tanmateix, sí que es necessita més agilitat, en benefici de tothom. Vegem aquest exemple: per tramitar la targeta d’identitat d’estranger, aquesta persona ha de demanar cita a les oficines del DNI —cosa força complicada, ja que estan col·lapsades—, acudir a posar la petjada i sol·licitar la targeta i, al cap de 30 dies, ha de tornar a demanar cita per recollir-la.
Així, si una oficina com la de Vilanova i la Geltrú tramita una mitjana de 50 persones al dia, són aproximadament 1.000 persones al mes, i al cap de 30 dies tornaran aquestes mateixes persones a saturar les dependències per posar la petjada i recollir la targeta.
Quan el DNI i el passaport es fan en el mateix moment, no hi ha cap impediment tècnic que impedeixi que aquestes targetes també es puguin expedir a l’acte.
Antonio Escusa, advocat a GRUP LEXION, especialitzat en dret públic i estrangeria.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT