ENCANAL Nº1

Salsa d'olives negres

---

Sal

02-06-2002 0:00

La falta de material i les darreres recaigudes físico-mentals han fet aconsellable deixar de banda l’ús compulsiu de tota substància sospistosa d’alterar el sempre feble estat anímic. Vol dir això que de fa més d’un mes –perdoneu la semiredundància- no he consumit un trist porret o un glop de whisky, ni per dir un cafeló? Doncs no. Bé, enteneu-me, responc no a la pregunta formulada amb la qual cosa us vull dir sí, he continuat prenent, amb moderació, pràcticament de tot. Sense anar més lluny, divendres passat, entre classe i classe vaig anar a prendre un carajillo i... l’hòstia! Em vaig fotre a parir.

A mitja classe, mentre em fixava en el jersei arrapat que duia la professora -entre nosaltres, té uns pits d’infart- de sobte, sense avisar, m’agafà una de les meves crisis d’ansietat; potser d’ansietat sexual? Doncs bé, la qüestió és que aquell malestar m’acompanyà tota l’hora de lleis, reials decrets i avorrits formalismes jurídics que no feren sinó acréixer l’horrorós estat d’autisme profund en el que vaig quedar sumit tota la tarda. Restava com hipnotizat, resseguint amb els ulls aquelles sacres sines que anaven d’una banda a l’altra de la tarima. Amb més paciència que Job vaig (des-)esperar que aquell malson de classe acabés per poder fugir de la cel.la asfixiant i arrossegar-me d’esma fins a l’estació. Em vaig muntar en el primer tren que va passar, anés allà on anés; afortunadament era el meu. Només volia arribar a casa i estirar-me una estona al llit, només volia prendre’m un Gelocatil i foragitar aquelles males sensacions que tenia. Sense adonar-me’n m’havia convertit en alguna cosa molt semblant a un addicte a aquells comprimits de forma capsular. Per a qualsevol cosa me’n prenia un ... o dos o tres. Tant se val si tenia mal de cap, dolor a l’esquena o si aquell matí havia anat a cal dentista. La qüestió és que funcionava, o això em semblava a mi. Aquella tarda no va ser diferent i als deu minuts de prendre-me’l ja em trobava millor. Així fou que quan em van trucar per telèfon no vaig dubtar ni un instant: -El Joao va tornar la setmana passada i ens ha convidat a sopar a casa seva. Després volem anar a un concert prendre unes copes. T’apuntes o què?

Ara posem-nos en situació: Són quarts d’onze em trobo muntat en un tren i amb tres paios que s’afanyen a repartir-se festa i rauxa sense límits.
- Pren-te’n mitja; va té, ni que sigui un quartet?
Aquells malparits debien estar de broma si es pensaven que em prendria el polsim de matarates que em venien com si fos l’última engruna del paradís.
Així les coses, arribem a Barcelona i enfilem, resseguint el desnivell de la ciutat, fins a cal Joao. Jo en cap moment no vaig saber on em trobava, però me’n refiava d’ells. La meva orientació sempre havia resultat llegendària entre tots els meus coneguts, o fora millor parlar de la meva patètica i absoluta desorientació. No puc imaginar-me la raó per la que els carrers quadriculats de l’Eixample o els anfractuosos carrerons obscurs del gòtic sempre han estat per a mi recorreguts laberíntics, sense altra sortida que una sortida de metro que em situés en un dels meus quatre punts cardinals: Sants-Estació, Liceu, Plaça Catalunya i Estació de Gràcia.

En l’anar i venir d’entre plats la màquina començà a fer-se anar, i com aquell que no vol la cosa m’arribaren un parell de canutos que em vaig afanyar a passar a l’Asdrúbal, que s’asseia a la meva dreta. Entretant, el Joao sortia de la cuina amb una cassola fumejant que dibuixava un rastre perfumat per allà on passava.

-A mi no me’n posis massa.- No em va ni escoltar. Em va escudellar un senyor plat de gnocchi que suaven una suau, suavíssima crema de mató i herbes, una crema que ofegava un parell d’olives negres que s’entestaven a apujar el gust i el color d’aquell plat exquisit. Em sentia incapaç i amb prou feines vaig poder menjar-me’n quatre de comptats. Entretant la resta dels companys de taula donaven ànima a la conversa ajudats, només en part, pel vi que el Joao havia guardat per a l’ocasió. Un vi de collita, no recordo quina, del Douro que ja no em vaig veure amb cor de tastar. Llàstima, perque tot eren alabances per al deliciós caldo, però a aquelles hores jo feia estona que em trobava molt lluny d’ells, ara tornava a viure en el país de les paranoies. Obviant les normes d’educació més bàsiques em vaig haver d’aixecar de taula encara a mig sopar i vaig cercar refugi en un butacó de la saleta d’estar que em permetia veure mitja taula i sentir -més que escoltar- la conversa festiva dels meus amics.

No haurien passat ni cinc minuts que el Kley s’alçà, també a mig sopar, i em vingué a veure. Les seves pupiles dilatades em miraren interrogants uns segons abans no badés boca per interessar-se pel meu estat. Tot i que vaig provar de dissimular, ens coneixíem de feia massa temps com per comprendre que en aquells moments jo estava lluny, molt lluny de trobar-me:

S’acostà a l’equip de música i i començà a remenar entre el gruix de compactes que hi havia malendreçats en el moble de fòrmica negra del meu davant. N’elegí un de bossa-nova, cent per cent Getz, una debilitat confesa. Quan els altres començaven a atacar les postres, les notes de Desafinado ja inundaven tot el meu espai. Quin dolç morir, oi? Vaig tancar els ulls i em vaig vendre l’ànima a les fades de la son. Només els crits i una insuportable pudor a alcohol aconseguiren manllevar-me d’aquell estat de gràcia absoluta en què em trobava. Destarotat i amb un filet de baba que m’arribava a la barbeta, vaig provar a dir alguna cosa semblant a: -Quinorés?

Em vaig sentir ignorat, però abans no tornés a fer la mateixa pregunta em vaig fixar que començava a entrar llum per la finestra que donava al carrer. M’havien deixat allà tota la nit, dormint i purgant qui sap quins pecats mentre ells anaven de festa grossa. M’era ben igual; qui volia anar a veure aquell cony de grup?

La son reparadora m’havia fet un home nou, l’únic home prou seré per evitar que la tassa del vàter s’empassés el Kley quan a trompicons va anar a bescanviar la pela. Agenollat, blanc com el paper, el Kley va assenyalar aquells grumolls foscos i agres que suraven i encertà a dir: -Deuen haver estat les olives negres. Sempre m’han sentat malament.
Fou l’únic moment en tota la nit que vaig somriure: -És clar, han estat les olives negres.

Sal

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies