PUBLICITAT
26-03-2026 13:22
Anomenar minoritaris a alguns esports és una qüestió de perspectiva. Són disciplines que queden fora dels grans reflectors o de les pantalles, però en realitat la immensitat del que es viu practicant-los no hi entén en quotes de pantalla ni titulars. Potser el terme minoritari diu més de la mirada amb què els projectem que no pas de la seva naturalesa. Segurament és minoritari per als mitjans que no hi posen atenció, per una suposada manca d’atractiu.
Darrere d'aquesta etiqueta superficial, s'hi amaga sovint una comunitat apassionada, un esforç titànic per mantenir viva una tradició, i unes històries humanes tan riques com les de qualsevol estrella de l'elit. Posem la mirada a alguns d’aquests esports que es practiquen a Vilanova i la Geltrú o al Garraf, per saber de primera mà, d’on surt la passió perquè estiguin vius fora de les plataformes mediàtiques.
L’esgrima prové dels temps dels dols però manté el codi d’honor
Abans de ser esport, l'esgrima va ser una eina conseqüent l’instint de supervivència. El metall esmolat dansava entre la vida i la mort en camps de batalla, on la tècnica decidia destins. Amb el temps, aquella ferotgia va trobar refugi en sales silencioses, on el xiulet de les fulles ja no busca sang, sinó bellesa. L'espasa va canviar la trinxera pel tatami, la guerra pel respecte, convertint l'art de matar, en l'art de tocar sense fer-se mal. La dansa letal d'ahir és avui poesia en moviment.
Santi Godoy, és el director i mestre d’armes del Club d’Esgrima Sala d’Armes Garraf, ubicat a Vilanova i la Geltrú. Porta més de 22 anys de trajectòria, des d’esportista d’alt rendiment, membre de l’equip estatal de competició i ha portat l’equip estatal de pentatló modern com a entrenador. Fa deu anys va posar en marxa el projecte del club a la ciutat per fomentar aquest esport a tots els nivells però sobretot en la iniciació.
Santi Godoy, director del club
“Aquí ve gent molt jove, perquè els va bé estimular la psicomotricitat, però també gent de més de cinquanta anys que volen començar. L’edat resta capacitat físiquca, però et millora el pensament tàctic. Fer esgrima és una resolució de problemes constant, però en moviment”, explica el director. L’essència del club és la formativa, no obstant això, també tenen un equip de competició. Actualment, l’entitat té 93 socis actius, la majoria infants, però hi hauran passat unes 450 persones en tots aquests anys. A Catalunya hi ha una vintena de clubs, hi haurà unes 1.600 persones que fan esgrima.
La primera idea és trencar l’etiqueta d’esport perillós. De fet, és les disciplines esportives que tenen menys grau de lesió. Tampoc és car, tot l’equipament de protecció pot costar 200 euros i dura tota la vida. “La nostra història prové d’accions molt violentes, dels dols, però dins d’aquest ambient bèl·lic hi havia un codi d’honor, que es respectava al màxim. En l'actualitat ha desaparegut l’agressivitat, però mantenim el respecte pel contrari i per les normes”, explica el mestre d’armes.
La ràpida presa de decisions és vital a l’esgrima
Godoy destaca les qualitats que es desenvolupen a l’esgrima: capacitat de treball, l’estratègia, superació, velocitat, creativitat, control espacial, velocitat de reacció, resolució de problemes i sobretot, respecte i col·laboració. Una part important dels entrenaments són sense l’espasa per treballar tots aquests aspectes. Tots els moviments tenen noms sobre unes posicions bàsiques: guàrdia, marxa, trencar i fons. El vocabulari versa sobre unes línies. Un llenguatge que prové de 500 anys enrere.
Arnau Curto de setze anys, des dels sis que està al club d’esgrima, de fet va ser el primer soci. Fa quatre anys va començar a competir. Enguany ha assolit la 59 posició del rànquing estatal i la quarta a Catalunya de menors de 17 anys. “Vaig provar el karate, però ho vaig trobar massa violent. En canvi, em va atraure el respecte pel contrari de l’esgrima. La gràcia d’aquest esport és que en tres minuts hem de conèixer el contrari, per guanyar els cinc punts en joc. Abans del combat ja m’haig de fixar en els seus moviments i com agafa l’espasa”.
És un esport apte per a totes les edats
Anem ara per un altre esport poc participat, però que té força auge per la facilitat de practicar-lo. Es tracta dels llaguts. Abans que els motors transformessin la pesca, aquestes embarcacions robustes de fusta, solcaven la Mediterrània. La necessitat d'arribar primers a la llotja per vendre el peix a millor preu va generar una rivalitat entre pescadors. Aquesta competició espontània va derivar en emocionants regates durant les festes populars. Amb l'arribada del motor, la tradició es va adormir, però anys després, un grup d'entusiastes del mar la va recuperar arreu de la costa catalana, retrobant l'esperit d'aquelles embarcacions úniques.
Els llaguts és una activitat en auge
Eduard Escolar és el president dels Llaguts
Als Llaguts de Vilanova i la Geltrú hi ha 200 persones associades que voguen, la gran majoria dones. Eduard Escolar és membre fundador de l’entitat fa 25 anys i n’és el president. Recorda que del desafiament més antic de Catalunya entre Torredembarra i Vilanova, va néixer l’entitat vilanovina. Actualment tenen quatre embarcacions. Van vuit persones, quatre a cada banda, més el timoner. “Tenim un aparador formidable aquí al Club Nàutic Vilanova, al costat del passeig marítim, això fa que molta gent senti curiositat. Però tenim una limitació que són les embarcacions i els timoners. Em sap greu, però tenim llista d’espera per vogar”, lamenta el president.
Raimon Arnet, secretari dels Llaguts considera que és una activitat molt completa que la pots fer a totes les edats, “això és un amor a primera vista, el primer dia és el pitjor i si t’enamores ja estàs enganxat. El timoner, una persona sacrificada que no rema, és l’encarregat d’iniciar a les noves vogadores. Neus Vallejo resumeix l’atractiu d’aquest esport, “estàs en contacte amb el mar, fas un esforç suportable i en equip. Hi ha una tècnica mínima a seguir. El primer dia et canses moltíssim. La força ve més aviat de les cames, cal posar bé l’esquena”.
Les dones són majoria als Llaguts
Les persones invidents també poden vogar
Va venir als llaguts pel seu marit Manolo Arenas que va perdre la vista per glaucoma. Van haver de deixar la vela. Fa tretze anys van venir a viure a Vilanova i van provar els llaguts, “és una activitat molt accessible, ho practico dos cops a la setmana, tot l’any. En aquest esport és molt important remar tothom alhora, però tampoc tinc problemes perquè soc el primer i marco el ritme”, diu el vogador, que anima a altres persones invidents a practicar els llaguts. Malgrat això, el president de l’entitat aprofita per reivindicar la millora de l’accessibilitat i comoditat per pujar dalt de les embarcacions.
Canviem d’esport i passem a un altre arrelat a la cultura popular des de temps medievals. Com testimonien documents del 1372, les bitlles catalanes són molt més que un simple entreteniment. Des de la dècada dels vuitanta, les bitlles s’han anat recuperant de manera heterogènia a tot el territori. Una partida consta de nou tirades per jugador dividides en tres rondes de tres tirades. A cada tirada es poden llançar d'un a tres bitllots. Es plantaran les bitlles en dues fileres de tres columnes. La distància de tir serà d'11,5 metres per als homes i 9,5 metres per a les dones, a partir de quinze anys. L'objectiu principal és tombar cinc de les sis bitlles. Això puntua deu punts, el màxim. Res a veure amb l’strike del bowling.
Les bitlles provenen d’una tradició de centenar d’anys
A Vilanova l’activitat va començar fa deu anys a través dels Bordegassos i la Casa de la Festa, fent tirades esporàdiques per la Festa Major, Sant Pere i la Festa Major de la Geltrú. L’afició a les bitlles catalanes va anar creixent fins al punt que els Bordegassos van fer un equip que anaven a participar en la lliga de Tarragona. Llavors es va pensar a crear una entitat d’àmbit comarcal. Fa dos anys es va constituir la Coordinadora Bitlles del Garraf, que organitza actes i lligues. Actualment està formada per: Bordegassos, Compex, el drac de la Geltrú, Agrupació de Balls Populars, Club Bitlles de Canyelles, la Disbauxa, Falcons, La Colla, Dansaires i l’A.V. Molí de Vent. Hi ha 170 socis: 110 homes i 60 dones.
L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va habilitar al costat del camp Johan Cruyff, al parc de la Torre d’Enveja, una pista de bitlles catalanes. Les competicions es combinen en aquest camp i a Canyelles, a les Palmeres. Els equips estan formats per deu persones, però només en juguen cinc. Es puntua per equip i individualment. Aquesta lliga segueix les normes de la federació de Tarragona. No hi ha un sol reglament, ni un sol estil. Les bitlles s’han desenvolupat de manera dispar, fins i tot per arreu d’Europa. Les mides dels bitllots i bitlles és diferent a cada federació.
La facilitat per jugar a les bitlles les fan molt populars
Toni Marcer, és el president de la Coordinadora Bitlles del Garraf, “volem socialitzar i que hi hagi harmonia. Ningú es queda sense jugar, per això hi ha classificació d’equip o individual. Al final de lliga tens uns punts individuals i es premia al tirador o tiradora. El més jove de la coordinadora té quinze anys i el més gran 87. Tothom pot jugar. Es planten sis bitlles i es tiren els tres bitllots d’alzina”. Com a curiositat cal destacar que l’empresa vilanovina Bitlla.cat fabrica gairebé totes les bitlles de Catalunya.
“Aquesta setmana hem fet un taller de bitlles a l’Escola El Cim, a l’Arjau, la Ginesta. A finals de febrer vam fer una tirada amb l’Agrupació de Balls Populars 117 nens, de 6 a 14 anys. Com a actes promocionals també fem la Tirada de Festa Major. Quan acabem la lliga al maig, a les tardes, organitzem sopars lúdics un dia a la setmana de juny i juliol, cadascú porta el sopar. També fem fa la tirada sahrauí, quan venen els nens de vacances. I a l’estiu fem una tirada a la sorra”, explica el president com a actes de promoció de les bitlles catalanes.
En lloc d’una bola es llença un bitllot contra les bitlles
Després de conèixer la història de recuperació de les bitlles catalanes, ens endinsem en un altre joc tradicional profundament arrelat a Catalunya: la petanca. A diferència de les bitlles, on l'objectiu és tombar, aquí es tracta de llançar amb precisió. El seu origen es remunta a civilitzacions antigues com Egipte i Grècia, però va ser a la Gàl·lia on els romans van introduir aquest joc de boles que, amb el temps, evolucionaria fins a convertir-se en la petanca actual. A Catalunya està molt arrelada, fins al punt que de les 18.000 llicències de l’Estat, 8.000 són al principat.
La petanca requereix precisió
El Club Petanca Marítim Vilanova es funda el 1981 al barri de mar. Posteriorment es crea el Club Petanca Sant Joan. Finalment, el 2023 es va originar el Club Petanca Vilanova i la Geltrú que és el resultat de tota aquesta trajectòria. La temporada passada dos membres del club van arribar a les finals del Campionat de Catalunya entre els millors 24 jugadors. Però al torneig internacional de Costa Cálida a Múrcia, on participen més de 100 equips, Òscar Sorio i Frank Aguilar, de Vilanova van aconseguir el subcampionat.
Òscar Sorio, és el president del club, fa 41 anys que juga a la petanca, ha sigut cinc vegades campió de Catalunya amb els clubs de la Palmera i del Prat i una vegada campió d’Espanya per parelles. Actualment, el club està format per 26 persones federades, de les quals tres són dones. “Considerem que és un esport perquè caminem molts quilòmetres a les partides. Són setanta minuts per vuit partides en un dia de campionat, i l’endemà quatre partides més, potser recorrem més terreny que un futbolista en noranta minuts. A part la resistència del llançament de les boles de 800 grams durant moltes repeticions i acotar-se”, exclama el president. És relativament fàcil trobar gent jugant a la petanca pels parcs de la ciutat.
No hi ha una situació igual a les partides
Ricard Sorio, germà del president, recorda que va començar a jugar davant de la plaça de les Xarxaires, fa més de quaranta anys, “ens va enganxar la tàctica, la colla d’amics, hi ha molt marge de millora perquè cada instant de la partida és diferent. Mai hi ha dues situacions de boles iguals, tampoc hi ha terrenys iguals”. Tot plegat en una mecànica senzilla. És llença el bolig en una distància entre sis i set metres, llencen una bola tots els jugadors organitzats individualment, per parelles o tripletes, i després llencen una segona bona per ordre de llunyania de les boles respecte al bolig. A les tripletes cada jugador té un rol, d’apuntar o picar les boles.
Anna Maria Baldús és veterana al club
Anna Maria Baldús fa quaranta anys que jugant a la petanca, “sempre hi ha hagut moltes dones jugant. Ara hi ha moltes noies joves. A mi em semblava molt avorrit des de fora, però quan vaig començar a jugar em va agradar molt. Vaig arribar a ser campiona provincial”. És evident que no només és un esport de gent gran, sinó que al jovent els atrau els campionats internacionals amb graderies, àrbitres, pantalles amb repeticions i altaveus. Un tractament altament mediàtic. Juanjo Álvarez, secretari del club, també jugador veterà del club, comenta que “les xarxes socials ens ajuden a créixer i la promoció que estem fent, fa que els resultats vagin venint”.
Finalment, tanquem aquest recorregut pels jocs tradicionals de boles amb el billar, una disciplina que, a diferència de les Bitlles Catalanes i la petanca, va fer el salt de l'aire lliure a l'interior. Si els jocs anteriors conserven l'essència del terreny de joc a l'aire lliure, el billar va traslladar la precisió del llançament a una taula, evolucionant des dels antics jocs de gespa amb pal i pilota. Popularitzat a les corts franceses dels segles XV i XVII, aquest joc de tac i boles ha mantingut viu el seu esperit lúdic fins a convertir-se en un fenomen global.
El Club Billar Vilanova existeix des del 1969, a tingut diferents seus a l’antic Bar Rosales, al carrer Escolapis, a la Gran Penya, al pavelló Isaac Gálvez. Ara estan al pavelló de les Casernes, on tenen tres taules. El club té 69 socis, dotze dels quals competeixen. Juguen en campionats socials, fan partides d’entreteniment o organitzen sessions de formació. Sempre en billar de tres boles.
Qualsevol posició és bona per seguir la sèrie de caramboles
Pepe Duran Gómez, secretari va començar a jugar amb catorze anys a un centre recreatiu de la Florida, de l’Hospitalet de Llobregat. Llavors intentava imitar als ídols de barri que feien tacades de trenta caramboles. Al casar-se aquesta afició es va aturar i no la va reprendre fins que es va jubilar. “Aquest és un patró que es repeteix. La majoria dels jugadors del club són gent que ha tornat a jugar de grans. Podríem continuar jugant estan casats, però no al centre recreatiu, perquè van desapareixent, pel canvi de costums. Ho hauríem de fer als clubs i això ja costa més”, diu el secretari.
El billar requereix molta concentració, a part de tècnica i dedicació. A les competicions hi ha un silenci absolut. Quan hi ha una carambola brillant s’aplaudeix picant el guix al tac o esclafint els dits. “De jove jugava d’una manera visceral, per ímpetu. Ara calculo més, penso més en el toc, per assolir la sèrie de caramboles més llarga. Cal precisió i molta velocitat de pensament. Una gimnàstica excel·lent per totes les edats. Tenim un jugador de 91 anys”, explica Duran.
Cal molta precisió per jugar al billar
Jaume Sistané, responsable de comunicació, també va tenir aquesta aturada després de casar-se i ara fa un any i mig que va tornar a jugar. Reconeix que abans era fàcil iniciar-se pels centres recreatius, però ara “el jovent només hi pot arribar per la promoció a les escoles. Per sort Vilanova, té dos clubs, nosaltres i la Gran Penya, això passa a pocs llocs de Catalunya, tret de Barcelona. Amb tres o quatre anys el club ha crescut una trenta de socis, però més d’oci, no pas de competició. Ens costa amb les dones. A l’Estat de 1.100 llicències, vuit són de dones”. Pepe Duran demana a l’Ajuntament que habiliti una altra sala per disposar de dues taules més a una sala del costat de la que tenen, “això ens aniria bé per fer la promoció entre el jovent”.
Esteve Inglada és el veterà del club, juga des dels catorze anys
Esteve Inglada té 81 anys. Va començar a jugar quan tenia catorze catorze anys al Círcol Catòlic. Quan tenia 33 anys va començar a competir, llavors jugava al Bar Rosales. La temporada 1990-91 va quedar campió de Catalunya per equips. Diumenge passat va competir contra el campió de Catalunya de la primera categoria. Inglada va poder fer 50 caramboles, “podria haver-lo guanyat si no fos que per una malaltia em tremola la mà”, diu confiat el veterà jugador vilanoví, tot i que reconeix que el seu contrincant té un rècord de 155 caramboles.
Deixem les boles i passem a les pilotes. Qui no ha jugat alguna vegada al Ping-pong? Com esport olímpic es diu Tenis de Taula. No se sap amb certesa quan es va practicar per primer cop però segurament de forma ociosa. A finals del s. XIX va sorgir a Anglaterra com a derivació del tenis quan feia mal temps. De la forma més rudimentària d’una taula de menjador o de billar ha passat a ser un dels esports més populars del món, perquè hi pot jugar tothom entre tots, es treballa la psicomotricitat, especialment pels malalts de Parkinson i suposa una activitat suau. Professionalment és una altra intensitat, clar.
Josefina Giralt és l’eterna presidenta del club
El Club Tennis Taula Vilanova i la Geltrú es va fundar el 1993. Josefina Giralt ha sigut sempre la seva presidenta, té 79 anys. Es mostra molt agraïda de la col·laboració dels socis, pares, jugadors i entrenadors i membres de la junta durant aquests 35 anys.. Va començar a jugar amb pales de suro a l’Hotel Cèsar quan tenia tretze anys. Recorda que en aquella època hi havia taules: una al Círcol Catòlic i una altra a la Penya Barcelonista. El 1991, els Dansaires Vilanovins van cedir un espai a un grup tennistes, i van començar com a secció esportiva. Des de la fundació del club disposen d’unes sales als baixos del pavelló, matí i tarda, sempre està ple, però els cal més espai per acollir competicions i els nous practicants. El club vilanoví té 125 socis, dels quals 20 dones. Hi ha llista d'espera perquè és un esport molt fàcil de practicar. A Catalunya hi ha 6.000 llicències.
El tennis de taula treballa la psicomotricitat
A la Copa Femenina de Catalunya i competeixen vuit dones. També participen la competició d’edats, al circuit promesa d’iniciació, campionats de nens i nenes totes les categories de Barcelona. Prenen part en Opens de Catalunya o Estatals. Des que estaven als Dansaires col·laboren amb el Consell esportiu del Garraf, amb el campionat escolar, intercomarcal. Cada any es fa l’Open Vilanova obert a tothom, al pavelló Isaac Gálvez, el segon cap de setmana de juliol.
Josep Lluís Sanahujes, té 89 anys, és el més veterà del club, va començar a jugar a l’equip de l’Escola Industrial quan tenia 17 anys. “Mentre no em vaig jubilar hi jugava de tant en tant. Des del 2003 hi jugo dos cops a la setmana, no fallo. Aquest esport em manté àgil i actiu”, comenta el veterà tennista de taula. A Vilanova hi ha una estrella del tenis taula, Marc Duran, fill de la presidenta. És tennista de taula professional, juga federat des dels cinc anys, actualment té 39 anys. Ha jugat en diferents equips internacionals a la superdivisió, ara juga la lliga dels Estats Units. Ha sigut campió d’Espanya per equips, individual i dobles. Va guanya la Superdivisió i arribar a les semifinals de l’Europe Cup.
Una partida de jugadors veterans, a la dreta Josep Lluís Sanahujes, el veterà del club
Cloent aquesta sèrie dedicada als jocs tradicionals, arribem al tir amb arc, un dels esports més antics de la humanitat. Nascut com a eina de caça i guerra fa mil·lennis, va evolucionar cap a una pràctica esportiva que el 1900 es va estrenar com a disciplina olímpica. Aquest llegat mil·lenari pren forma local en clubs com el de Vilanova i la Geltrú. A Vilanova l’activitat va començar al Club l’Esportiu a les pistes d’atletisme el 2004. El 2013 es funda el Club de Tir amb Arc per set entusiastes. Avui d’avui tenen 55 socis, tenen dotze persones en espera perquè no tenen ni espai ni capacitat per fer més cursos. En quatre anys han duplicat els practicants.
Miquel Àngel Prat Martínez esdevindrà dissabte el nou president del Club de Tir amb Arc Vilanova i la Geltrú, substituint a Josep Blanch, fundador de l’entitat. Fa tres anys que ho practica. Li va agradar el repte de lluitar contra un mateix i superar-se. Tampoc és excessivament car escala d’iniciació, uns 250 euros, comptant sis fletxes i l’arc de precisió. “En competició, la comparació seria tirar penals constantment. Cal ser exquisidament estricte amb les teves posicions perquè vagin totes les fletxes juntes”, diu el virtualment president.
Miguel Àngel Prat és el president del club
El màxim de puntuació a l’exterior, a una distància de 50 o 70 metres, són 60 i a l’interior, en 18 metres, són 30 punts, per cada tanda. Per homologar un camp de tir a l’exterior calen aquests 70 metres, a part que és imprescindible el vistiplau de la Guàrdia Civil per utilització d’armes. “Per això és complicat trobar aquests espais i a més que siguin accessibles, no massa allunyats, sobretot per la gent jove on el club posa els esforços de promoció als instituts”, comenta Prat.
La concentració al tir amb arc ha de ser màxima
Però en aquest sentit, a través de la Marinada, un grup d’autoajuda de dones que pateixen o han patit càncer de mama, quatre dones aquest col·lectiu fan tir amb arc. Judit Segarra, el 2024 se li va diagnosticar la malaltia. Després d’afrontar tot el procés clínic, en la recuperació va saber d’aquesta entitat, “a l’operació s’extreuen ganglis, el drenatge habitual al braç desapareix. Calia una activitat sense impacte, el tir amb arc és beneficiós. És un esport que reflecteix molt com estàs emocionalment. Com que cal concentració fa que m’abstregui de la meva situació mèdica, entro en un espai mental aïllat”.
Judit Segarra en plena acció
Maria Luisa Forjune va saber que tenia càncer fa quatre anys i es mostra satisfeta i agraïda només de poder practicar tir amb arc. “Són moviments suaus, fets amb molta alegria. Hem d’agrair la predisposició del club. Vam començar amb molta delicadesa, a pocs metres. Anem progressant dia a dia. La competició és més aviat amb tu mateixa, el tir t’ensenya a superar-te. És un esport molt net i molt elegant. Anem lentes, però tard o d’hora anirem a les olimpíades”, bromeja la tiradora novella.
Tanquem aquest recorregut pels esports minoritaris amb el korfbal, un esport que, a l'ombra del bàsquet, lluita per obrir-se camí. Nascut a Holanda el 1902, aquest esport mixt per excel·lència promou la igualtat i la cooperació prohibint el contacte i el desplaçament amb la pilota. A la comarca, el silenci d'aquest esport minoritari es trenca gràcies a un grapat d’infants i joves que al Club Korfbal Roquetes mantenen viva la flama d'una disciplina que a Catalunya té selecció pròpia, amb reconeixement internacional perquè és la sisena del món. Tota una proesa amb només onze clubs actius i bastant menys de 1.000 llicències.
La paritat és obligatòria al korfbal
Ivan Alberich és el president del club fundat fa tres anys. Els quinze integrants de l’equip sènior provenen del Club Esportiu Vilanova que va acabar l’activitat el 2017 per manca de noies, que obligatòriament han de formar la meitat de les formacions de vuit persones. Transcorreguts els anys, les jugadores que llavors estaven en categoria base, han pogut incorporar-se a aquest nou club que entrena al pavelló de les Roquetes, a les onze de la nit. L’afició els prové de l’institut Alexandre Galí, on els professors d’activitat física apostaven pel korfbal per la paritat i per l’esperit de col·laboració advoca.
Els moviments constants són la clau
El desconeixement d’aquest esport és el principal obstacle per la seva promoció. “Som molt actius a les xarxes socials, però l’algoritme fa que siguem més visibles a països on hi ha interès per l’esport que a la gent d’aquí. La pandèmia ha fet molt de mal”. Mireia Tomás Calderón, prové del Vilanova, fa set anys que pràctica aquest esport i Juan Pablo Mendes fa quinze anys que hi juga. El van conèixer als respectius instituts. Els va enganxar l’ambient, el treball cooperatiu i la paritat. “Al no haver-hi contacte físic hi pot jugar tothom en igualtat de condicions”, diu Juan Pablo. “La gent va sabent que existeix aquest esport, però ens veuen una mica friquis”, comenta Mireia.
Marc Alonso, és l’entrenador, des dels 17 anys que es dedica al korfbal i també el va conèixer a l’institut. “Ara estem promoció als centres de secundària. Tenim dos equips base, però costa aixecar l’afició pel desconeixement, per estar tapats per esports molt mediàtics i perquè els partits de competició no són a la vora. Un dels atractius a potenciar és la paritat de gèneres i que es juga amb igualtat de condicions”, diu l’entrenador que ha jugat a Anglaterra, on hi ha més equips i el nivell de joc és inferior al català.
La cistella està a tres metres i mig
I així concloem aquest viatge per l'univers dels esports minoritaris. De l'esgrima als llaguts, de les bitlles al korfbal, hem descobert disciplines que, lluny dels grans focus, es practiquen amb una passió inversament proporcional al seu ressò mediàtic. Són esports que parlen d'història, de tradició i d'amor per l'essència del joc. Perquè ser minoritari no significa ser insignificant: significa formar part d'una comunitat que tria l'autenticitat per davant de la multitud, mantenint viu el veritable esperit esportiu.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT