PUBLICITAT
BADANT PELS CARRERS
29-03-2026 8:30
Quan he llegit això de rendistes no se per quina raó he pensat que era un terme antiquat, em sonava a personatges gairebé de segle passat amb reminiscències ràncies i tronades. Però llegint el significat textual Els rendistes —persones o actors econòmics que obtenen ingressos principalment de la propietat d’actius (immobles, capital financer, drets, etc.) més que del treball— han estat objecte de crítica recurrent, especialment en contextos d’augment de desigualtats sembla molt actual
Això dels rendistes ve de molt lluny sembla que el primer rendista conegut i matisat va ser Adam, habitant del paradís terrenal.
Vivia de renda del que li donava la mateixa natura, tranquil filosofant, però vet aquí que com sempre hi ha qui espatlla el plaer de la renda vitalícia. Sí, una mossegada a una poma amb un joc eròtic amb Eva els va deixar sense rendes i així van ser expulsats per un àngel amb una espasa de foc amb aquella dita divina de que es guanyaríem el pa amb la suor del nostre front. O sia que a partir d’aquell moment cal guanyar-se la vida mitjançant un treball dur, esforçat i fatigós que les garrofes cal treballar-les i per tant s’ha acabat fer de rendista.
I el problema és que fer de rendista comporta també certes preocupacions, sobretot, no perdre ni els privilegis ni les oportunitats d’augmentar la renda que et proporciona la vida tranquil·la assossegada i plaent. Sobretot que no t’hagis d’esforçar gaire.
I la segona part de la frase “paràsits” és d’una significació evident, viure de rendes es esdevenir algú que viu dels altres i aquest viu del que li proporcionen els esforços o el treball d’altres.
Gaudir d’uns ingressos sense, aparentment, no haver de treballar és realment una descompensació respecte al que fa la majoria del personal que viu de
les rendes del seu treball i del seu esforç.
D’aquí aquesta comparació, viure dels altres en el moment en que ens trobem no és precisament una manera massa ben vista per la societat i ja no diguem pels autors de la pintada.
I això del “rendisme” modern genera també alguns comentaris força eloqüents, llegeixis el que en deia l’escriptor Ignacio Martínez de Pisón en un article a la Vanguardia, el títol era ja prou determinat: Mama, vull ser rendista:. Ser rendista a Espanya surt a compte: els impostos que graven les rendes del capital no arriben ni a la meitat dels que graven les rendes del treball. No seria més lògic que fos al revés? Que s’afavorissin els sectors més productius i es penalitzessin especialment els ingressos procedents del dolce far niente? En aquesta Espanya que ha tingut governs de dretes i governs d’esquerres, hi ha coses que no canvien mai, i una és aquesta: que els treballadors tributen el que no tributen els rendistes.
Però de rendista si neix o es fa amb el temps?.
Doncs com sempre de tot hi ha a la vinya del senyor.
Hi ha qui acumula la riquesa que li ha arribat per herència, -ja sabem que hi ha deixes dels avis es diguin Florenci, Primitiu o Basili, i visquin a Andorra o a qualsevol paradís fiscal- que va néixer amb la flor al cul, amb molts pans sota el braç i va vivint dels lucre acumulat del que li van proporcionant interessos, lloguers, rendiments de d’accions etc... Treballa el que li van llegar i anar fent.
Hi també el rendista nouvingut que s’ho ha fet a través d’acumular -amb moltes especulacions a vegades- de tota la riquesa possible, comprant immobles, accions de l’IBX, inversions de guanys ràpids. I llavors calcular el que cal per viure bé i anant vivint de la rifeta que són quatre dies i unes quantes nits.
Els rendistes paràsits són doncs aquells que no produeixen res i viuen d’un guanys purament especulatius, que a través de la seva riquesa pretenen influir en les polítiques públiques perquè els afavoreixin i segueixen acumulant bitllets i més bitlles, -el cas Montoro és de manual-.
Per tant la qualificació de paràsit està més que ben trobada i per evitar que els paràsits ens acabin afectant cal desinfectar i en aquets cas fer-ho a través dels impostos progressis i evidentment prémer cada cop més a les rendes que venen, no de l’esforç sinó de l’especulació.
Ben encertada doncs la pintada que subscrivim -encara que sigui per una vegada- i encara més quan està plantificada en una paret d’una immobiliària...
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT