PUBLICITAT
ELS PEUS A MAR I EL CAP ALS NÚVOLS
29-03-2026 20:46
L’amo era Josep Bosch Daniel, el ‘recader’ que el feia anar amunt i avall, de l’estació del tren fins a Correus a portar paquets o als hotels i fondes del poble que donaven allotjament als comerciants, venedors i als escassos turistes que en aquella època trepitjaven Vilanova. Aquell animal transportava de tot.
Estem parlant dels anys seixanta-setanta, quan els que ara som grans érem petits i els que encara no han sentit a parlar mai del burro del Mariano no eren ni un projecte.
Amant dels nens i estimat a la vila
Montse Bosch, la filla del Josep Bosch, guarda un record preciós i entranyable de l’animal. “M’agradava perquè es deixava acaronar. Li queien bé els nens, era afectuós. No era gens ‘tonto’, feia coses que li guanyaven l'estima de tothom”.
“Feia ‘recados’, portava paquets. La gent que venia amb tren a la plaça a vendre duien farcells. I ell els portava des de l'estació cap al mercat o cap a on fos”.
Josep, a la plaça de les Cols, portant el carro que tenia abans que arribés el Mariano, el 1934
“Al principi, el pare no tenia cap ruc. Anava empenyent un carret que era només una plataforma amb rodes, sense baranes. Sense animal. Després va aparèixer el burro. Jo no sé d’on el va treure. Jo era petita i no ho sé. Tenia 10 o 11 anys i no feia cas del Mariano. Després va comprar el carro, li va fer unes baranes i va posar coixins als dos seients, a banda i banda”.
Mariano Segarrulls
“Era maco, l’animal, era guapo. El que és bo és que el pare li va posar nom i cognom. Li deia Mariano Segarrulls, no sé perquè. No sé si era pel nom d’un ciclista, d'algun personatge o un bandoler o, jo què sé, un escriptor... No ho he trobat ni a la intel·ligència artificial”.
“El Mariano empaitava els ciclistes. Quan donava la casualitat que veia algú en bicicleta pel carrer, que llavors hi havia més bicicletes que cotxes, el pare li deia: “Vinga, Mariano Segarrull, no deixis que et passi al davant. I la bèstia posava les orelles així, enrere, i sortia disparat cap al ciclista. I aquest, clar, quan s’adonava que el perseguia un burro, s'espantava una mica i el deixava passar. Després, el burro se’l mirava volent dir: “Jo soc l'amo”.
Una explicació possible seria que el ‘recader’ fos admirador d’un ciclista basc, anomenat Juan José Sagarduy, que als anys seixanta disputava a Federico Martín Bahamontes la primacia en les grans etapes de muntanya en nombroses curses. I que per això l’amo animés l’animal a córrer com si fos el Sagarduy. Està clar que Segarrulls i Sagarduy no deixen de semblar-se.
Als pocs turistes que en aquella època aterraven a Vilanova els feia molta gràcia. I com que es deixava tocar, s’apropaven i li donaven un trosset de pa. Alguns el veien, el cridaven i acabaven dalt del carro fent un tombet.
Montse Bosch, la filla del Mariano, amb una foto a les mans on surten ella, de petita, i el seu pare. A la dreta, la mateixa ampliada. La foto de l'esquerra és actual, i la dreta, de la Festa Major de 1953
“L’animal responia preguntes del pare”
“Li agradava empaitar les senyores que li donaven pa. Per a ell era com una llaminadura perquè no li faltava el menjar”.
“Era molt simpàtic. El pare li preguntava: “Que estàs content?” I ell aixecava el cap i ensenyava les dents. Reia així. “Que m'estimes?” I li llepava la cara com un gos. “Que anem a passejar?” I feia que sí amb el cap. Quan el pare venia a dinar, el deixava lligat a la font de la plaça Miró. I si tardava massa a tornar, el cridava bramant”.
“Un dia, el pare portava el carro amb la meva germana i jo. Hi va haver un incident i el pare ens va dir que agaféssim el burro i el portéssim a la quadra i el guardéssim, que ell no podia. Quan anàvem pel carrer amb l’animal i el carro, les dues, veiem que el Mariano es posa al costat d'una senyora i amb el cap li dona copets, volent dir: “Estic aquí”. I nosaltres, com que no sabíem interpretar-ho, pensàvem: “Oi, quina vergonya”. I li cridem: “Mariano! Quiet, quiet”. Quina por vam passar! Pensàvem: “Ostres, mira que si se’n va empaitant totes les dones pel carrer... Llavors la senyora es tomba, rient, i ens diu: “No patiu, no patiu. Jo ja sé per què ho fa”. I es treu un tros de pa de la butxaca i li dona".
El ruc i el porró
“El pare em portava molt al bar Central, el bar del Puça que li deien. Mentre ell feia el vermut, jo estava allà al costat, sentadeta”.
“Igual que coneixia les senyores que li donaven pa o xocolata, el Mariano coneixia els bars. Ja sabia els bars concrets on es podia parar. Aleshores es posava davant i bramava fins que sortia l’amo, rient, que ja ho sabia, amb el porronet. Li donava un traguet i ell se n’anava content”.
“I, a vegades, es tornava a parar en un altre bar. Jo no sé com no s'emborratxava aquest burro. Tants traguets de vi durant el dia”.
El David Rubio, que és amic de la Montse i assisteix a l’entrevista, recorda que “quan l’amo del Mariano anava a fer un ‘carajillo’ al bar del Puça, deixava el ruc a fora, lligava les rendes en una reixa i se n’anava a dins. Al cap de poc, l’animal començava a bramar, alçant el cap i ensenyant les dents. Bramava fortíssim fins que sortia l’amo i li donava vi amb un porró”.
Als Tres Tombs de 1954, amb el 'Villanueva exprés. Servicio ultrarrápido'
En el pregó dels Tres Tombs del 2010, Xavier Mestres deia que l’amo del Mariano, “a més de tenir-lo enganxat a un carret, també el tenia ‘enganxat’ al moscatell i a la barreja. Quan passava per davant d’algun bar on el Josep solia parar de tant en tant, començava a bramar, fins que li donava un gotet de moscatell que es bevia amb delit”.
-Avui en dia això es consideraria maltractament animal.
-Sí -reconeix la Montse tot rient-. Potser el denunciarien i l'hi prendrien.
Xavier Mestres, molt amant dels animals, recorda que el burret era fantàstic. “Corria bastant. Sobretot, si aquell dia li havien posat ‘súper’, es notava”. Explica que el seu carret era mig metàl·lic, mig de fusta. A dins tenia planxa. Les rodes eren de pneumàtic. Recorda que el seu pare també tenia una o dues tartanes. Diu que quan l’Eugeni d’Ors havia d’agafar un tren, l’anaven a buscar a l’ermita de Sant Cristòfol per dur-lo a l’estació.
El Mariano ja havia sortit citat en altres pregons dels Tres Tombs, com el de l’Estaquirot, el 2007, que l’anomena amb molta delicadesa i nostàlgia explicant que anteriorment “el circuit [...] era més petit que no pas ara i tampoc hi havia tants cavalls; però, en canvi, en aquells anys, de carros i de cavalls se’n veien sovint pel carrer: els pagesos que anaven a vendre al mercat, el burro del Mariano, el drapaire, la Terraire, la tartana de la llet, el carro de les escombraries...”
El 2016, el pregó de l’Albert Tubau el cita amb enyor com una icona: “Aquella Vilanova de carrers enfangats, d’olor de fems, de mosquits de celler, de fonts amb abeurador pel ruc -com a Capdecreu o la Font Xica- i de camins de terra i marges de pedra seca que feien cap al tros. De l’època en què el bestiar s’havia fet un nom, com el cavall del Xela o el burro del Mariano”.
El carro del Mariano, 'assaltat' per un grup de turistes, el 1957
La retirada del Mariano
Amb la naixent arribada de turistes a la ciutat, al Mariano se li va anar ampliant la feina. “Sobretot a les turistes els agradava pujar i passejar assegudes dalt del carro”, conta la Montse. També als nens.
Però, ai l’as!, el nostre protagonista també es va anar fent gran: “Va passar -s’explana la Montse- que el Mariano, de tant treballar, pobret, es va posar malalt de les potes. Ja era vellet. El pare el volia curar amb el seu sistema. Li feia uns banys amb una cosa que li van dir. No sé si ho feia bé. Llavors no hi havia cèntims per portar-lo al veterinari”.
Així, el Josep Bosch “va comprar una burra, no sé a qui, per substituir el Mariano. Deixava el ruc a la quadra que tenia al carrer d’Hernani i feia servir la burreta. Treballava bé, però no era tan intel·ligent com el Mariano”. Com que el Mariano ja no podia fer la feina, i tenia dos animals per alimentar, va donar veus que se'l volia vendre. Li van comprar per a un geriàtric que estava als afores d’un poble proper a Vilanova, no sé quin, per anar del geriàtric al poble. Va dir: “Me l'he hagut de vendre perquè les potes ja no l'aguantaven”. No va dir res més. Llavors els pares no explicaven gaires coses.
Escassetat econòmica
“El pare portava la seva feina com un negoci familiar. Em feia passar els comptes. “Mira, he guanyat això. Apunta-ho al costat dels gastos que hem tingut”. Però hi havia més gastos que guanys”.
Una vegada, el dia de Sant Antoni, als Tres Tombs, l'alcalde li va entregar una llibreta de la caixa d'estalvis, amb una imposició de 25 pessetes. “Ell, content. “Mira, 25 pessetes!!” Però no va poder treure mai les 25 pessetes. Li van dir que la llibreta només era perquè hi posés cèntims”.
“A casa no teníem un duro. Amb prou feines ens podíem mantenir nosaltres. Teníem problemes per poder viure de la seva feina. I sort que el pis era de la família, a la plaça Miró, davant de la font. No hi havia ni vàter. Només una comuna petita, que entraves, tancaves la porta i ja no et podies bellugar més. A la planta baixa hi havia una carboneria, que era de la meva àvia. Però sí, teníem dificultats per passar la setmana. Perquè els ‘recados’ que feia el pare... no sé què cobrava llavors, dues pessetes o tres o cinc pessetes. I entre alimentar el burro, pagar el lloguer del... No sé si pagava lloguer per la quadra. No ho passàvem gaire bé”.
“A la meva mare no li agradava la carboneria, no li agradava això de traginar carbó. Un dia ens va sortir un escorpí; un altre, una aranya així de gran. Pel cel obert passaven aquests bitxos. Des d’aleshores tinc pànic a les aranyes, encara que siguin així de petites”.
El burro el guiava quan quasi no hi veia
“Venia gent a casa, a què el pare els hi fes un encàrrec, que anés a buscar una maleta, que la portés a l'estació. O uns mobles. Portava mobles i tot amb aquest carro. Pujava a pisos i baixava els mobles a collibè. I tant, i tant. Va buidar un pis a la plaça Miró, on hi havia el gas. Hi vivia un noi que era capellà i se'n va anar a Amèrica. Li va baixar els estris, les maletes i tot des d'un segon pis, quan ja quasi no hi veia”.
“Des de jove, sempre va ser molt curt de vista. Portava unes ulleres de cul de got. Després va tenir un despreniment de retina. Ja no li van poder fer res. Llavors era el burro el que el guiava a ell, perquè quasi no hi veia”.
Membre de la FAI i mosso d’hotel
De la vida anterior de Josep Bosch en sabem poca cosa. Els anys 1928-1929 va treballar com a mosso a l’Hotel Carril, que estava al carrer del Correu 89, en l’edifici conegut com a Casa Florenci Sala. Aquell que té un segon pis de totxo vist, afegit per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch a finals del segle XIX. En el revers d’una foto que es va fer el 1976, davant la porta d’aquesta casa, Josep hi fa constar que hi treballava de les 7 del matí fins a les 10 de la nit i només cobrava 60 pessetes al mes, menjar inclòs. En el mateix revers fa constar que ho deixa escrit “para que conste”.
Aquest hotel/pensió tenia una tartana que feia viatges cada dia, d’anada i tornada a l’estació. Pere Marsé, Albert Mallofré i Lluís Gené ens ho expliquen al llibre ‘La memòria, captiva en imatges i alliberada en fantasies’ (El Cep i la Nansa, 1998). “Com tots els hotels ben considerats a l'època, la seva tartana feia el servei continu amb el ferrocarril, és a dir que es desplaçava fins a l'estació per portar-hi i recollir-hi viatgers que anaven i venien amb el tren".
Així, ja sabem que Josep Bosch havia conegut la utilitat de carros i animals per l’acollida i retorn de clients, maletes i paquets entre la via i la vila. Pensem, també, amb la molt alta possibilitat que ell mateix hagués conduït aquesta tartana.
El Josep i el Mariano, en una foto del 1954
12 anys de presó acabada la guerra
Els problemes que tenia amb la vista van fer que se salvés d’anar a la guerra. Durant el conflicte, fou cuiner dels menjadors populars que s’havien creat per a la gent sense recursos. El jutjat militar que el va encausar deixa constància que cuinava “utilizando (...) en sus cocinas restos de imágenes y altares que habían sido destrozados por los rojos”.
“Després de la guerra -torna a parlar la Montse- el van tatxar de ‘rojo’. Segons l’explicació d’ell, era activista. Era bastant ‘follonero’. El van acusar de què havia agafat un camió i l’havia estimbat contra l’església de sant Antoni o que havia sigut un dels que havien intentat tirar a terra l’estàtua de sant Antoni de la façana de la plaça que porta el nom del sant. En canvi, la mare tenia un capellà amagat i li portava menjar. Ell estava en contra dels capellans, radical. “Em cago en els capellans...”, deia. En canvi, es va casar amb una que volia ser monja. La mare explicava que feien fogueres al carrer i cremaven coses de les persones que tenien diners. Llibres, fotografies... I diu que ell va passar i va veure una fotografia de l’alcalde i li va portar a casa seva. Llavors el van agafar.
Josep Bosch va ser empresonat, inicialment, als calabossos de la caserna vilanovina el febrer i març de 1939. D’allà fou traslladat a la presó Model de Barcelona, on va treballar com a cuiner.
Jutjat en un Consell de Guerra, el maig de 1939, acusat d’un delicte de “auxilio a la rebelión”, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió. Què curiós que els que s’havien aixecat en armes contra la República condemnessin algú altre per rebel·lió. Un document judicial diu que el Josep era militant de la FAI des d’abans del conflicte armat i l’acusa també de “mala conducta” i de ser “izquierdista destacado en los sindicatos”.
Fou traslladat a un camp de treballs forçats a Belchite (Saragossa) el desembre de 1939. Aquest camp estava dedicat a la construcció del poble nou de Belchite per substituir el vell, totalment destrossat durant la guerra. Després de complir la meitat de la condemna, el maig de 1942 se li concedeix la llibertat condicional. Però, incorporat a l’Exèrcit, no aconsegueix la llibertat definitiva fins al febrer de 1951.
Josep Bosch Daniel va morir el 1989, als 84 anys.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT