PUBLICITAT
A CEL OBERT
22-05-2026 12:12
Crec que va ésser el setembre del 2005 que va sortir publicat al desaparegut Diari de Vilanova el primer article d’opinió del grup que signava “Des del Campanar”; avui surt publicat el primer article d’opinió a l’Eix Diari del grup que signa “A cel obert”. L’esquema és el mateix: la pervivència en la paraula. Si no tens mitjà per publicar l’opinió que et signifiquen els fets que t’envolten, és com si t’haguessin fet una lobotomia frontal o com si visquessis sense que et deixessin expressar-te. Ambdues coses poden arribar a significar el mateix: viure en un règim feixista que no et deixa pensar en llibertat (lobotomia) o que no et deixa expressar-te lliurement (repressió). És bastant el mateix: feixisme pur. Encara no hi hem arribat, però hi anem?
En relació amb aquest tema és cap allí on es dirigiran els meus esforços des del cel obert d’una suposada comunitat de veïns on tots, ni molt menys, pensen igual, però en tenen opinió. Aquest és el nucli central del perquè seguir opinant; fa vint anys i escaig ja teníem aquesta preocupació i, pel que a mi respecta, lluitaré perquè així pugui seguir succeint.
Durant aquests anys han passat moltes coses en la certesa que ho anava entenent i ara ja no ho sé ben bé del cert. La democràcia s’ha debilitat encara més que quan es varen autoconvocar a places i jardins les acampades del 15-M, i dic encara més perquè avui tenim, a més de la insuficient democràcia, dèficits de gestió dels que motivaven les protestes més exagerats que anys enrere. És, doncs, el millor mètode de govern el democràtic? Des d’un sí rotund, segueixo. L’ensenyament i el sistema sanitari són motiu de protesta al carrer i m’atreveixo a dir que al país hi ha més classe mitjana, però és d’un nivell econòmic més baix. Certament, es podria dedicar més a allò que el mestre Nuccio Ordine definia com “la utilitat de l’inútil”.
Hi ha hagut al Garraf un augment demogràfic, però no el suficient per poder explicar certes coses, situacions que no són noves en el seu origen però sí en la seva magnitud. Els avis cuiden més dels nets que els pares dels fills; els pares poden, així, produir més, però en una situació de mal pagament. Aquestes classes mitjanes estan més obligades que mai a fer de la família l’última torre de defensa. La dificultat per trobar un pis on viure sovint fa que el pis d’aquesta classe mitjana provingui d’una deixa del pis familiar i qui està en edat productiva pugui viure millor que si no hi hagués aquest recurs d’ajut familiar.
Fa uns dies, a l’Auditori Eduard Toldrà, hi havia una activitat més pròpia d’una societat centreeuropea rica. La sala gran estava plena a vessar per una activitat escolar en què la major part dels destinataris crec que eren gent jove que encara necessita ajut familiar per desplaçar-se. Em va semblar que eren més els avis que acompanyaven els nets que no pas pares acompanyant fills. Al mateix temps, i en una altra sala, la Camerata Eduard Toldrà feia una primera lectura de La Gran Fuga de Ludwig van Beethoven. Allò dit pel professor Nuccio Ordine: “la utilitat de l’inútil”.
Mentre això succeïa, els pares, la classe mitjana, es manifestaven pels carrers, crítics amb la sanitat i l’ensenyament, i d’altres seguien barallant-se contra uns trens que funcionen bé o no segons les deficiències d’infraestructures. Els qui l’any 2015 omplien les places demanant més democràcia ja han tornat a les seves ocupacions habituals després d’uns anys d’intentar —i no arribar enlloc— una activitat política institucional. O bé varen saber situar-se en un paper de primera fila —el cas de Ada Colau—, o bé han deixat el lloc als professionals de la política contra els quals varen aixecar les tendes de campanya el 15-M.
Possiblement varen organitzar malament aquell moviment social creat de baix a dalt, com havia de ser. Però avui les deficiències en el sistema democràtic i en la gestió de les necessitats han agreujat encara més l’allunyament del ciutadà de l’activitat democràtica. Si hi sumem la presència de Donald Trump i els seus MAGA, sí, és possible una deriva cap a posicions d’extrema dreta. I, a més, si tenim present que vivim en una societat que va recular en el seu moviment cap a la independència, tenim les despeses d’infraestructures, el sou dels ensenyants i del sistema de salut depenent de la caixa central del Govern de Madrid —no la d’Isabel Díaz Ayuso, sinó la de Pedro Sánchez—, que encara es va tancar més per a Catalunya amb la policia patriòtica que va estendre una onada antidemocràtica i que neix dels nuclis de poder, el sistema judicial, el més potent de l’Estat.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT