PUBLICITAT
VELA
25-05-2026 13:35
La història del Senyera és el relat d'una obsessió compartida amb el mar. Aquest Puma 32 del 1978, nascut a les costes catalanes, va marcar la infantesa de Josep Oriol Archs Sànchez al Club Nàutic Vilanova. Després de dues dècades perdut en la memòria, junt amb la seva parella Laia Cancer Pujolras, joves professionals nàutics van aconseguir recuperar l’embarcació. Un retrobament que va activar un somni latent: transformar un vell veler familiar en una màquina perfectament dissenyada per enfrontar-se als oceans més exigents del planeta.
Amb la complicitat d'amics i experts del sector, la parella va desmuntar el vaixell per complet al pati de casa seva, a Menorca. En només sis mesos de feina artesanal i rigorosa, van buidar tot l’interior de fibra i fusta, per reforçar l’estructura i modernitzar el disseny original. Des de la remodelació del timó i el motor fins a la producció de veles fetes a mida a València, cada detall es va adaptar minuciosament per permetre la navegació en solitari o a dos.
A punt per al desafiament, el Senyera va salpar a finals de 2024 des de Menorca cap a l'Atlàntic, creuant fins a Martinica i Panamà. Avui, la parella ja navega pel Pacífic, havent completat una exigent travessa de 29 dies fins a la Polinèsia Francesa. Actualment instal·lats a les illes Marqueses, els dos mariners continuen sumant milles amb la mirada fixada en nous horitzons. Una apassionant aventura transoceànica que tot just acaba de començar i que busca completar la volta al món.
La motivació per emprendre aquesta aventura ve de sèrie, es podria dir. En el cas de l’Oriol, amb només cinc anys, (i gràcies a la Núria Benasco la qual li va regalar el seu primer vaixell) els seus pares li van posar un optimist a les mans, “allà vaig entendre què significar tenir un timó i una escota a les mans. Però fins i tot competint en regates d’alt nivell de classe olímpica. Llavors, amb setze o divuit anys va néixer dins meu una forta motivació per navegar lluny i descobrir el mar d’una altra manera”, comenta Josep Oriol.
En el cas de la Laia, recorda les primeres memòries de petita navegant amb el Palangre, un modest veler familiar Mistral 33, que va permetre a la família aprendre de manera autodidàctica que era allò de navegar a vela. D’arrel d’aquesta passió pel mar, van emprendre ja algun viatge familiar fins a les Canàries i el Mar Carib.
Van seguir com a entrenadors d’equips de regates de vela lleugera per diferents entitats, entre elles evidentment el Club Nàutic Vilanova. Sense pressa, però sense pausa, la parella va fer el salt a la navegació oceànica completant amb èxit la seva primera travessa a dos de l’Atlàntic a bord del Thor, un Cigale 14 on es va emprendre la navegació sense motor des de l’illa de Antigua fins a les Azores en 14 dies, fent una bona estratègia amb les condicions que ofereix la tornada. Aquesta fita els va obrir les portes al món dels grans velers, on destaquen la seva darrera experiència en un exclusiu J-Class de 30 metres. Un bagatge professional i vital que els ha permès sumar aventures inoblidables i assolir el seu gran somni mariner, fidels a la màxima de Mark Twain.
Navegar a dos per la immensitat de l'oceà transforma profundament els mariners. Des que van salpar, Josep Oriol descriu l'experiència com una vivència intensa: “És una sensació de llibertat difícil d’explicar amb paraules; només es pot entendre de veritat quan es viu en primera persona”. Malgrat l’exigència física i tècnica de la travessa, el contacte constant amb l'aigua i la natura evoca una pau profunda, un estat de connexió absoluta que compensa qualsevol sacrifici a bord del Senyera.
La distància, però, desperta una inevitable nostàlgia de les arrels. “Trobes a faltar la gent de casa, els amics i companys inseparables”, reconeix l’Uri, com li agrada que l’anomenin, tot i que matisa que en aquest viatge “acabes trobant una nova família a cada lloc». Malgrat la intensitat de l'aventura i el desig de “continuar explorant nous horitzons”, la parella tenen clar el destí final d'aquest periple transoceànic: “Tornarem, perquè estimem la nostra vida i tot allò que hem deixat a casa”.
Per al tàndem, el mar no és una fugida, sinó la seva pròpia identitat des dels cinc anys. “No creiem que ens hàgim d’adaptar a aquesta manera de viure; forma part de nosaltres des de sempre”, aclareix l'Uri. Després de mitja vida entre velers familiars, competicions i grans eslores, aquesta travessa és només una etapa natural en la seva trajectòria. Una harmonia vital que no s'aturarà: “Quan aquesta aventura al mar acabi, en començarà una altra a terra”.
Compartir un espai tan reduït no és cap repte nou per a la parella; de fet, és el seu origen. “Amb tota la humilitat del món, el primer lloc on vam viure, fa quinze anys, va ser al Senyera”, recorda Josep Oriol sobre els seus inicis com a estudiants. Aquella experiència compartida des de baix va consolidar la seva relació abans del gran salt oceànic: “No sempre és fàcil, però quan realment gaudeixes del que fas, el camí esdevé un trajecte agradable”.
L'aprenentatge constant i la descoberta humana són, sens dubte, el balanç més positiu d’aquesta aventura oceànica. El contacte directe amb realitats llunyanes els ha permès trencar prejudicis i “descobrir la realitat del món tal com és, i no com ens l’expliquen”. Per als navegants, cada escala es converteix en una lliçó de vida que qüestiona les normes occidentals: “Tot això et fa entendre que no existeix un únic model de vida, malgrat que la societat intenti imposar-lo”.
Davant la pregunta sobre la cara més amarga del viatge, la parella sorprèn amb una actitud absolutament optimista. “De moment, no tenim cap percepció negativa del viatge”, assegura la Laia, centrat exclusivament a sumar milles i gaudir del mar de qualsevol manera. Per a ells, els possibles contratemps es dilueixen gràcies a una mentalitat oberta i flexible: “La clau és saber adaptar-se a cada lloc i a cada manera de viure que trobes pel camí”.
Més enllà de les anècdotes diàries, el balanç del projecte destaca pel creixement tècnic i humà que ha aportat a la parella. Navegar en un vaixell reconstruït amb les seves pròpies mans té un valor incalculable: “Té un valor molt especial poder posar en pràctica allò que tu mateix has construït: veure com responen els càlculs i els materials en condicions reals de navegació”. Aquesta experiència aplicada els permet adaptar i millorar constantment el comportament del veler.
El repte més complex, paradoxalment, es dibuixa en el futur si decideixen canviar d'embarcació. Per la parella, serà pràcticament impossible trobar un altre vaixell que ofereixi un equilibri tan perfecte entre seguretat, diversió i comoditat: “Aquest tipus de compromís només s’aconsegueix quan el vaixell està fet realment a mida, tal com passa avui amb el gran Senyera”. Una obra mestra personalitzada amb la qual, feliços i decidits, afegeixen amb orgull: “I nosaltres, seguim navegant”.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT