El tren orbital: entre l’escepticisme i l’esperança d’un país més connectat

La presentació de l’aposta del Govern de la Generalitat per la futura Línia Orbital Ferroviària ha tornat a despertar una combinació d’esperança, prudència i escepticisme a les comarques del Penedès i de la segona corona metropolitana. Després de dècades de promeses, estudis i anuncis interromputs, el projecte reapareix ara amb una dimensió molt més concreta: 120 quilòmetres de recorregut, 40 estacions i una inversió anunciada de 5.200 milions d’euros. Una xifra colossal que, si algun dia es materialitza, podria transformar profundament la mobilitat i l’equilibri territorial de Catalunya.

La proposta pretén connectar ciutats que avui mantenen relacions econòmiques, laborals i socials cada vegada més intenses però que continuen depenent d'un model ferroviari excessivament radial. Per anar de Vilanova i la Geltrú a Mataró, de Vilafranca del Penedès a Granollers o de moltes ciutats del territori cap al Vallès, sovint cal encara passar per Barcelona o assumir trajectes poc competitius. La línia orbital aspira precisament a corregir aquesta anomalia històrica i a reconèixer que Catalunya ja no funciona únicament amb un únic centre metropolità, sinó com una xarxa de ciutats interconnectades.

Però aquest debat no és nou. Fa exactament 25 anys, quan Vilanova i la Geltrú aprova el planejament urbanístic de l’any 2001, ja es va reservar sòl a la zona de l'Eixample Nord pensant en una futura estació vinculada al tren orbital. Era una aposta que aleshores molts consideraven gairebé utòpica, igual que també semblava llunyà el projecte de l’Eix Diagonal, una infraestructura llargament reivindicada des del territori i que avui és una realitat consolidada que ha millorat les connexions transversals del país.

Aquest paral·lelisme és especialment simbòlic també per a Eix Diari. Aquest 2026 el nostre diari celebra 25 anys de trajectòria. Vam néixer l’any 2001 sota el nom de VilanovaDigital, en aquell mateix context en què la ciutat començava a imaginar el seu futur ferroviari i territorial. I va ser precisament l’impuls transformador de l’Eix Diagonal i la visió d'un territori més connectat el que ens va portar, l’any 2012, a evolucionar cap al nom actual d’Eix Diari, amb voluntat de representar un espai comunicatiu que anava molt més enllà d’una sola ciutat.

Potser per això, malgrat l’escepticisme acumulat després de tants anuncis ajornats, hi ha una part del territori que es resisteix a renunciar-hi. Perquè les grans transformacions territorials sovint necessiten dècades de persistència abans de convertir-se en realitat. L’Eix Diagonal n'és un exemple evident.

En aquest sentit, és comprensible que molts alcaldes hagin defensat el projecte com una qüestió de “dignitat territorial”. Durant massa anys, la segona corona metropolitana ha acumulat població, activitat econòmica i pressió residencial sense rebre unes infraestructures equivalents. Les dificultats quotidianes de Rodalies, la saturació viària i la manca de connexions transversals són una realitat que afecta milers de persones cada dia. El debat sobre el tren orbital no és només ferroviari: és també un debat sobre el model de país i sobre la cohesió territorial.

Però al costat de les expectatives també apareixen inquietuds legítimes. Les grans infraestructures no poden analitzar-se únicament des de la lògica del creixement o de la velocitat. Hi ha preguntes que cal formular amb honestedat: quin impacte tindrà sobre el territori? Quin model urbanístic incentivarà? Com afectarà espais agrícoles i naturals? Existeix el risc que el projecte alimenti encara més la dispersió urbana i la dependència d'un model expansiu que moltes veus qüestionen?

També hi ha dubtes polítics i de credibilitat. La història recent del país està plena d’infraestructures anunciades amb grans titulars que després han quedat atrapades durant anys en estudis informatius, desacords administratius o simples canvis de prioritats polítiques. Per això és comprensible que una part de la ciutadania rebi els anuncis amb prudència. El territori necessita menys escenificacions i més garanties reals de calendari, finançament i execució.

Malgrat tot, seria un error resignar-se. El Penedès i el conjunt de la segona corona necessiten infraestructures ferroviàries modernes, sostenibles i pensades per al segle XXI. Necessiten connexions que ajudin a reduir el vehicle privat, que facilitin la mobilitat laboral i universitària i que reforcin un desenvolupament territorial més equilibrat.

Potser, només potser, aquest cop sí. Però perquè la ciutadania hi torni a creure, el tren orbital haurà de deixar de ser només una promesa recurrent per convertir-se, finalment, en una realitat tangible.