PUBLICITAT
HISTÒRIA LOCAL
28-05-2026 7:03
Eren quarts de sis del dia 21 de gener de 1939, quan les tropes franquistes feien la seva entrada per una Cubelles mig deserta. Era qüestió, doncs, de només pocs minuts que les tropes del Cos d’Exèrcit Marroquí, comandades pel funest General Yagüe, entressin a Vilanova, on la defensa republicana s’havia enretirat tot fent volar les naus de la fàbrica Pirelli. I, enmig de tota aquesta destrucció, un jove de 17 anys, de manera unilateral i per iniciativa pròpia, acudia a la seu d’Estat Català a la capital del Garraf, a la mateixa plaça de la Vila (aleshores de la República) cantonada amb el carrer de la Fruita, i, entre les queixes dels veïns de la zona, calava foc a tots els seus arxius. Una pensada que, com li reconeixeria anys després uns dels responsables de la formació a la vila, Francesc Serra Noves, havia estat providencial atès que havia permès salvar moltes vides, començant per la seva.
Aquell encara adolescent era Josep Serra i Estruch, independentista llibertari enrolat ja en hora tendra a moviments polítics d’alliberament nacional i de classe. Nascut a Bràfim (Alt Camp) el 31 de desembre de 1921, on el seu pare hi havia anat a raure com a mestre de l’escola del poble, abans de fer l’any, però, ja es va instal·lar a Moià (Moianès). A la vila de Rafel de Casanova hi va passar la seva infantesa fins que, als 12 anys, i veient el seu potencial acadèmic, la família va decidir traslladar-se fins a Vilanova i la Geltrú, on hi cursaria el batxillerat i començaria la seva militància política. Una presa de consciència que, de manera incipient, s’engendraria a la capital moianesa i que, definitivament i de manera veloç, esclataria a la ciutat de Francesc Macià.
De bell antuvi, s’involucraria amb moviments estudiantils de forta arrel catalanista. De fet, fou un dels fundadors a Vilanova de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) i del Bloc d'Estudiants Nacionalistes (BEN), des d’on s’oposaria a d’altres col·lectius juvenils de tendència socialista, que titllava de fagocitadors i, sovint, d’anticatalanistes. Justament la seva pertinença al BEN, molt proper a Estat Català malgrat la seva autonomia orgànica, fou la que el va dur a cremar els seus arxius entremig dels crits dels veïns de la zona, que temien que les flames poguesssin atraure les forces feixistes que just acabaven d’entrar a la vila.
“Ja era vespre quan vaig pensar si per descuit havíem deixat algun paper a la secretaria que ens havia facilitat Estat Català [...]. Tot el nostre paperam estava destruït però, curiosament, l’un per l’altre, ningú no havia tocat res dels arxius d’Estat Català”, així ho recordava el mateix Josep Serra a les seves memòries, Petjades en la llarga nit, publicades per l’Editorial Neopàtria ara fa uns quatre anys. Un text on hi afegeix que, a causa del fred que assolava la vila, els documents no acabaven de cremar, motiu pel qual, agafà una ampolla de benzina que hi havia en un cafè de la vora que utilitzaven per omplir els encenedors de la clientela, l’abocà a sobre dels arxivadors que, ara sí, crepitaren de gust.
Abans, coincidint amb l’esclat de la guerra, i amb només 14 anys, es presentà davant les autoritats republicanes com a voluntari en l’ofensiva per recuperar Mallorca, que havia caigut de la banda sublevada just en els primers compassos del cop d’estat militar. Serra fou rebutjat per la seva edat davant del reconeixement, això sí, de la seva determinació i valentia.
La resta del conflicte la passà a la rereguarda, organitzant actes de suport a les tropes i la causa republicana. Amb l’entrada de les tropes anomenades Nacionals, el grup de Serra i Estruch va ser conscient que la repressió seria dura i llarga i que, tanmateix, la resistència havia d’encetar-se d’immediat. Tant d’hora que, amb la guerra encara en curs, tiraria endavant la publicació de la primera revista clandestina sota el franquisme. Es tractava de Superació, nascuda el 8 de març de 1939 (la guerra, formalment, no acabaria fins a l’1 d’abril), i l’editaria juntament amb els vilanovins Salvador Botet, Daniel Cruells, Joan Vidal, Albert Mallofré i Joan Garí, i de la que només tiraven un exemplar que circulava de mà en mà.
“Derrotats però no vençuts”. D’aquesta manera defineix l’historiador vinculat a l’històric Front Nacional de Catalunya (FNC), Agustí Barrera, l’empenta que va dur aquells joves encapçalats per Serra i Estruch a mantenir la lluita contra la dictadura malgrat la duresa de la repressió. “Estaven dirigits per una gran força interna. Alguns d’ells, bàsicament de l’entorn d’Estat Català i Nosaltres Sols!, es reuneixen a París el 5 de maig de 1940, quan els alemanys ja estan assetjant la capital francesa, i decideixen muntar el FNC. Ho havien perdut tot, començant per la guerra, i, tot i així, decideixen tirar endavant amb l’escenari d’una França ocupada i una altra anomenada lliure”, reitera Barrera, qui remarca la col·laboració del Front en l’espionatge a favor dels aliats i en les cadenes d’evasió, quan recollien aviadors i els portaven a Barcelona perquè, d’allà, anessin a Lisboa i Londres per prosseguir amb la lluita.
Josep Serra havia romàs a Vilanova i, com la majoria de joves de la seva època, va haver de complir amb el servei militar de l’Espanya franquista. A ell li va tocar anar a Melilla, on seria destinat al servei d’impremta. Allà, tot i la perillositat, va imprimir de forma clandestina una col·lecció de clàssics catalans, traduccions i poesies de joves emergents que anomenaria L’Ocell de Paper. Les feia circular entre els soldats catalans i n’enviava totes les que podia a la Península amagats dins de llibres buidats prèviament. Una empresa que, en cas d’haver estat descobert, li hauria suposat, com a mínim, una llarga estada a la presó. “Ho imprimia amb paper de fumar perquè els militars no notessin la manca de paper convencional”, rememora el seu fill, Jordi Serra Massansalvador.
A banda de literatura, Serra i Estruch també es dedicaria a tirar endavant la revista Catalunya, la històrica capçalera de la CNT en català. Tiraven entre 3.000 i 5.000 exemplars per número, tot plegat amb la complicitat de part de la resta de catalans destinats a la ciutat nord-africana. La primera edició va sortir l’1 d’agost de 1942, seguida de tres més els dies 10, 20 i 30 del mateix mes. L’any següent hi tornaria amb cinc números que s’editarien els mesos de gener, febrer, març, abril i maig.
“Era una iniciativa molt arriscada”, postil·la Robert Surroca, un altre dels estudiosos del FNC. “Està clar que molts dels lluitadors per Catalunya i les llibertats no han estat reconeguts amb l’adveniment de la democràcia. Cal donar a conèixer i homenejar aquests resistents desconeguts i arraconats molt injustament i a qui devem haver salvar la nostra dignitat com a nació durant la tirania franquista”, hi afegeix Surroca.
Després d’aquest exercici de resistència cultural i literària, Josep Serra decidí hivernar la impressió de publicacions i fer una passa més ferma en la seva oposició activa al règim. En aquell moment, les tropes comandades pel general anglès Bernard Law Montgomery començaren a fer recular les forces del capitost nazi, Erwin Rommel, al nord d’Àfrica. Aprofitant l’avinentesa, Serra i Estruch va apuntar-se per anar de voluntari com a cameller a Ifni, al sud-oest del Marroc, amb l’esperança d’enllaçar amb l’exèrcit francès i passar-se a les seves rengles. Un mal informe enviat des de Vilanova, però, va provocar que el descartessin.
Amb tot, no va ser l’única opció que triaren per intentar anar al front. Amb una munió més de companys, s’allistaren per anar a combatre amb la División Azul. Els comandaments franquistes, veient que els catalans del regiments s’havien apuntat en massa, sospitaren que, a la mínima que poguessin, desertarien amb l’armament per anar a lluitar amb els aliats, de manera que els varen rebutjar.
L’últim intent seria la planificació del segrest d’una embarcació militar amb material bèl·lic amb el que intentarien arribar a l’Àfrica alliberada pels aliats, una iniciativa, tanmateix, que no seria reeixida.
Un cop llicenciat del servei militar, Josep Serra es va incorporar al FNC, per recomanació del també vilanoví, Francesc Serra Noves. Al Front s’encarregaria, sobretot, de la impressió del seu portaveu, Per Catalunya, i de donar suport logístic en algunes de les seves accions. Així, de la mà de Jaume Martínez Vendrell, serà un dels pocs alliberats de l’organització i participarà, entre d’altres, de la penjada d’una Senyera l’11 de setembre de 1944, just entre les torres de Jaume I i de Sant Sebastià del transbordador aeri del port de Barcelona. Un any després van repetir l’operació, aquest cop, però, per Sant Jordi, tot enlairant una gran bandera quadribarrada a les torres de la Sagrada Família i una segona, novament, al port. Un 23 d’abril de 1945 on també aparegué el primer número del seu butlletí.
Amb tot, des del Front es veié necessari elevar un esglaó la seva activitat recorrent a les accions armades. Així, amb Josep Serra adoptant un paper actiu, es dedicaren a transportar material bèl·lic des de França cap a Catalunya i es plantejaren diverses actuacions militars. Serra i Estruch ja s’havia familiaritzat amb les armes. A banda de la mili, fou un dels que protegiren pistola en mà la primera conferència general del FNC celebrada a la casa de l’activista Esteve Albert a Dosrius (Maresme), el 18 d’abril de 1946.
Només un mes abans, Jaume Martínez Vendrell havia tornat d’un viatge a Perpinyà on s’havia reunit amb els líders de la Generalitat a l’exili. L’experiència acabà en decepció, motiu pel qual convocà nou membres del FNC. De les diferents propostes sorgides de la trobada en destacà l’eliminació física de Franco. Martínez Vendrell, oficial d’artilleria, apostava per un atac a distància; Alexandre Viladrosa, d’infanteria, es decantava per una escomesa frontal, i Serra i Estruch, anarquista, proposava una acció directa a càrrec d’una única persona ajudada per un grup de suport. Serra plantejava que algun militant escollit per sorteig aprofités algun acte públic del dictador per abraonar-se-li ben armat amb un cinturó d’explosius. Finalment, els reunits optaren per la via de Martínez Vendrell, un operatiu, però, que no aniria més enllà a causa de la detenció de bona part del grup poc després.
I és que el 8 de juny, el gruix principal de la secció militar del Front, inclòs Serra i Estruch, fou detingut mentre intentaven penjar una senyera a l’estadi de Montjuïc, on s’havia de disputar la final de la copa del Generalísimo, que guanyaria el Reial Madrid en derrotar el València per 3 a 1. El primer detingut va ser Emili Boté i Serrat, qui resistí les tortures durant l’interrogatori un parell de dies, temps suficient perquè la resta de companys poguessin amagar-se. Finalment, però, la policia aniria detenint la resta de membres del FNC. Les penes aplicades anaren dels 15 anys per a Martínez Vendrell, fins als sis mesos per als responsables de falsificar segells. A Serra i Estruch li caigueren sis anys, dels que compliria menys de quatre gràcies a l’indult aprovat el 1950 a causa de la proclamació de l’any Jubileu.
Durant la seva estada a la presó, Josep Serra va aconseguir evadir-se anímicament mitjançant l’escriptura del llibre Contes de la mar exacta, un recull d’històries que les cosidores de Vilanova li explicaven quan era més jove i s’atansava fins a la platja per veure els pescadors. Un cop va sortir en llibertat, el presentaria als Jocs Florals de 1959 celebrats a l’exili, obtenint el primer premi.
Serra i Estruch no abandonà el seu activisme. Després d’eixir de la presó va treballar en el sector de les agències de viatges, des d’on s’encarregaria d’organitzar el conegut com a viatge del retrobament a l’Alguer, l’agost de 1960, a més d’esdevenir un prestigiós occitanista.
Posteriorment es dedicaria professionalment al món del cinema, apostant per la creació audiovisual en català. Del FNC se’n donaria de baixa el 1964, quan l’organització es definiria com a socialista, el que topava amb el seu ideal llibertari. Un principi que el duria a discutir-se sovint amb el seu germà Domènec i la seva cunyada Maria.
Domènec Serra, més gran que Josep Serra, va anar a la guerra i assoliria el grau de capità. Un cop a l’exili, fou internat al camp de Portvendres, d’on s’escaparia per unir-se al maquis en la seva lluita contra el nazisme. Finida la II Guerra Mundial, creuaria la frontera per continuar amb el combat antifranquista, fins que fou detingut i empresonat 18 anys. La seva dona, Maria Salvo, també del PSUC, també fou arrestada, torturada i violada, abans de passar 17 anys privada de llibertat.
Una família amb uns ideals ferms i, com recorda Agustí Barrera, fets d’una altra pasta. I no foren els únics vinculats a Vilanova.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT