PUBLICITAT
RELAT
13-06-2026 13:37
L'avinguda diagonal va desaparèixer gairebé immediatament després d'arribar al Passeig de Gràcia. H. Fer va aturar el seu taxi a la cantonada de La Pedrera. Un mar de turistes esperava per admirar l'obra mestra de Gaudí. Una dona va pujar al cotxe amb un gosset en braços. Anava ben vestida, amb un lleuger accent jamaicà, però la seva pell no era tan fosca com semblava. H. Fer no va dir res, només va sentir: "Porta'm a Santa Coloma". Un poble als afores de Barcelona, abandonat pels que estimaven la ciutat, on es barrejaven els autèntics catalans i els catalans d'altres llengües. En aquests barris urbans, ningú sabia si era impossible respondre en una llengua o una altra; només coexistien la febre de la supervivència i la normalitat petitburgesa. El trajecte seria un silenci, interromput només ocasionalment per aquell estrany gosset, gairebé com els que s'utilitzen a les cadenes d'hamburgueses per ficar-se al panet. Una hora. Era el temps mental que H Fer s'havia acostumat a utilitzar per a la cursa que el portaria per la ciutat, fins que va sentir:
—Para ara! Un home alt, de cabells grisos, amb camisa blanca i corbata, amb les faldilles aixecades, va obrir la porta i es va asseure darrere seu. Tenia la cara rodona i uns quants grans sota els ulls. Un cop recuperada la compostura, va sentir el següent intercanvi:
—Mare, tenia por de no arribar a temps.
—Per què?
—Vaig trobar la Sugar a la cantonada, aquell porto-riqueny amb la barba punxeguda, i em va comprar un Cuba Libre, i vaig haver de renunciar a dos més perquè em sentia malament.
—Estàs bé?
—Sí... Mare. Tinc la guitarra plena de gotes de xocolata per quan les coses es posin difícils. H Fer va notar una caixa gran que protegia l'instrument, que portava entre les cames. L'home dels grans es va recolzar enrere i va començar a roncar. Va observar com les botigues continuaven passant davant seu, fins que va dir:
—Para ara! Un nou client es va asseure davant seu. Alt, amb el nas punxegut i els ulls suats, li va somriure i li va dir:
—Sóc en Juan Platanera, toco els bongós a les festes. De sobte, li va donar una targeta de visita amb les paraules, en lletres daurades sobre un fons de palmeres: «Els Traficants d'Esclaves Blanques, una orquestra típica per a festes i reunions a casa». «Som tres», va afegir, «ella canta, la que ronca toca la guitarra i jo toco els bongós». Va repetir aquella manera de referir-se a l'instrument que portava entre les cames, el que feia el soroll en aquelles cançons antigues. I H Fer va preguntar:
——Quin tipus de cançons toqueu? Això havia de significar alguna cosa; mai abans havia pujat una orquestra sencera al seu taxi.
——Les d'abans que en Fidel arribés a Cuba.
——I com són?
—Per lligar amb les dones —va respondre l'home, roncant, que ja havia tornat i es passava un dit pels cabells per donar forma als rínxols.
——No li facis cas —va interrompre ella. «Aquestes cançons formen part del seu repertori.» Si els seus amics ens volen contractar, farem el que sigui... Fins i tot em quedaré amb camisó i ballaré sobre la taula per a ells. El taxi va omplir de rialles; per a H. Fer, semblava un compromís massa gran.
—Quan hi arribem, demanaré un rom amb cola perquè tinc la gola seca. H. Fer va intuir que aquesta orquestra era just el que necessitava pel seu quarantè aniversari, que era el mes que ve, i va preguntar pels preus. «600», van dir a l'uníson. Van repetir que el preu havia d'incloure menjar i un urinari. Sorprès per la petició, però recordant que Paris Hilton demana consoladors de colors al seu necessari de maquillatge, va pensar que la petició era apropiada. Però la dona va insinuar que el lavabo servia per a diverses finalitats: rentar-se, fer les necessitats, canviar-se de roba. I una petita abraçada, va afegir l'home que tenia al costat, que, entre altres coses, li va ensenyar unes fotos de Juan Platanera, artista en solitari, seixanta anys abans a la part més fosca de Barcelona. —Vam tocar durant la meitat de «Hi havia una ciutat allà, i hi havia alegria, tanta alegria».
—El passat sempre va ser millor —va dir H. Fer.
—I tots sentíem com si els enagos canviessin els llits —va afegir amb un riure tort.
—O com si els mobles estiguessin a vessar.
—Si avui estem tots amuntegats i buits per dins —va concloure el roncador—, cantem una cançoneta junts:
Ja no t'espero.
Perquè esperar-te porta odi
la nit de noces,
a les robes del cel,
a la mare d'un nen cec.
Ja sóc un àngel del diable."
Ja no t'espero (1)
H Fer no sabia si aplaudir o ruixar el cotxe amb gasolina. Simplement va dir: Ja som aquí, els trucaré perquè vinguin a tocar pel meu aniversari.
Juan Platanera va respondre: Tens la targeta... truca'ns. I van marxar sense pagar. H Fer, com a bon català nascut a l'estranger, va anotar el preu del bitllet per descomptar-lo de la factura del seu quarantè aniversari.
Notes:
(1) Ja no t'espero. Silvio Rodríguez http://www.youtube.com/watch?v=_3lAU3drCIY
Enviar comentarios
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT