PUBLICITAT
ELS PEUS A MAR I EL CAP ALS NÚVOLS
09-07-2026 11:04
L’Assemblea d’Artistes de Vilanova feia una exposició col·lectiva a la Galeria Prisma en homenatge a Pau Casals el desembre de 1976, ara farà cinquanta anys, coincidint amb el centenari del seu naixement.
El general Franco portava ja un any mort, però la dictadura continuava vigent. En aquest context, el programa de l’exposició contenia un manifest del grup d’artistes en el que s’exposava un ampli llistat de reclamacions que anaven molt més enllà de l’àmbit artístic. Entre aquestes, es demanava que els membres de l’ajuntament fossin escollits “pel vot secret i lliure del poble”. Igualment es reclamava “la restitució de les denominacions genuïnes als carrers i places de Vilanova”, que anaven plenes de plaques dedicades al dictador i a la seva corrua de militars i falangistes. També demanaven disposar de mitjans d’informació independents. En definitiva, es reclamava el retorn de la democràcia.
Però, al mateix temps, s’incloïa la petició de què, “d’una vegada i per sempre, sigui redimida del silenci i l’oblit la figura venerable del vilanoví Francesc Macià i Llussà, primer president de la Generalitat de Catalunya”.
Una iniciativa popular
En l’acte d’obertura de l’exposició, recorda Felip Pla, un dels promotors de la iniciativa, “el periodista Eugeni Molero, que havia començat parlant de Pau Casals, va desviar el seu discurs cap a una reclamació més vilanovina. Va dir: “Està molt bé que fem un homenatge a Pau Casals, però som a la ciutat de Vilanova on va néixer Francesc Macià”. I a partir d’aquí va proposar, de manera apassionada, la idea d’alçar a la ciutat un monument al president Macià a través d’una col·lecta popular.
“La proposta fou rebuda amb entusiasme. A tothom li va semblar bé”, recorda Pla.
La periodista Trinitat Gilbert, que va fer un estudi detallat sobre la gestió d’aquest monument (1), explica que Molero connectà immediatament amb Miquel Adrià, en aquell moment propietari d’una sala d’art a Barcelona i del Setmanari de Vilanova. Li preguntà quin artista podia fer-ho. Adrià va posar de seguida damunt la taula el nom de Josep Maria Subirachs, de qui era amic íntim. Llavors ja havia fet monuments d’envergadura i molts altres treballs. L’escultor acceptà la proposta de seguida, amb molt de gust.
El gener següent es constituí la comissió que impulsaria la iniciativa i diversos grups de treball, entre ells l’encarregat d’obtenir donacions per cobrir els costos del projecte.
Primer projecte, quatre columnes
El primer projecte de monument, amb les quatre barres, que no va prosperar
L’escultor presentà el primer projecte el març del 77, tres mesos després de rebre l’encàrrec. Consistia en quatre columnes escultòriques desiguals, representant les quatre barres. Al peu del monument s’obria una cavitat en forma de petit amfiteatre, d’on naixia una de les columnes, “per potenciar la idea d’honorar Macià al lloc on havia nascut, buscant les mateixes arrels”, escriu Gilbert. Allà s’hi preveia posar uns relleus sobre la vida de l’Avi’.
El cost es calculava en més de 14 milions de pessetes. Semblava que s’hi podria arribar, ja que el primer mes de recapte s’havia aconseguit mig milió. Però el ritme en la recollida de diners va afluixar després.
Durant el mandat de l’alcalde Josep Piqué, l’ajuntament no arribà a aportar cap quantitat al projecte.
Desacords sobre la ubicació
-Com es va prendre l’alcalde d’aquell moment, provinent de l’ajuntament franquista, la proposta d’aixecar un monument al primer president de la Generalitat republicana?
-El Piqué no s’hi va oposar -recorda Pla-. Però va proposar col·locar-lo als Jardins Francesc Macià, al barri de Sant Joan.
La ubicació del monument va ser motiu d’un ampli debat. Dominava la idea de posar-lo al capdavall de la Rambla, com demanava Subirachs i també la comissió que promovia el projecte. La proposta de Piqué, de col·locar-lo a Sant Joan, no agradava perquè suposava ubicar-lo en un barri llavors situat a la perifèria de la ciutat, quan el que demanaven l’escultor i els promotors era situar-lo al cor de la vila, en un lloc on es pogués veure des de lluny i per on passés molta gent.
“Després, quan van sortir algunes crítiques minoritàries a la ubicació proposada, l’alcalde ens va dir, subtilment, que hi havia oposició al projecte -rememora Felip Pla-. Que calia fer un referèndum sobre si s’havia de fer el monument. Més tard va voler fer-ne un altre sobre la ubicació de l’escultura”.
No es va acceptar cap de les dues propostes que la comissió considerava que només pretenien endarrerir el projecte. El que sí que es va fer va ser consultar les entitats representatives de la vila.
En un d’aquests debat, el president de la comissió, l’historiador Albert Virella i Bloda, va deixar anar una frase que fou molt recordada: “No posem el monument a Corea!”.
L’escultor
Subirachs, enllestint la maqueta. Foto/ Miquel Galmes
Pla explica que Josep M. Subirachs va ser molt entusiasta des del principi. “Parlava amb ell i sentia una veu tota fluixa. Però a mesura que li explicava que les recaptacions de donacions anaven una mica més bé, ell s’anava animant”.
Quan, a primers dels anys vuitanta, l’Ajuntament de Barcelona demanà al mateix escultor que fes un monument a Macià per posar-lo a la plaça de Catalunya, ell va dir que sí a la proposta, però va deixar clar que abans volia acabar el de Vilanova. “Que el nostre havia de ser el primer, perquè vam ser els primers que li vam demanar i perquè Macià havia nascut aquí. A més, perquè valorava el fet que la idea hagués sortit d’una iniciativa ciutadana”.
Subirachs va fer una litografia sobre el monument, per ajudar a recaptar diners. Se’n va fer una tirada de 250 que es vengueren a 5.000 pessetes, totes signades i numerades per l’artista.
Les prioritats de la ciutat
Jaume Casanovas, el primer alcalde votat pels ciutadans després del franquisme, es va trobar amb una ciutat carregada de multitud d’urgències. Això va fer que no considerés el monument com una prioritat. Anys després, en unes declaracions a Canal Blau, que recull el llibre de Gilbert, Casanovas argumentà que “era difícil extreure una partida econòmica per adreçar-la al monument en uns moments en què la ciutat tenia mancances en infraestructures d’altres tipus”.
A més, Casanovas explicà que, en aquell moment, 1980, “la pertinença de Francesc Macià a un grup polític, Esquerra Republicana de Catalunya, era una circumstància que pesava. S’havia convertit en un mite, era una figura venerada, però pertanyia a ERC. I nosaltres eren del Partit Socialista de Catalunya”.
El grup de govern discutí la idoneïtat econòmica i social del projecte i, el juliol de 1982, va decidir que l’ajuntament hi aportaria tres milions de pessetes.
Segon projecte, un obelisc
L'obelisc, embolicat. Foto/ Horro
Des del 1976 fins al 1982 es va anar treballant per a aquest projecte d’un gran monument amb les quatre barres. Però l’amplitud de l’espai que havia d’ocupar, junt amb la dificultat de poder cobrir els diners necessaris, van portar a replantejar el model de monument. Així es canvià el projecte a un nou concepte més simple, un obelisc. Aquest costaria uns 7 milions de pessetes, en total, la meitat del que hauria costat l’altre.
“Els promotors es van fer un tip de treballar per aquest monument tan gros -valora Gilbert-. Si des del principi s’hagués optat pel projecte més barat s’hauria acabat abans”.
Pla afegeix que “quan li vam dir a Subirachs que el monument de les quatre columnes no es podia fer, que no hi arribàvem, ell va respondre: “D'acord. Farem una cosa més econòmica. Tinc una altra idea”. Llavors, proposà fer l’obelisc. Ho diu molt convençut, argumentant que en el món egipci l'obelisc sempre ha tingut molt de significat. Que donarà molt d’èmfasi plantat al final de la Rambla de la Pau. Deia que, amb l’obelisc, una rambla tan recta com aquesta quedaria perfecte gràficament”.
Les donacions
La recollida de diners va ser molt efectiva. Una gran quantitat de particulars i famílies van fer aportacions, dins de les seves possibilitats. Moltes, donacions anònimes. També entitats ciutadanes i financeres. Persones de fora de Vilanova i ajuntaments de tot Catalunya. Venda de quadres, sortejos. Es va fer un festival musical amb la Núria Feliu, venda de litografies. També van aportar diners la Generalitat i la Diputació.
El llistat de donacions l’anava oferint el Setmanari de Vilanova, la direcció executiva del qual la portava Molero. Aquest mitjà anava cobrint detalladament la informació sobre l’evolució del projecte. Més tard s’hi va afegir el Diari de Vilanova, amb entusiasme. En una carta dels responsables d’aquest mitjà a la Comissió Organitzadora se suggeria “demanar que el cor de Francesc Macià, que com se sap es conserva i guarda, en pugui ser dipositari aquest monument que li dedica la ciutat on ell va néixer”.
L’obra
La part baixa de la cara, encara a terra. Foto/ Horro
La part alta de la cara, pujant cap al seu lloc. Foto/ Horro
Una empresa experta en estudis del sòl havia fet un treball geotècnic sobre l’assentament de l’obelisc en un llit de formigó armat plantat damunt de la sorra que hi ha sota l’últim tros de la Rambla.
L’artista va insistir que la pedra per construir el monòlit fos travertí groguenc. Un tipus de material que aguanta bé el pas del temps i que està present en la majoria dels edificis de l’època romana, a partir del primer mil·lenni abans de Crist, i que han arribat fins als nostres dies.
Es tracta d’una roca sedimentària calcària de tipus químic, formada per calcita, aragonita i limonita, molt utilitzada en la construcció.
El travertí per a la construcció del monument de Vilanova va ser extret d’una pedrera d’Almeria.
Les obres van suposar allargar el passeig central de la Rambla una mica més de deu metres.
L’obra començà a finals d’octubre del 1982. Durant l’any que van durar els treballs, Subirachs venia constantment a Vilanova, a controlar la realització. Durant una temporada, fins i tot va viure a l’hostal situat davant mateix del monument, per poder seguir al detall l’evolució de l’obra. Des de l’habitació on vivia anava contemplant i controlant com evolucionava. “Deia que volia mirar l’obra de nit, abans de posar-se a dormir”, rememora Felip Pla.
Nou pagament de l’ajuntament
L’adquisició de la pedra de travertí, explica Xavier Capdet, un dels membres de la comissió del monument, la costejà el mateix Subirachs per un valor de 478.000 pessetes. Però a l’hora d’abonar-li la despesa, ja s’havien exhaurit els diners recaptats. Aquest dèficit el va cobrir l’ajuntament amb un taló, per decret d’alcaldia, lliurat per l’alcalde Casanovas, i que el mateix Capdet va portar personalment a casa de l’escultor.
La construcció va anar a càrrec de l’empresa vilanovina Obres Quintana, S.A., que actualment es diu Geobra 2020 S.L. Josep Maria Sala, que ara dirigeix l’empresa que llavors portava el seu pare, recorda que “un cop pràcticament acabada l’obra, Subirachs va tornar a venir per repassar un parell de coses que no trobava correctes”. Té molt bon record de l’ambient que hi havia a l’obra i el qualifica de fabulós.
Maria, la filla, l’inaugura
Maria Macià, inaugurant el monument al seu pare. Foto/ Horro
La inauguració del monument, que té una alçada de 13,5 metres, es va celebrar el 18 de desembre del 1983, pocs dies abans que es complís el 50 aniversari de la mort de Macià. L’acte inaugural, presidit pel president Jordi Pujol, va tenir com a protagonista Maria Macià, la filla de l`Avi’, que va ser l’encarregada de destapar l’obelisc.
(1) Gilbert, Trinitat. L’obelisc que recorda Francesc Macià. Vilanova i la Geltrú (1976-1983). Un monument i un poble. El Cep i la Nansa. Ajuntament de Vilanova, 2007
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT