PUBLICITAT
INCENDIS FORESTALS
15-07-2026 13:43
La successió d’incendis forestals que les darreres setmanes ha afectat l’Anoia, el Pla de Manlleu, Aiguamúrcia, Rubió i Cubelles, en paral·lel a diverses onades de calor d'una intensitat extraordinària, ja no es pot interpretar com una simple acumulació de desgràcies estivals. Els episodis se succeeixen amb tan poc marge que, mentre els Bombers donaven per controlat el foc d’Aiguamúrcia, ja havien de desplegar un ampli dispositiu per combatre un nou incendi forestal a Rubió. Hores després, un altre foc obligava a confinar preventivament tres urbanitzacions entre Cubelles i Cunit.
El territori està entrant en una nova etapa de risc climàtic, ambiental i social en què allò que fins fa pocs anys es considerava excepcional comença a convertir-se en habitual. I la diferència no és només quantitativa, pel nombre d’incendis o les hectàrees afectades. És també qualitativa: els focs coincideixen, travessen límits municipals, s’apropen als habitatges i obliguen a repartir uns recursos d'emergència que, per molt preparats que estiguin, no són infinits.
L’incendi de Rubió és una nova mostra d’aquesta realitat. El foc va començar amb intensitat en una extensa massa forestal entre Rubió i Castellfollit del Boix, en una zona despoblada, de difícil accés i amb un potencial elevat de propagació. En els moments de major desplegament hi van arribar a treballar cinquanta dotacions, catorze de les quals aèries, i més de 120 efectius, als quals es van sumar avions de gran capacitat del Ministeri, les agrupacions de defensa forestal i pagesos de la zona amb tractors i maquinària agrícola.
L’episodi evidencia dues qüestions que haurien de centrar el debat públic. La primera és la fragilitat d'un paisatge continu, dens i amb accessos difícils, en el qual qualsevol canvi de vent pot alterar completament l'evolució d'un incendi. Els Bombers van concentrar bona part dels esforços en el flanc dret davant la previsió de vent de ponent, mentre vigilaven que les flames no arribessin a una zona de barrancs on podien revifar.
La segona és que l’extinció forestal ja no depèn exclusivament dels cossos professionals. La participació de les ADF i de la pagesia amb maquinària pesada torna a demostrar el valor d’un territori viu, treballat i amb persones que el coneixen. Els tractors poden obrir discontinuïtats, facilitar l'accés i ajudar a frenar les flames. Per això, defensar l’activitat agrària no és només una política econòmica o alimentària: és també una política de prevenció d’incendis.
El mateix dia, el foc de Cubelles va mostrar l'altra cara de l'emergència. En aquest cas, les flames es van declarar en una zona de vegetació situada entre Cubelles i Cunit, pròxima també a Castellet i la Gornal. Protecció Civil va confinar preventivament les urbanitzacions de Mas Trader, La Costa Cunit i els Jardins de Cunit, i va demanar als veïns que tanquessin portes i finestres i evitessin sortir al carrer. El foc es va poder estabilitzar en poc més d'una hora gràcies a la intervenció de deu dotacions, tres de les quals aèries.
La rapidesa de la resposta va evitar conseqüències més greus, però l’episodi no ha de ser menystingut perquè la superfície afectada fos limitada o perquè el confinament durés poc. Un incendi de vegetació en una zona urbana o periurbana posa en risc habitatges, persones, vies d'evacuació i infraestructures. Demostra que el foc no és una amenaça confinada a grans extensions forestals allunyades dels nuclis habitats. Pot aparèixer al costat de les cases i transformar en pocs minuts una urbanització en un espai vulnerable.
Aquesta realitat és especialment significativa en un territori com el Penedès, on conviuen boscos, camps, urbanitzacions disperses, petits nuclis, carreteres i espais naturals molt freqüentats. El mosaic territorial pot actuar com una protecció quan està viu, conreat i gestionat, però es converteix en una continuïtat perillosa quan les parcel·les s’abandonen, el sotabosc creix sense control i les franges de seguretat no es mantenen.
La possible intencionalitat de l’incendi d’Aiguamúrcia, apuntada per la investigació, afegeix indignació i gravetat al conjunt dels episodis. Qualsevol acció deliberada ha de ser investigada i castigada amb tota contundència. Però sería un error pensar que identificar el responsable resol el problema de fons. Una espurna, accidental o provocada, només es converteix en un incendi d'alta intensitat quan troba un territori extremadament vulnerable: vegetació seca, continuïtat forestal, camps abandonats, acumulació de combustible, temperatures extremes i urbanitzacions envoltades de massa boscosa.
El foc pot tenir un origen concret, però la seva capacitat destructiva és el resultat d'unes condicions que s’han anat construint durant anys. La desaparició progressiva de l’activitat agrícola, la falta de rendibilitat de moltes explotacions, l’abandonament de terrenys, la insuficient gestió forestal i la lentitud administrativa han deixat una part important del paisatge en una situació cada vegada més delicada.
Les onades de calor agreugen aquesta vulnerabilitat. Aquest estiu ja n’hem patit diverses, amb temperatures superiors als quaranta graus en municipis del territori i amb nits tropicals o tòrrides que impedeixen recuperar-se de la calor acumulada durant el dia. La primera onada va deixar tretze morts atribuibles a les altes temperatures a Catalunya. No parlem, doncs, d’una molèstia passatgera ni d’un simple rècord meteorològic. La calor extrema mata, agreuja malalties, afecta especialment la gent gran i les persones vulnerables i incrementa els riscos laborals.
Incendis i onades de calor no són dues crisis separades. Formen part d’un mateix escenari. Les temperatures elevades, la baixa humitat i les nits persistentment càlides ressequen la vegetació i amplien les hores durant les quals el foc es pot propagar amb violència. Alhora, els incendis destrueixen coberta vegetal, erosionen els sòls, redueixen la capacitat del territori per retenir aigua i el fan encara més fràgil davant futurs episodis de sequera, calor o pluges torrencials.
La coincidència dels incendis també planteja un problema que sovint només es fa visible quan l’emergència ja està en marxa: la disponibilitat dels recursos. Quan cremen diversos punts alhora, les dotacions terrestres, els mitjans aeris i els comandaments especialitzats s'han de distribuir. Que mentre es tancava l’emergència d’Aiguamúrcia comencés un nou incendi d'alta intensitat a Rubió és un advertiment clar. No podem construir tota la nostra seguretat sobre la confiança que sempre hi haurà prou avions, helicòpters i bombers per atacar simultàniament tots els focs.
La conseqüència d’aquest nou escenari és que la vida quotidiana ja s'està modificant. L’Ajuntament de Canyelles ha ajornat el correfoc de la Festa Major davant les restriccions del Pla Alfa i les temperatures extremes. L’alcaldessa, Rosa Huguet, ho ha justificat amb un argument difícilment discutible: hi ha carrers pels quals passa l’acte on el risc no es pot controlar prou i, en aquestes circumstàncies, la seguretat ha de ser prioritària. El consistori estudia celebrar-lo a la tardor per conservar una activitat estimada, però amb totes les garanties.
Aquesta decisió no és una renúncia a la cultura popular. És una mostra d’adaptació responsable. Les festes, les activitats esportives, els actes culturals i les feines a l’aire lliure hauran d’incorporar cada vegada més la realitat climàtica. Preservar una tradició no significa mantenir-la de manera immutable, sinó assegurar que es pugui continuar celebrant sense posar en risc el conjunt de la comunitat.
Però l’entrevista a Rosa Huguet incorpora encara un altre element fonamental: la responsabilitat dels propietaris. L’alcaldessa recorda que els titulars de parcel·les i terrenys forestals tenen l'obligació legal de mantenir-los nets, retirar el sotabosc i protegir els habitatges. També denuncia que els procediments perquè els ajuntaments puguin intervenir quan un propietari no compleix són massa lents i reclama a la Generalitat que els agilitzi.
Aquest és un debat que cal afrontar sense ambigüitats. La propietat d’un terreny comporta drets, però també obligacions. Quan una parcel·la sense manteniment acumula vegetació seca al costat d’habitatges o d’una zona forestal, deixa de ser una qüestió estrictament privada. Es converteix en un risc per als veïns, per als serveis d’emergència i per al conjunt del municipi.
Els ajuntaments han de poder actuar amb més rapidesa. Els procediments han de garantir els drets dels propietaris, però no poden allargar-se fins al punt que la intervenció arribi quan ja ha passat l’època de màxim perill o quan el foc ha convertit una negligència administrativa en una emergència real. La prevenció requereix terminis compatibles amb el risc.
Aquesta obligació s’ha d’exigir igualment als grans tenidors, als bancs i als fons d’inversió que acumulen habitatges, parcel·les o terrenys procedents d’execucions i operacions immobiliàries. Tal com adverteix Huguet, no n’hi ha prou que aquestes entitats assumeixin una multa com un cost menor de la propietat. Han de netejar, mantenir i protegir els terrenys amb el mateix rigor que s’exigeix a qualsevol particular.
La responsabilitat compartida no pot convertir-se en una fórmula retòrica que dilueixi les obligacions concretes. Les administracions han de planificar, invertir i inspeccionar. Els propietaris han de mantenir les parcel·les. Les empreses han de protegir els treballadors davant la calor extrema. Les urbanitzacions han de disposar de plans d’autoprotecció i vies d’evacuació. Les entitats han d’adaptar les activitats. I la ciutadania ha de respectar les prohibicions i actuar amb una prudència absoluta.
Les campanyes de salut pública que recomanen hidratar-se, evitar les hores centrals del dia o protegir les persones grans són necessàries, però insuficients. No es pot traslladar tota la responsabilitat a l’individu. Beure aigua o abaixar les persianes serveix de poc en habitatges mal aïllats, en barris sense arbres ni zones d’ombra, en llocs de treball sense ventilació adequada o en municipis sense refugis climàtics accessibles.
La resposta ha de ser estructural. Calen plans municipals d’adaptació a la calor, refugis climàtics reals, protocols laborals clars, seguiment de les persones vulnerables, més arbrat urbà, equipaments públics preparats i una millor coordinació entre els serveis socials, sanitaris i de protecció civil.
En l’àmbit forestal, la prevenció ha de deixar de ser una tasca estacional. No n’hi ha prou amb reforçar els Bombers quan arriba l’estiu. Cal gestionar els boscos durant tot l’any, recuperar espais agrícoles, facilitar l’activitat ramadera extensiva, afavorir els mosaics agroforestals, mantenir camins i franges de protecció i garantir que les urbanitzacions disposin de plans actualitzats.
També cal donar suport als ajuntaments petits. Molts municipis tenen una extensió forestal considerable, urbanitzacions disperses i recursos tècnics limitats. Se’ls exigeix inspeccionar, notificar, sancionar, executar subsidiàriament treballs, mantenir camins i preparar evacuacions, però no sempre disposen de prou personal ni finançament. La Generalitat i les diputacions no poden limitar-se a dictar obligacions: han d’aportar eines, recursos i un marc administratiu que permeti actuar.
El Penedès necessita una estratègia compartida. Els focs d’Aiguamúrcia, Querol, Pontons, Rubió, Castellfollit del Boix, Cubelles i Cunit demostren que el risc no entén de límits municipals, comarcals ni de vegueries. Una columna de fum que comença en un terme municipal pot amenaçar-ne diversos en molt poc temps. Una urbanització pot quedar condicionada per l’estat d’una parcel·la situada al municipi del costat.
Els municipis, les ADF, els Bombers, els Agents Rurals, els cossos de seguretat, els propietaris, la pagesia i les entitats han de compartir mapes de risc, protocols, recursos i informació. Cal saber quines urbanitzacions són més vulnerables, quins camins poden actuar com a vies d’evacuació, on hi ha persones amb mobilitat reduïda, quines parcel·les incompleixen les obligacions i quines zones necessiten actuacions urgents.
La feina dels Bombers, dels Agents Rurals, de les ADF, dels Mossos, de Protecció Civil, dels ajuntaments, dels pagesos i dels voluntaris ha evitat que els episodis de les darreres setmanes tinguessin conseqüències molt més greus. El seu esforç mereix tot el reconeixement. Però no podem fer descansar tota la política forestal i climàtica sobre la seva capacitat d’arribar a temps.
L’extinció és l’última barrera. Abans hi ha d’haver prevenció, planificació, gestió del paisatge, inspecció, compliment de les obligacions i responsabilitat ciutadana.
El canvi climàtic pot fer més freqüents els episodis extrems, però les seves conseqüències no estan completament escrites. Encara podem decidir si afrontem aquesta nova realitat amb improvisació o amb previsió; si esperem cada estiu l’arribada de les flames o treballem durant tot l’any per limitar-ne l’abast.
El pròxim gran incendi no començarà necessàriament el dia que aparegui la primera columna de fum. Pot haver començat molt abans: en cada bosc sense gestionar, en cada camp abandonat, en cada parcel·la que el propietari no neteja, en cada gran tenidor que prefereix pagar una sanció, en cada urbanització sense protegir, en cada procediment administratiu que arriba tard i en cada conducta irresponsable que, com a societat, decidim continuar tolerant.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT