PUBLICITAT
NOMS REPUBLICANS
02-08-2026 19:27
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Carlota O’Neill de Lamo (Madrid 27/03/1905 – Caracas 20/06/2000)
Va ser una figura destacada a la cultura espanyola de la primera meitat del segle XX. Escriptora precoç, periodista, dramaturga, actriu ocasional i feminista compromesa, va desenvolupar una intensa vida literària i política a l'Espanya republicana. De la seva trajectòria cal destacar el ferm compromís feminista i social durant la Segona República.
Va néixer a Madrid, al si d'una família de la burgesia il·lustrada. Tant la mare com el pare van ser personalitats rellevants en el món de les arts i les lletres. La mare, Regina de Lamo Jiménez, natural d’Úbeda (Jaén), era pianista, professora de música i cant, escriptora, periodista, feminista i activista dels drets de les dones, promotora del model cooperativista a l'economia i defensora del sindicalisme. El pare, Enrique O’Neill, era diplomàtic mexicà i escriptor, així com un músic rellevant. Aquest context va afavorir que des de molt jove, Carlota desenvolupés una inclinació per l'escriptura i les arts.
El 1924, finalitzats els seus estudis de Filosofia i Lletres, va publicar la seva primera novel·la, No teniu cor, editada a Barcelona, ciutat on residia la família i abans de complir vint anys ja havia publicat diverses novel·les ̶ Eva Glaydthon, Pigmalió i Història d'un petó ̶ en col·leccions populars que la van convertir en una autora coneguda dins els cercles literaris del moment.
Per aquella època, va començar a col·laborar com a periodista a mitjans de Madrid i Barcelona, entre ells Ara, Estampa i la revista gastronòmica Menage i va ser la reportera que li va fer l'última entrevista coneguda al científic Santiago Ramón y Cajal (segons la Real Academia de la Historia, es va publicar el 27 d’octubre de 1934, al núm. 354 de la revista gràfica Estampa). Paral·lelament, cursava estudis de música a Madrid.
El 1929 es va casar amb l'aviador republicà Virgilio Leret Ruíz (protagonista del primer escrit d'aquesta sèrie, publicat el passat mes de juliol), enginyer i home d'idees avançades i proper a les reformes de Manuel Azaña.
Durant la Segona República, Carlota va participar activament en els moviments culturals i polítics que buscaven transformar la vida pública. Va formar part d'iniciatives teatrals d'avantguarda, com ara la companyia Teatro Proletario Nosotros, dirigida pel peruà César Falcón (pare de la seva neboda, Lidia Falcón O’Neill), que promovia un teatre de denúncia social inspirat en l'agitprop europeu (contracció de “agitació i propaganda”, va ser l'estratègia o tècnica política de mobilització a través de la cultura, ja sigui la literatura, les arts plàstiques i, molt especialment, el cinema i el teatre). El 1933 va estrenar a Madrid la seva obra Al rojo, un drama que mostrava les dures condicions laborals de les modistes i s'emmarcava en l'auge del teatre social republicà. I fins l’any 1934, dirigeix la revista Nosotras.
Els anys previs a la Guerra Civil va incrementar la seva implicació política. Va militar com a republicana d'esquerres, va participar en activitats de l'Ateneu de Madrid i va escriure nombrosos articles defensant drets socials, l'abolició de la pena de mort i la igualtat entre homes i dones. Va ser una de les veus que es van pronunciar amb claredat sobre la situació d'homosexuals i lesbianes i va mantenir posicions properes als moviments que a Espanya defensaven el control de la natalitat i el dret a l'avortament, qüestions enormement polèmiques en aquell moment.
La Guerra Civil va marcar la seva vida: el seu marit Virgilio Leret Ruíz va ser afusellat el 17 de juliol del 1936, primer dia del cop d’estat. L’any 2013, la seva neboda Lidia Falcón O’Neill, va dir en una entrevista: “La van detenir immediatament per ser la dona del capità... La detenen, la jutgen pels delictes més infames i està cinc anys en el penal de Victoria Grande que era, que és, una fortalesa medieval a Melilla on van amuntegar a milers de dones. Les seves filles, les meves cosines, que tenien vuit i deu anys, soles completament, van ser acollides per amics, sobretot sotsoficials de l'exèrcit que adoraven el capità. Però després van ser traslladades a la Península i internades en el Col·legi d'Orfes de Militars d'Aranjuez, on les pobres nenes van passar-hi cinc anys”.
Carlota va perdre, temporalment, la tutela de les nenes. Això i l’empresonament la van marcar profundament i esdevindrien, més endavant, la base de la seva obra memorialista.
Alliberada el 1940, es va traslladar, primer a Madrid i després a Barcelona, on vivien sa mare i germanes. Amb grans dificultats per refer la seva vida, va començar a escriure per a revistes utilitzant el pseudònim Laura de Noves. Sota aquest nom va publicar novel·les romàntiques, biografies, contes, manuals domèstics i reportatges de tall popular per a revistes com Hola, Lecturas, El Hogar y la Moda i Siluetas. També va signar com a Carlota Lionell, pseudònim amb què va publicar, entre altres textos, La triste romanza de Franz Schubert. Tot i que molts d'aquests treballs van ser escrits per sobreviure en temps difícils, mostren la seva enorme capacitat narrativa i la seva versatilitat.
El 1949 va aconseguir recuperar la custòdia de les seves filles i va emprendre l'exili. Primer va viure a Veneçuela i després a Mèxic, llocs on va poder recuperar la seva carrera com a escriptora. A tots dos països va treballar com a guionista de ràdio, redactora, crítica musical i directora de programes de gran popularitat. La vida a Amèrica li va oferir una nova llibertat professional que a Espanya, per la dictadura feixista, li hauria estat impossible.
De la seva experiència traumàtica durant la guerra i la postguerra va sorgir una de les seves obres més conegudes, Una mexicana en la guerra de España, publicada inicialment a Mèxic i reeditada a Espanya el 1979 amb el títol Una mujer en la guerra de España, llibre que ha esdevingut un testimoni valent i imprescindible per comprendre les repressions franquistes en els primers anys.
El 1979 va tornar a Espanya per participar en un simposi sobre la Guerra Civil, celebrat a la Universitat de Barcelona. Tot i això, va expressar que no se sentia identificada amb el país després de la dictadura (Transició).
Va morir a Caracas l'any 2000, després d'una vida marcada per la resistència, l'exili i l'escriptura. Les seves filles van complir el seu desig d'escampar les cendres al cim del volcà Popocatépetl, símbol del seu vincle emocional amb Mèxic, la terra del seu pare.
El seu llegat és el d’una dona que va lluitar per la llibertat, la igualtat i la dignitat humana, i que va saber convertir el patiment i la injustícia en una obra literària que avui permet comprendre els mecanismes que van silenciar tantes veus femenines a l’Espanya del segle XX.
"Y sentí deseos de escribir...", Carlota O’Neill de Lamo.
Propera entrega de la sèrie “Noms Republicans”: Ester Boix i Pons – Pintora i Pedagoga antifranquista
María Jesús Parra Sánchez
Associació Garraf per la República
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT