PUBLICITAT
PRESUMPCIÓ D'INNOCÈNCIA
02-08-2026 19:46
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Demostrar que una denúncia és expressament "falsa" (i no només que no hi ha proves suficients) és un repte jurídic molt gran.
Aquesta és sense cap mena de dubtes, una de les distincions més frustrants i complexes del sistema judicial actual.
La distància que separa una sentència absolutòria d'una denúncia falsa és un abisme legal difícil de creuar per diversos motius, que us explico breument...
La presumpció d'innocència vs. la veritat material, quan no es pot provar un delicte, per manca de testimonis, de proves pericials i sobretot per incoherències, no comporta que el denunciant hagi mentit.
Senzillament, podem dir que l'Estat no ha pogut trencar la presumpció d'innocència de l'acusat.
L'exigència del "dol", per parlar d’una denúncia legalment falsa, un delicte tipificat a l'article 456 del Codi Penal, s’ha de provar que el denunciant tenia la intenció deliberada de mentir i sabia que els fets no havien passat.
L'article 456 del Codi Penal el defineix com «amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu cap a la veritat, imputar a alguna persona fets que, si fossin certs, constituirien infracció penal, si aquesta imputació es fes davant funcionari judicial o administratiu que tingui el deure de procedir a esbrinar-la”...
Per tant, provar la intencionalitat, en definitiva el que passa pel cap d’una persona, és tot un repte probatori.
Anem al principi "in dubio pro reo", s’ha d’afirmar que de la mateixa manera que s'aplica per absoldre un acusat, també protegeix a qui posa la denúncia si finalment es vol procedir contra ell o ella.
A banda que si tenim un jutge o jutgessa que dubta si el denunciant va mentir, senzillament es va equivocar o no es va explicar bé, no el condemnarà per denúncia falsa.
També hem de dir que, hi ha una por institucional, a perseguir d'ofici les denúncies no provades, per l’anomenat efecte dissuasiu en el cas de víctimes reals i més quan hi ha una campanya orquestrada a escala mediàtica, que pot acabar repercutint sobre el propi jutjat i principalment sobre el magistrat.
Aquest fet provoca que els jutges siguin molt cautelosos a l'hora d'iniciar procediments per falsedat.
A la pràctica, els acusats es queden en uns llimbs jurídics, són innocents davant la llei, però no tenen una declaració judicial que digui ell o ella ha mentit.
Quan la mentida de la denúncia provoca una condemna, tothom es fa seva la màxima que diu, el sistema judicial és una màquina de precisió dissenyada per separar la veritat del relat.
Tanmateix, podem afirmar que existeixen casos on la ficció no només s’accepta, sinó que es transforma en una veritat jurídica amb sentència ferma.
Quan una denúncia falsa per abusos acaba en condemna, ens trobem davant d'una fallada multisistèmica que destrueix vides i posa en dubte la seguretat jurídica.
Però, com arriba una mentida a ser sentència?
El procés per convertir una falsedat en una condemna no depèn únicament d'una sola prova falsa, sinó d'una combinació de factors processals, es parla doncs del relat perifèric, on la clau no sol ser el fet en si, sinó la coherència del relat.
Sabem, doncs, que la persona que construeix una mentida detallada, mantinguda en el temps i amb matisos emocionals, pot semblar més creïble que un acusat que, des de la perplexitat i el xoc, es limita a negar els fets.
L’ús d’indicadors indirectes, en absència de proves biològiques o testimonis directes, massa comuns en casos d'abusos, és en el que els tribunals es basen, en informes psicosocials.
Quan el o la denunciant presenta símptomes d'estrès o ansietat, que podrien ser reals, però causats per altres motius, sovint s'interpreten com a prova corroboradora de l’abús.
Hem de pensar que els peritatges de part, malgrat que siguin molt solvents, no s’accepten mai, passant de puntetes en el dia del judici oral.
Observem doncs la càrrega de la prova, la presumpció d'innocència és sagrada, però en els abusos a menors, l'acusat es veu obligat a provar una negativa molt difícil per no dir impossible, demostrar que alguna cosa NO va passar en la intimitat.
Per què ens creiem la mentida?
La facilitat amb què la societat, i de vegades els professionals, compren una història falsa té arrels profundes en la psicologia humana i el clima social, l’heurística de la disponibilitat.
Estem exposats diàriament a casos reals d'abusos, malauradament, en són la majoria. Això fa que el nostre cervell estigui programat per creure el relat de la víctima per defecte, ja que és l'escenari que considerem més probable.
Qui dubta, és vist sempre com un còmplice de l'agressor.
La por a l’error fatal, pel jutge o pel psicòleg, el cost social i moral de deixar un agressor lliure és percebut com a molt més alt que el de condemnar un innocent.
Aquest risc i la por a un linxament mediàtic a les xarxes, provoca que, davant del dubte, la balança tendeixi a inclinar-se cap a la condemna.
La manipulació de l’empatia, un relat de victimització, activa les nostres respostes de protecció de manera instintiva. El mentider patològic o instrumental sap utilitzar aquest mecanisme, presentant-se com un ésser vulnerable davant d'un "monstre", anul·lant la capacitat crítica de l’espectador.
Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT