PUBLICITAT
FESTA MAJOR 2026
10-08-2026 14:05
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Ara farà deu anys que La Unió Vilanovina va organitzar una de les seves tertúlies amb aquest títol Post festum, pestum i portava com a complement El Model de Festa Major a debat la Tertúlia va debatre sobre el model de Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Els tertulians van ser en David Grau, na Teresa Llorens, en Heribert Massana, i en Bienve Moya. Moderarà na Maria Aluja. En fi coneixedors de la festa debatien el seu futur. El debat ja podia intuir que hi havia un cert malestar, soterrat encara, de que calia fer un “aggiornamento” que diuen els italians de com encarar la festa.
Sense anar tant lluny quan la campanya de les eleccions municipals en forces dels debats sobre la cultura i en concret sobre la festa tots, o gairebé tots, els i les caps de llista apostaven també per una revisió de l‘actual model organitzatiu de la festa.
Posar-la al dia. En la festa, aquells que ens hi volem sentir partícips, en major i menor grau tenim la nostra part d’identificació en els actes festius, opinem. Amb el pas del anys ens adonem que van canviant les teves preferències i ara amb una situació diferent de la de fa anys afrontem la Festa Major de manera diferent i de prioritats. Tota festa té una vessant col·lectiva, important, essencial en que es viuen extraordinaris moments de relació humana i vilatana. Però també hi ha en la festa el component molt més personal i íntim. El record de festes passades i les vivències del moment juguen un paper important en conformar-nos l’imaginari actual.
Aquesta voluntat de actualitzar el model no és fàcil i segurament requereix un ampli consens i un àmplia acceptació de la ciutadania en general tant si un és fester actiu o un fester passiu.
El model organitzatiu creiem, i amb una opinió sense cap mena de pretensió constitutiva però tant vàlida com qualsevol altra, requereix canvis. La figura dels Pabordes, que ara amb trenta anys se’ls vol homenatjar, està, creiem, en davallada. Que ho facin, que els facin homenatges i reconeixements però que no oblidin que des de l’any 79 ja existia una gent que sota el paraigües de La Comissió de Recerca i Promoció de la Cultura Popular, que va ser un òrgan participatiu a finals dels anys setanta (1978-79) ja bregaven. Format per ciutadans vinculats a entitats locals, va ser clau per a la recuperació del patrimoni i de la cultura popular i les festes i es van comprometre en crear un model participatiu de la festa. Aquesta Comissió va ser substituïda pel la figura dels pabordes, la pabordia a qui cal agrair la seva tasca i que al llarg de trenta anys ha anat exercint les seves funcions, la majoria de les vegades amb notable encert, però amb el pas del anys i és normal que passi, ha anat creiem perdent una certa naturalitat i frescor en organitzar la festa. És comprensible. Quan un grup no homogeni i sense coneixença anterior en el treball conjunt organitza la festa fa imprevisible el resultat. Grups que han treballat de manera magnífica i amb resultats excel·lents i grups que han acabat gairebé a cops d’extintor, o amb la necessitat d’actuació de mediadors, o bé dient-se pestes els uns dels altres.
Res sorprenent eh. De cara enfora tot està bé, com cal, però si personalitzes i van escatint una mica trobes més d’una i dues i de tres visons molt realistes del que pot arribar a ser l’exercici de la Pabordia.
Constatem que a les entitats, peces fonamentals, els costa cada cop més trobar candidats que vulguin assumir la responsabilitat en nom de la seva entitat, el mateix ajuntaments té problemes, després de moltes telefonades, per trobar persones que s’hi vulguin implicar en això d’organitzar la Festa Major. (ja sé que potser ens desmentiran, però vaja, allà ells).
Motius n’hi deu haver molts, des d’un cert cansament per assumir un paper protagonista, o veure que hi ha un esforç sobre dimensionat, o la no voluntat de participar en una mena de competició sobre la festa, la complexitat burocràtica, els actes a organitzar, la relació amb la regidoria... i per descomptat el factor econòmic també es obligat de posar damunt la taula.
Això ha passat de posar-se al balcó un domàs amb allò Aquí hi viu un paborde! Fins a pabordes que resen cada dia perquè tot s‘acabi i s’acabi el millor possible.
Trenta any han donat molt de sí, ara potser caldria reflexionar en com es poden generar els canvis que facin ressorgir un cert interès de les entitats per estar presents en l’organització de la festa.
Potser, com crec que s’ha volgut assajar per l’any vinent candidatures conjuntes de diverses entitats amb persones designades per les mateixes entitats i amb obligació de retre comptes a l’entitat que l’ha designat, grups més homogenis que fessin prèviament un projecte amb una durada de dos anys. O d’un altra manera, que l’ajuntament pactés amb ampli consens un nom, una persona, per conformar una mena de “Sindicatura de la Festa”, una persona que es responsabilitzés de cercar el grup de pabordes després de parlar amb les entitats... en fi suggeriments sense cap mena de contrast però amb voluntat positiva. I potser ja es considera que tot funciona molt bé i no cal tocar res... Tot és possible.
Al marge dels possibles debats hem viscut la Festa Major. És temps de festa, de fer festa, temps de retrobament amb molta gent, dels vilanovins que tornen a ciutat per la Festa Major, de forasters que venen a la ciutat perquè els agrada, els plau compartir amb els vilanovins el sentit festiu de la ciutat i convivim al carrer, amb la gresca, la música, el soroll, els petards, el desig que des del seny ens porta a la rauxa, des de l’embriagadora olor de pólvora a la fragància refrescant i festiva de l’alfàbrega. I també pot ser el temps per aquells que ho senten de recolliment més personal, més interior en la celebració de la Patrona i protectora de la ciutat la Mare de Déu de les Neus. Hem tingut un ofici més que lluït amb bisbe i abat concelebrant.
I hem tingut de tot i molt, potser massa. No ens sembla necessari quinze dies d’actes però vaja tothom hi pot dir al seva. Un convit, el de la Maria Carme Barceló, intimista,amb la visió retrospectiva d’inserció a la festa, càlid, emotiu de records compartits per molta gent, cadascú amb el seu i que cal que el valorem. Hem vist com ja hem consagrat els assaig com un acte més, un assaig és per consum intern i l’hem apujat a categoria d’acte de programa. Calia?. I creiem que no cal posar novetat a determinats actes que sembla que no s’haurien fet mai, cada any els tindrem i si no es consoliden serà una novetat efímera superada per altres. La festa té un principi i un límit i, cadascú el seu, hi ha qui el seu principi el té en una emocionant pujada de la senyera a un edifici religiós que per altres és innecessari i indiferent. Hi ha qui el Convit és l’inici de la centralitat de la festa, per altres representa més el principi de les vacances, i encara pels més joves allò que s’anomena el ritus iniciàtic, cabdal per molts d’ells i elles. I no hem estat mancats de polèmica de baix nivell, manifestos sobre si cal que totes les colles de diables surtin al correfoc o no. Tu vas fer, tu vas dir, no ens han convocat, si que us vam convocar i no vas venir… Res. I coi! De cop i volta tres correfocs, (siguem purs, una cercavila de foc no és un correfoc «Roma locuta, causa finita est) no un, o dos. No, tres!. Bèsties ignorades, bèsties revoltades, aniversaris i altres invents.
I la Milana encara no pot aixecar el vol!!!.
Cercaviles potser una mica més lleugers. Passa un altre diable per davant i tenim la sensació d’haver-ne comptat més de 300 (clara exageració). Certament Vilanova és un infern. Fins on una apetència personal ha de passar a pretesament ser un dret a exposar-lo i convertir-lo en un nou element festiu públic. Regulació, regulació!!
I música i més música, i joc per tothom.
La grandesa és segurament que cadascú hi trobi el seu espai de comoditat i gaudi.
Aquesta és la grandesa de la festa, la possibilitat de viure-la de moltes maneres, de participar o mirar, de seguir l’evolució dels balls o senzillament fer d’espectador i de tenir sentiments diversos davant la mateixa celebració, però sentint-se integrat en la mateixa comunitat que multiplica les possibilitats d’entendre l’acció festiva.
Perquè la festa alimenta aquells moments viscuts en companyies grates que potser ja no hi són o s’han perdut en la pàgines de la nostra història. En la nostra motxilla vital la festa i la festa Major encara més, hi té un lloc important, iniciàtic, transgressor en alguns moments i de lúcida contemplació en altres.
Sentir-se en la comunitat quan es participa activament de les mostres que exterioritzen sentiments i sensacions col·lectives ben segur que cal de tant en tat com podem adequar, posar al dia, millorar la seva organització i com ens podem relacionar amb el ritual i la litúrgia del desordre que ve a ser la festa. Si en un moment és va voler identificar la festa amb la nostra ciutat també hem de procurar tots plegats que la seva organització sense perdre aquest component de participació col·lectiva, guanyi en agilitat, transparència i implicació real de la nostra societat organitzada.
La festa representa uns valors que no són altres que els del civisme, la convivència, la integració cultural, la relació amable, el sentir-se interpel·lat per uns referents comuns, el de cuidar la nostra identitat com societat cohesionada.
El debat i la reflexió amb temps per davant pot ser positiu.
Qui comença?.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT