PUBLICITAT
PATRIMONI BOTÀNIC
01-10-2026 7:07
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
El Pi Gros està a les últimes. Sap molt de greu que un monument vegetal com aquest es mori. Monument perquè un arbre de tres-cents anys, venerat, però a voltes oblidat, bé es mereix una alta qualificació. És l’únic catalogat de Vilanova i la Geltrú, precisament com arbre monumental de Catalunya, amb el nom de Pi Gros de la Masia d’en Cabanyes, el 1997. Amb raó que se li diu gros: 18,5 metres d’alt i 26 metres de copa.
Quadre de Joaquim de Cabanyes El Pi Gros, exposat a la Sala de Música de la Masia d’en Cabanyes. Podria dir que està pintat des de la galeria porticada de la masia, Deu estar pintat al primer terç del segle. XIX
Està allà abans que els Cabanyes decidissin comprar la finca de can Parellada, el 1790. Vuit anys més tard enderrocaven el casalot existent per construir la masia actual d’en Cabanyes, de gust refinat italià neoclàssic. El Pi Gros està a escassos 250 metres de la Masia, al fons de la llera del torrent de Can Parellada. Joaquim de Cabanyes, germà del poeta Manuel de Cabanyes, el va immortalitzar en el quadre El Pi Gros, el 1876, que es pot veure a la Sala de Música de la Masia.
El pi devia néixer espontàniament quan Vilanova encara es deia ‘de Cubelles’, que es va dir ‘i la Geltrú’, a partir del 1768. La ciutat feia més d’un segle que exportava el vi i aiguardent que elaborava, els Cabanyes deuen el seu patrimoni en part a aquest comerç. El Pi Gros ha vist l’esplendor de les vinyes vilanovines i el seu declivi a causa de la fil·loxera que arriba al Penedès 1887. La indústria va ser una inversió òptima pels terratinents de vinyes vilanovins i l’entorn rural va anar esdevenint una zona periurbana, on la ciutat es difumina i es desestressa. Prova d’això és que una urbanització marginal del costat, rep el nom del Pi Gros.
Vicenç Carbonell Virella, s’ha dedicat a recopilar en una fitxa totes les actuacions i efemèrides al voltant del Pi Gros. A part de totes les catalogacions i cites periodístiques, en ella destaca que el 1994 va perdre la meitat de les fulles per manca d’hidratació. Dos anys més tard patia dèficit de nutrients i es va haver de tractar, però llavors el pronòstic ja era molt pessimista, tot i que el 1997 va rebrotar per la primavera. “Em sap molt de greu com ha arribat el Pi Gros després de tants anys”, es lamenta Vicenç Carbonell.
Tronc i branques del Pi Gros a l’actualitat
Aquí caldria afegir que molt abans, l’any 1981, el Grup de Joves la Magrana va realitzar un camp de treball per netejar l’entorn del Pi Gros, llavors fet un femer, un abocador per les urbanitzacions confrontants, que mostra la sensibilitat per l’entorn. Una situació prou significativa de la poca cura pel medi ambient i per arbres monumentals, o no només amb accions altruistes però sentides com la d’aquests joves.
Jaume Marsé és president de l’Agrupació per a la Protecció del Medi Ambient del Garraf (APMA). En l’àmbit particular el 2010, per encàrrec de la Diputació de Barcelona a petició de l’Ajuntament de Vilanova, va redactar una fitxa del per incorporar a l’Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Vilanova i la Geltrú. El 2017, conjuntament amb un equip de treball va confeccionar un llistat d’arbres de Vilanova que s’havien de protegir.
En aquesta fitxa Marsé qualificava el Pi Gros com un magnífic i singular exemplar de pi pinyoner, amb un tronc recaragolat, a causa dels efectes Coriolis de rotació de la Terra. A l’estar situat a la llera d’un torrent ha tingut la possibilitat d’aquest gran desenvolupament. Per la seva avançada edat tothom és conscient que el pi està a la darrera fase de la seva vida, però la seva forma recaragolada del tronc i a l’estar proper al mar fan que es tracti d’un element únic.
El Pi Gros al desembre del 2025
Fotos antigues del Pi Gros cedides per l’Arxiu Comarcal del Garraf. Fons Arxiu Fotogràfic municipal de Vilanova
El dirigent ecologista explica que durant un temps es van fer accions per aturar el procés d'envelliment, “però crec que no s'ha fet prou”. Les propostes es van escriure en el treball de la Diputació on s’assenyalava la necessitat de manteniment, senyalització i protecció. A la vegada es plantejava fer una proposta educativa per donar-lo a conèixer a la gent jove per tal de sensibilitzar a la població de la necessitat de la conservació del patrimoni natural.
Des de l'APMA reivindiquen que “l'Ajuntament respecti els arbres per tal que es facin més grans i que se'n plantin més. L'Ajuntament considera els arbres més com a mobiliari urbà i no pas com a éssers vius. A part que el novembre de 2024, l'Ajuntament es va comprometre, en una reunió del Consell Municipal de Medi Ambient a constituir una Mesa Municipal de l'Arbrat, però no s'ha fet”, recorda Jaume Marsé.
Les escoles del municipi tampoc li fan massa cas al Pi Gros. Algunes si, com és el cas del CIM que programa visites quan van a la Masia d’en Cabanyes, els alumnes d’entre set i vuit anys, aprofiten a principi de curs per fer activitats de lleure perquè es coneguin entre ells. Llavors van a visitar el Pi Gros com un arbre emblemàtic i monumental, on s’explica les seves característiques, grandesa i antigor.
Els alumnes de tercer i quart del CIM en una visita al Pi Gros
Els guardians invisibles de la ciutat
Actualment, la Diputació de Barcelona en aquest inventari que citava Marsé té declarats arbres monumentals d’interès local a part del Pi Gros, hi figura el pi blanc de la finca Maristany al carrer Teatre, un pi blanc, un pi canari i una alzina a l’Ortoll, un altre pi a la Masia d’en Palau, una xicaranda a la Ronda Ibèrica, un garrofer a Mas Ramon, un xiprer al Cementiri Municipal, un pi blanc, un fals pebrer i un arboç al Parc Gumà i Ferran, pi pinyer en la propietat de Peter Douma, un pi pinyer al camí del Mas Torrat, dos pins blancs al camí del Mas de l’Artís, un Tamariu als jardins del Far, una olivera a la Masia d’en Cabanyes, un pi blanc a Mas Roquer i un ombú al passeig del Carme.
Olivera a la Masia d’en Cabanyes i Ombú al Passeig Marítim
Segons aquest inventari es consideren arbres, arbredes o arbusts d'interès local aquells que destaquen per les seves mides, per la seva edat, per la seva raresa botànica, per les seves qualitats estètiques, per la seva situació estratègica, o perquè tenen un aspecte curiós. Potser perquè han estat testimonis de determinats fets històrics o han estat protagonistes de llegendes i tradicions. El mateix inventari indica que aquests són arbres de gran valor, que formen un important patrimoni natural i un valuós llegat per al futur.
Pi blanc a la casa Maristany al carrer del Teatre, Pi blanc al Parc Gumà i Ferran
En aquest llistat n’hi ha d’altres que potser no per motius estrictament botànics potser haurien de tenir una protecció o almenys una senyalització especial. És el cas de la línia de pins que dibuixen l’antiga Rasa del Miquelet, que estan allà abans que es construís l’escola Pompeu Fabra, els pisos del Manco, i la caserna de la Policia Local per on encara es pot entreveure aquesta filera de pins. L’esclafit va fer caure un d’aquests pins.
Filera de pins que marquen l’antiga llera de la Rasa del Miquelet
Aquests arbres s'han mantingut impertèrrits al seu lloc, ha variat el seu entorn, però ells estan allà com a monuments vius del passat. Encara hi ha més exemples d'arbres que el seu entorn ha canviat tant que sembla que estiguin fora de lloc, però, en canvi, tenen tot un sentit històric de ser-hi. És el cas dels dos plataners que hi ha al carrer de l'Ametller, entre el carrer de Sant Josep i el raval de la Pastera. Abans aquell espai no era cap carrer, era l'entrada del recinte de l'antic Teatre Apolo.
Plataners al carrer de l’Ametller, dels antics Jardins de l’Apolo
Una entrada alineada amb plataners, de tot un conjunt de jardins al voltant del teatre, que va obrir al públic el marquès de Samà el 1878, que havia adquirit aquests terrenys, antigament l'hort dels carmelites. Aquest teatre es va inaugurar el 1899, fins al 1949 s'hi feren representacions d'òpera, comèdia, varietats, circ i a partir d'aquell any només cinema. Cap als seixanta es va tancar i va entrar en forta decadència, fins a l'incendi del 2005 que el va destrossar. El convent i l'església dels Josepets, la Sala i l'Apolo formaven part d'un conjunt d'edificis singulars a la ciutat.
De l'Apolo, com el Tívoli de forma i com el Liceu per la fi, no en queda res. Només hi ha una taquilla de pedra de l’antic teatre davant de La Plataforma que no té ni una placa que expliqui que és. Però els arbres queden allà, un altre monument viu, fora de lloc que fins i tot el programa APM de TV3, l'humorista Peyu, dins de la secció Oletu, quan va venir a Vilanova deia "com és que han plantat els arbres enmig del carrer". No se sap ben bé per què aquests dos plataners es van conservar quan per construir La Plataforma es va arrasar tot el que quedava del funest teatre que va ser víctima de moltes negligències.
Antiga entrada als jardins de l’Apolo on al fons es veuen els plataners encara existents. Cedida per l’Arxiu Comarcal del Garraf. Fons Arxiu Fotogràfic municipal de Vilanova i la Geltrú
Un altre exemple, són les dues palmeres, les primeres que es van plantar a primera línia de mar, quan no hi havia ni passeig marítim ni port. Encara es poden veure, davant del Cal Xirina, una mica més amunt del Pòsit de Pescadors. Són les palmeres més altes i primes que estan a segona línia de palmeres. En fotografies antigues de la façana marítima es poden veure de jovenetes, les úniques que hi havia llavors. Allà continuen, fermes, doblegant-se pel vent i suportant fins i tot la fuetada de l’esclafit.
Les palmeres jovenetes abans que hi hagués el Port i les palmeres més antigues i més altes del Passeig Marítim
Aquestes palmeres si estan inventariades i catalogada, però forma part del conjunt del passeig marítim. Però seria bo mantenir tan vius com els arbres el record dels indrets i la història que representen aquests arbres, monuments vius i que formen part del patrimoni històric de la ciutat, però ja poques persones ho saben, si no s’explica. Aquests arbres no tenen cap reconeixement del seu passat i són monuments vius de la ciutat.
Cures pal·liatives pel gegant sentenciat
Continuem amb el comiat del Pi Gros. L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú aquest desembre intensificava les accions per allar la vida del Pi Gros. El consistori és conscient que és un dels elements naturals més emblemàtics i singulars del municipi. Des de l'any 2019, l’arbre presenta diverses afectacions de salut vegetal, com la clorosi fèrrica, que dificulta la fotosíntesi i provoca la pèrdua del color verd intens de les acícules. Paral·lelament, s'ha detectat una reducció progressiva de la densitat de la copa, amb manca de nous brots i presència de branques seques.
Placa del Pi Gros i el seu tronc
Davant d'aquesta situació, des de l'any 2019 s'han reforçat les tasques de cura i seguiment del Pi Gros amb l'assessorament d'empreses especialitzades i amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Les actuacions inclouen regs regulars durant la primavera i l'estiu, la neteja de l'entorn per evitar que altres plantes li restin recursos, la plantació de vegetació que ajuda a enriquir el sòl, el cobriment de la base de l'arbre amb escorça de pi per protegir les arrels, i l'aportació de nutrients per afavorir el seu vigor.
També s'han fet actuacions a la base de l'arbre per millorar l'estat del sòl i facilitar que els nutrients arribin millor a les arrels, amb materials naturals que s'integren de manera progressiva amb el reg. A la copa, s'han aplicat diversos tractaments amb bioestimulants d'origen vegetal, elaborats a partir d'ortiga i salze, per reforçar el vigor de l'arbre. Fa mig any es va realitzar una nova aplicació i amb un tractament que hauria aportat aquests productes directament a l'interior de l'arbre.
Els tècnics de la Generalitat han anunciat que no faran cap més tractament a l’arbre. S’han detectat la presència d’insectes perforadors al tronc. “El decaïment de l’arbre és sever i és molt possible la mort de l’arbre”, diu textualment el darrer informe. La clorosi fèrrica dificulta la fotosíntesi, provoca la pèrdua de verdor, la reducció de la copa, la manca de nous brots i la presència de branques seques i pèrdua total de fulles. Aquest és l’aspecte actual del Pi Gros.
Treballs de cura del Pi Gros al desembre
Josep Antoni Herrera Sancho, va entrar com a cap del Servei de Medi Ambient el 1996. De fet, ell com a guanyador d’una plaça va crear el servei, conjuntament amb una administrativa. Es va jubilar el 2020, desembre. És doctor enginyer ambiental per la UPC, i llicenciat en botànica i ciències biològiques per la UB. Gràcies a la seva insistència es va poder catalogar el Pi Gros. “Recordo que a la Generalitat no li donaven singularitat, però quan vam aconseguir que el vinguessin a veure, tot va ser molt més fàcil”, explica Herrera.
L’ex cap de Medi Ambient destacar la seva retorçada com a fet que el fa molt singular, “la seva copa tan gran afavoreix aquest recaragolament que es deu va la rotació de la terra. Podria tenir molt més de tres-cents anys, tinc aquesta intuïció. Però això només es podria saber si fem un tall per veure els anells de creixement que ha tingut. D'altra banda aquesta retorçada em fa pensar que podria superar amb escreix els 300, tindríem una sorpresa. Ara que està al final es podria comprovar”, diu l’expert.
Herrera lamenta que ningú es va ocupar del Pi Gros fins al 1996. “Aviat vam saber que estava afectat per insectes perforadors. Els forats són caus i entrada de bacteris i viures. Els tractaments fitosanitaris han esgotat la seva eficàcia. El seu cicle de vida s’ha escurçat, està sentenciat irremeiablement”, lamenta Herrera, que afegeix que un pi pinyoner podria viure fins als cinc-cents anys si no té cap afectació. “No se sap quant pot durar, potser uns anys, però està a l'UCI amb pal·liatius”, sentencia.
Mantenir la memòria: art, llegat i futur
L’Ajuntament decidirà que fer-ne del Pi Gros conjuntament amb el propietari del terreny, perquè el torrent on està és en una finca privada. L’exemplar continua tenint un interès botànic pels experts i que el lloc on està ubicat no genera cap perill. Un cop decretada la mort definitiva s’obren algunes possibilitats. El mateix Herrera apunta que per aquests arbres tutelats cal posar-se d’acord amb la Generalitat per decidir-ne el futur. “Hi ha diferents exemples com el Pi de les Tres Branques, al Berguedà, mort des del 1913, i fossilitzat com a símbol de la unió dels Països Catalans”.
Tothom està d’acord que alguna cosa s’hauria de fer amb el Pi Gros per recordar-lo, “són moltes generacions de persones que l’han admirat, és un patrimoni de la ciutat”, apunta Herrera. Quan era cap de Medi Ambient va promoure un patrocini perquè Pilarin Bayés fes una Petita Història del Pi Gros, “però cap govern em va seguir la idea. Ara que l’artista encara està activa i l’arbre encara es viu es podria fer perquè no caigués a l’oblit, i de pas fer-li un homenatge”, proposa Herrera.
Tronc d’un pi caigut per l’esclafit de l’artista Julien Féraud davant del LAB a Vilanova
Hi ha un altre exemple de com mantenir el record d’una soca morta d’un arbre, i està a Vilanova i la Geltrú. Davant del Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques de la UPC, al costat de les oficines de Ports de la Generalitat, l’artista francès Julien Féraud, especialitzat en escultures d'arbres caiguts, va poder recuperar el tronc d’un pi caigut per l’esclafit. L’arbre feia molts anys que estava allà, abans de la construcció del laboratori.
Entre arrencar el tronc i deixar la soca com un vestigi mut del port i de la tempesta, el director del LAB, Michel André, va pensar a donar una segona vida a l'arbre convertint-lo en una obra d'art, "per testificar la seva presència immemorial i projectant-lo per sempre cap al futur, oferint a la ciutadania de Vilanova una oportunitat d'apropar-se al Port", comenta André. El LAB és un equipament científic únic al món en sector de la investigació bioacústica. Tot un referent científic mundial que es troba a Vilanova i que ara ha pensat en aquesta acció artística i documenta en contribució a la ciutat.
El fill del Pi Gros, es troba a la mateixa llera mirant cap a la muntanya a 150 metres
Però la natura es regenera i de quina manera. Per si no ho sabíeu el Pi Gros té un fill, un que se sàpiga. I està a la mateixa llera, a uns 150 metres, mirant a la muntanya. Es tracta d’un pi pinyoner que apunta maneres que ser un gegant com el seu pare. “Va néixer d’una llavor del pi gros, portada allà per una pinya caiguda, pel vent i fins i tot per una au que va escampar la llavor. Caldria cuidar-ho, és un relleu generacional, com cal”, diu content Herrera.
Aquesta fi, inevitable, del Pi Gros podria ser un punt i seguit si s’aprèn a tenir cura dels arbres monumentals i neixi una nova consciència patrimonial. Convertir el seu tronc en un record etern el convertirem en un símbol col·lectiu i la ciutat mantindrà viva en la seva memòria aquest testimoni silenciós de la seva història. Mentre el vell gegant descansa, el seu fill creixerà amb força. El llegat verd de Vilanova i la Geltrú continuarà arrelat cap al futur.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT