19-09-2001 0:00
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Anar a Anglaterra és una bona experiència per a aprendre a cuinar. La ineptitud total dels anglesos com a gastrònoms és reconeguda internacionalment: no saben menjar i no saben cuinar. De fet, una cosa porta a laltra, perquè per ser un bon cuiner, tha dagradar menjar. A més, a Anglaterra (i això també gaudeix dun ampli reconeixement internacional) tot és injustament car, tot és car fins al punt damargar-te la vida.
És clar, sembla que la primera afirmació no és gaire coherent amb la resta del paràgraf, però sí que ho és. Per una banda, és precisament perquè no saben cuinar i perquè tot és tan car, que ni se tacudeix dinar fora de casa per costum, perquè et clavaran duna manera incomprensible per un plat de merda fregida amb mantega. Per laltra, un cop decideixes menjar a casa, els preus desorbitats de les matèries primeres i dels estris de cuina tensenyen a optimitzar recursos.
El nostre poble (com tots) ha passat penúries molt més greus que la meva dAnglaterra, i això lha portat a fer creacions tan barates i senzilles com genials; una delles és la samfaina. La sonoritat de la paraula ja et fa quedar bé: «he fet samfaina»; «mira, pollastre amb samfaina»; «avui farem bacallà amb samfaina». Impressionant.
I tan fàcil que és! Vull dir, agafes una ceba grossa, una albergínia, un pebrot verd i un de vermell i quatre o cinc tomàquets. Que no els tens? Al súper, a la plaça o a la botiga de la cantonada tels venen per quatre duros. Quan ja ho tens tot, talles la ceba ni grossa ni petita i la tires a la paella amb un dit doli ja calent. Foc mitjà-baix. Deixes que sestovi una mica i hi tires lalbergínia pelada i tallada a daus juntament amb els pebrots tallats a quadradets. Ho deixes una mica, i quan ho tens tot ben cuit, allò que veus que ja té un color guai i que està tovet, hi tires els tomàquets ratllats o tallats a troços petits (si optes per tallar-los, fes-ho sobre una fusta perquè si no ho deixaràs tot fet una merda i no els aprofitaràs bé). Consell de la iaia: si els tomàquets no són gaire madurs, posals una mica de sucre abans de tirar-los per neutralizar-ne lacidesa (vaja, suposo que ho fa per això). Optativament, hi pots afegir pebre i julivert. I sobretot no toblidis la sal, que jo sempre men descuido.
Si ets principiant absolut/a, pot ser que tinguis problemes a lhora de tallar les coses, però no et pots rendir mai de la vida per un obstacle així. Et garanteixo que la samfaina quedarà bona, i que cada vegada et quedarà millor, perquè mica en mica vas aprenent com has de tallar les coses, els temps, les teves quantitats exactes. A mi no magrada dir quantitats exactes perquè això va a gustos. En tot cas, les que he dit serien per dues o tres persones normals, o per una llima.
Si considerem que menjar bé és una part important de viure bé, però que tampoc no es tracta de deixar-shi massa la pasta perquè també hi ha altres coses, podem dir que la samfaina és un invent brillant. Un invent que, si no som molt burros, estic segur que encara servirà per molt de temps, per què, a més de tot el que he dit, triga relativament poc a fer-se (20 minuts? No ho sé, més o menys), sadapta a qualsevol cosa (pollastre, peix, bacallà, un bistec
Fins i tot la pots posar en una pizza al lloc del tomàquet), o fins i tot te la pots menjar amb pa, saguanta dies en un pot a la nevera i és perfectament reescalfable amb o sense microones. No sé com ho veieu, però la samfaina és molt més que un acompanyant: és una amiga entranyable.
Àlex Cardona Masdeu
PUBLICITAT
PUBLICITAT