PUBLICITAT
LITERATURA
21-08-2026 13:01
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Fa uns deu anys, amb molta energia, vaig fer un poemari en quinze dies. Fou el punt de partença d'on sorgiria el llibre de poemes i pensaments «Cull una mora», publicat per El Cep i la Nansa, editorial de Vilanova i la Geltrú, el 2023. El llibre no té deutes conscients amb cap autor ni cap corrent filosòfic. Més aviat, és una col·lecció estretament cosida de poemes i aforismes, sorgida d'una recerca personal, amb una certa ingenuïtat bibliogràfica i sense una filiació intel·lectual determinada.
En el conjunt de la meva obra, representa un text fundacional. Pel que fa als poemes, «Cull una mora» respon a una voluntat definida: no són escrits improvisats ni deixats a la mercè del lector, sinó textos sotmesos a un treball de significació i de síntesi. En efecte, allò que es pot dir bé, es pot dir bé amb poques paraules. Més enllà d'això, la meva voluntat era la d'allunyar-me del romanticisme i de la retòrica buida.
Aquesta voluntat de síntesi es fa palesa ja en el títol mateix. «Cull una mora» no és una metàfora ornamental: és un manament pràctic, gairebé domèstic, que dóna el to a tot el llibre. El primer aforisme ho declara sense embuts: si et fatigues pel camí, cull una mora; si passes tristesa, practica la virtut; entre els humans, cobra humanitat. No hi ha lloc per al lament sublimat ni per a la queixa embellida, sinó una resposta concreta, gairebé física, a cada malestar. És aquesta concreció —i no la introspecció indefinida— la que distingeix el llibre de la tradició confessional en què hauria pogut caure fàcilment.
Formalment, «Cull una mora» és un experiment d'heterogeneïtat controlada: poemes, aforismes, fragments filosòfics i, a la fi, una cosmogonia. Cada registre hi compleix una funció diferent. El poema tanca un sentit; l'aforisme l'obre a la rèplica i la contradicció; el fragment filosòfic el desplega en argumentació; i la cosmogonia final n'és la culminació especulativa, allà on Poder, Intel·ligència i Bondat es condensen en la fórmula "Déu és". Tot el que ve abans —la reflexió sobre el seny i la bogeria, sobre l'ésser i l'existir, sobre la virtut com a fidelitat a un mateix— hi convergeix sense que jo l'hagués planificat així d'entrada. Ho vaig descobrir revisant el llibre, no escrivint-lo.
El llibre tampoc no separa allò que és elevat d'allò que és quotidià. Al costat de la taverna i dels seus bevedors, o d'un llançament de coet espacial narrat en argot tècnic anglès, hi conviuen versicles de l'evangeli de Joan. Aquesta contigüitat no és capritxosa: la grandesa i la petitesa de l'existència humana comparteixen un mateix pla de realitat, i cap discurs —científic, litúrgic o popular— no en té l'exclusiva.
Entre aquell primer esclat de quinze dies i el llibre que finalment vaig publicar hi ha gairebé una dècada de feina intermitent, i no és una feina de correcció estilística tan sols, sinó de maduració real. El meu jo més jove hi va posar l'energia i la temeritat; el jo que el va acabar de polir hi va aportar la mesura necessària perquè aquella energia no es dissolgués en retòrica. «Cull una mora» és, doncs, el resultat d'una llarga col·laboració amb mi mateix: un text fundacional no perquè fos el primer, sinó perquè hi vaig aprendre a dir poc i a dir-ho bé:
«No tinguis por. No dipositis esperança buida de fe. Troba plaer en les coses plaents» (fr. 17).
Fa ara tres anys que «Cull una mora» va sortir de les meves mans i va començar a viure la seva pròpia vida, al marge de la meva. Rellegir-lo avui és trobar-hi un desconegut familiar: reconec cada frase, cada gir, però ja no sóc exactament qui els va escriure ni qui els va acabar de polir. I tanmateix el llibre no ha envellit malament, potser perquè mai va voler respondre a les urgències del seu moment, sinó a alguna cosa de més estable: com es viu, com es pateix, com es cull una móra quan el camí cansa.
David Jou, en el pròleg, em va comparar amb un Caravaggio de l'assaig, que juga amb el clarobscur. Tres anys després, l'observació em sembla més encertada que mai, encara que no de la manera en què potser ell la pensava: la llum del llibre no és la que jo hi vaig projectar deliberadament, sinó la que hi ha anat quedant en rellegir-lo des d'una certa distància. «Cull una mora» va ser, doncs, un text fundacional no solament perquè fos el primer, sinó perquè encara avui em recorda per on començar quan em cal tornar a l'arrel de per què escric: escric per espatarrar-me a mi mateix en primer lloc, i per ser útil als altres en segon.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT