PUBLICITAT
CURS 2026-27
09-09-2026 10:25
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
El curs 2026-2027 ha començat a Catalunya amb una vaga que ha tingut un seguiment modest, però amb unes reivindicacions que seria un error mesurar només pel nombre de docents que han decidit secundar-la. Segons el Departament d’Educació, l’aturada ha estat seguida pel 12,65% dels treballadors a Catalunya i pel 12,79% al Penedès, tot i que els sindicats eleven la participació global fins al 30%. Són xifres prou allunyades per recomanar prudència, però també prou clares per constatar que la majoria dels professionals han optat per ser a les aules en el primer dia de curs.
El dret de vaga forma part de qualsevol societat democràtica i els docents, com qualsevol altre col·lectiu, tenen tot el dret a utilitzar-lo per defensar les seves condicions laborals i el model educatiu que consideren necessari. Però l’escola té una particularitat que obliga totes les parts a extremar la responsabilitat: al centre del conflicte hi ha més d’un milió d’alumnes i el seu dret a l’educació.
No són drets incompatibles. Així ho ha recordat també el president Salvador Illa. I precisament perquè no ho són, seria massa fàcil convertir aquest debat en una confrontació entre mestres i famílies o entre sindicats i Govern. La qüestió de fons és una altra: si el sistema educatiu català disposa dels recursos suficients per afrontar una realitat cada vegada més complexa. Aquest curs s’incorporen 1.103 docents, augmenten les dotacions de personal d’atenció educativa i les aules d’acollida arriben a 2.141. Són avenços que cal reconèixer. Però l’increment de recursos no invalida automàticament les mancances que continuen denunciant els centres.
Els sindicats reclamen arribar progressivament al 6% del PIB destinat a educació, reduir ràtios, reforçar l’atenció a la diversitat, millorar les condicions laborals, protegir el català i adaptar els centres a unes temperatures que cada setembre posen més a prova unes instal·lacions concebudes per a un clima diferent. Es pot discutir el calendari, el cost o la manera d’assolir aquests objectius. Costa més discutir que una part important dels problemes existeix.
Al Penedès en tenim exemples prou eloqüents. L’escola Josep Andreu Charlie Rivel de Cubelles ha començat el curs amb tres grups més i pot necessitar-ne encara un quart després de rebre 24 alumnes nous només durant l’estiu. El centre voreja els 500 estudiants, conviu amb més de 35 nacionalitats i reclama més recursos per atendre la matrícula viva i les necessitats educatives especials. Al mateix municipi, l’institut Les Vinyes acumula dinou anys en mòduls prefabricats i probablement hi continuarà almenys dos cursos més. Mentrestant, algunes aules de primària freguen els 30 graus.
Aquesta és la realitat que hauria d’ocupar el centre de la discussió.
Que la vaga hagi tingut un seguiment minoritari no converteix les reivindicacions en irrellevants. Però que les reivindicacions siguin legítimes tampoc significa que qualsevol estratègia de mobilització sigui igualment oportuna. Fer coincidir una vaga amb el primer dia de curs multiplica inevitablement el seu impacte sobre les famílies i els alumnes. Precisament per això exigeix una justificació especialment sòlida i hauria de ser sempre l’últim recurs després d’haver esgotat la negociació.
Aquí també correspon exigir responsabilitats al Govern. Els sindicats denuncien que durant l’estiu no hi ha hagut una negociació efectiva i que la petició d’un “parèntesi” en les mobilitzacions va arribar quan l’inici de curs ja era imminent. Si les posicions eren conegudes des de feia mesos, l’Administració tenia l’obligació de treballar per acostar-les abans que les escoles tornessin a obrir. Governar també consisteix a anticipar els conflictes, no només a gestionar-los quan ja són al carrer.
Catalunya necessita, sobretot, sortir d’una dinàmica en què cada inici de curs sembla condemnat a reproduir les mateixes discussions. Ni les vagues successives poden convertir-se en la normalitat de l’escola pública ni el Govern pot respondre a problemes estructurals amb anuncis puntuals o increments pressupostaris que no sempre arriben amb la rapidesa necessària als centres.
El curs tot just comença. Hi haurà temps per discutir salaris, inversions, ràtios, infraestructures o models pedagògics. Però hi ha una prioritat que no admet gaire discussió: les aules han de funcionar i han de fer-ho en condicions dignes.
Defensar els docents i defensar els alumnes no són posicions contràries. Una educació de qualitat necessita professionals reconeguts, recursos suficients i administracions eficients. Però necessita també que tots els actors recordin que l’escola existeix, abans que res, per garantir el futur dels infants i els joves.
I aquest és un dret que no hauria de quedar mai atrapat enmig d’un conflicte que fa massa temps que espera una solució.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT