PUBLICITAT
HISTÒRIA LOCAL
06-10-2026 18:24
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
I no hi ha res a dir, aquest cantó de la ciutat, a part d’hostejar la gran majoria de la població, i ser, per tan la part de la ciutat que aporta més plusvàlues, tant econòmiques com socials a la ciutat, és de lògica que rebi la màxima atenció dels sectors dinàmics locals. Però aquest sector de la ciutat ha de tenir, amb tota lògica, una clara vocació que vagi més enllà de proporcionar serveis públics i econòmics als vilanovins, als residents. Aquest sector urbà −al voltant de la plaça de la Vila, té, entre altres, la funció de mostrar la vocació de la ciutat, i mostrar-la als residents i als forasters. I, en gran manera, també, ha de prestar serveis als més joves de la societat, els sectors més activistes. Bé, de fet ja sembla que en ordinària mesura ja es compleixi aquesta funció, que, com tot, sempre pot millorar, i cal que ho faci. Aquesta seria la correcta lectura d’una ciutat moderna, una població que es projecta al futur. Però el futur no és només la ciutat que es projecta cap endavant, la que s’ofereix per créixer i avançar. Perquè aquest futur que es vol projectar sigui alguna cosa més que una il·lusió, cal que contempli el present. Cal fer, també, doncs, una lectura de la ciutat pels habitants que necessiten una ciutat tranquil·la, pacificada, per a gaudi dels seus habitants, tant els més nous, com els que ja fa temps que hi resideixen. En la vista posada d’una Vilanova acollidora, activa i dinàmica, però també confortable.
Així com és adequat disposar d’espais per a l’exercici de l’activitat econòmica, laboral, social i cultural, cal disposar també d’espais pel gaudi de l’oci i l’alegria, i la gresca i tot; ja que una ciutat requereix aquesta mena d’espais tant pel progrés econòmic com pel social. I cal trobar fórmules cíviques que s’ajustin a les necessitats del creixement de la ciutat i les necessitats de tota la població i les canviants contingències físiques dels ciutadans.
Fa molts anys, diríem que a partir de principis del segle passa fins avui, la ciutat que creixia des del carrer de l’Aigua en avall, va projectar-se per assolir aquests necessaris espais que s’han relatat. Avui, però, per a aconseguir l’equilibri requerit perquè la ciutat continuï sent habitable per a tots els qui hi vivim, potser ha arribat l’hora que donem una ullada enrere i parem atenció en la ciutat del carrer Sant Pere en amunt, o sigui de la Vila vella (i que ningú gosi de rebatejar-la amb l’abominable terme de Casc antic).
Cal fer memòria de que així com els sectors dinàmics de la ciutat de finals del segle XIX ( i encara principis del XX) va elaborar un projecte urbanístic i cultural que és el que avui coneixem com Vila nova, o l’Eixample, amb anterioritat, també s’havia treballat en el sector de la Vila vella, un projecte que pretenia proporcionar a la ciutat els espais necessaris per a un ús social ampli. Van començar obrint un esvoranc, una bretxa, al carrer Major per endegar un passeig de caràcter social i cultural que anomenarien de Sant Josep. Aquesta nou passeig havia fer-se a la mena de petit bulevard; anava des de la bretxa del carrer Major, fins la façana barroca de l’església dels Josepets. A banda i banda d’aquest bulevard s’hi obrien: un local de ball, a Sala, un gran cafè a l’europea, el Cafè de l’Apol·lo, apte per a tota mena de celebracions i convencions socials; el Teatre Circ de l’Apol·lo, culminant en la façana d’una elegant església que recollia els canons del barroc. Aquest bulevard casolà, havia de tenir la mateixa funció ciutadana que anomenats Salons urbans que creixien a les grans ciutat, com a Barcelona, on es va construir el Saló de Sant Joan (avui Passeig Lluís Companys) continuïtat de la urbanització de la Ciutadella. Aquest projecte, en d’aquells anys complia els interessos socioculturals de la societat vilanovina. En aquest bulevard, s’hi va armar l’atractiu edifici que habitaria el pintor Joaquim Mir i també la residència de la Família de Francesc Macià.
Aquell projecte havia de materialitzar −i durant uns anys ho va fer− la funció de ser lloc de trobada dels habitants de la ciutat, trobada en el sentit més pacificat del terme: acollia la Sala, on hi va començar la novetat del ball social, amenitzat amb orquestres modernes; també acollia el teatre i altres menes d’arts escènics, el circ, les varietats; acollia els saraus i reunions del gran cafè. Era, en definitiva, la Saló comú de la nova ciutat. I acollia, també, les relacions de caràcter pietós del temple, gaudi espiritual que també tenia cabuda en aquell projecte vuitcentista.
En algun moment, pel pas de la història, la majoria dels edificis d’aquell gran projecte de la ciutat vuitcentista, va passar a ser custodiat per l’obra del vetust hospital vilanoví, l’Hospital de Sant Antoni Abat d’antiquíssima memòria vilanovina. D’aquesta meritòria institució i de l’apreciable corporació que ha heretat la seva història, ens hem proposat escriure en el pròxim article. I també, aprofitant, com diuen a pagès: «Com que s’ha casat el fill del rei, avui plantarem escarxofes», tractarem sobre la desitjable recuperació per a la ciutat actual d’aquell Saló urbà, de suggerent i engrescadora memòria.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT