PUBLICITAT
CRISI HABITACIONAL
08-10-2026 8:47
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
La mort de Maria Carmen Abascal, la dona de 87 anys desnonada el 23 de setembre del pis de lloguer on havia viscut durant 70 anys, ha tornat a posar cara a una crisi que ja era al carrer. El seu cas ha desencadenat noves mobilitzacions, ha sacsejat el debat polític i ha contribuït a situar l’habitatge al centre de l’agenda, amb dos decrets del govern espanyol tombats al Congrés, l’avançament de les eleccions generals i la convocatòria d’una vaga general per a l’11 de novembre.
Una dona, un desnonament i un nom que s’ha convertit en símbol
Maria Carmen Abascal, de 87 anys, va ser desnonada el 23 de setembre del pis de lloguer on havia viscut durant set dècades. Després del llançament va ser hospitalitzada i, tot i que posteriorment va aconseguir arribar a un acord amb els propietaris per tornar a l’immoble, no ho ha pogut fer. Ha mort aquest dimecres, segons ha informat el Sindicat de Llogateres.
El seu cas ha tingut un impacte immediat perquè concentrava en una sola història alguns dels elements més sensibles de la crisi: edat avançada, vulnerabilitat i la pèrdua de l’habitatge habitual després de tota una vida al mateix lloc. El desnonament es va convertir ràpidament en un símbol. Però el que ha passat després és encara més significatiu.
La mort de Maricarmen ha tornat a encendre un moviment per l’habitatge que ja havia començat a mobilitzar-se. El Sindicat de Llogateres ha lamentat que l’acord que va aconseguir la dona, qualificat d’“històric”, hagi arribat “massa tard” i ha considerat que la situació era “absolutament evitable després d’un procés torturant”.
El moviment considera que els esdeveniments desencadenats arran del seu desnonament suposen “un abans i un després” en la història recent de les mobilitzacions per l’habitatge.
“Lluitarem i seguirem lluitant pel que és nostre”, ha reivindicat el Sindicat de Llogateres, recuperant una de les demandes que Maricarmen repetia durant les seves últimes setmanes.
Del carrer al Congrés: la crisi deixa de ser silenciosa
En pocs dies, aquella imatge ha saltat de les xarxes al carrer, del carrer al Congrés i del Congrés a la política institucional. Hi ha hagut manifestacions, acampades i cassolades. Una de les mobilitzacions més visibles ha estat l’acampada a la Puerta del Sol de Madrid, seguida després per altres municipis, entre els quals Barcelona. També s’han convocat manifestacions multitudinàries en diversos punts de la geografia espanyola.
A Barcelona, milers de persones van sortir al carrer el 5 d’octubre sota el lema ‘Cap a la vaga general. Això tot just comença!’. Les xifres van ser objecte de la tradicional discrepància entre organització i administració: el Sindicat de Llogateres va parlar de 120.000 participants, mentre que l’Ajuntament en va situar la xifra en 20.000.
Més enllà del recompte, la mobilització té una lectura clara: les organitzacions pel dret a l’habitatge ja no reclamen només mesures puntuals, sinó un canvi de model. El moviment de llogaters ha situat al centre reivindicacions com els contractes indefinits, la regulació dels lloguers temporals i d’habitacions, la prohibició de determinades compres especulatives i una ampliació substancial del parc públic.
I la protesta no s’ha limitat a les grans ciutats.
Al Penedès, el Sindicat de Llogateres ha convocat cassolades davant dels ajuntaments per reclamar lloguers assequibles i la fi dels desnonaments. La mobilització ha denunciat les conseqüències de la inseguretat residencial i ha reivindicat l’organització ciutadana com a resposta a la crisi. És un element que cal tenir en compte: la crisi de l’habitatge no és només un problema de Barcelona o de Madrid.
La realitat també és aquí
Al Penedès i al Garraf, la pressió sobre l’habitatge fa anys que creix. L’augment de població, la proximitat amb l’àrea metropolitana, la falta històrica d’un parc públic suficient i l’increment dels preus han convertit l’habitatge en una de les principals preocupacions socials del territori.
I la contradicció és evident: els ajuntaments són sovint la primera administració que rep la família que no pot pagar el lloguer, però tenen una capacitat limitada per generar habitatge assequible a la velocitat que exigeix la demanda.
Les promocions públiques que s’estan posant en marxa al territori són importants, però no resolen l’emergència immediata. A Vilanova i la Geltrú, per exemple, el nou planejament urbanístic del nord de la ciutat preveu una reserva molt significativa d’habitatge protegit i apunta a la possibilitat de generar uns 3.000 habitatges protegits al llarg del desenvolupament. Però es tracta d’un horitzó llarg. La pregunta que plana sobre el debat és molt més immediata: què passa amb qui necessita un pis aquest any?
A Sant Pere de Ribes, Vilafranca del Penedès o Sant Sadurní també s’estan impulsant promocions de lloguer assequible i social.
Però el problema és de dimensió. Construir més habitatge públic és imprescindible. No és, però, una resposta suficient si el parc assequible continua creixent molt més lentament que la demanda.
Junts, al centre del terratrèmol polític
El vot de Junts ha estat un dels elements que més ha contribuït a convertir l’habitatge en el centre de la crisi política espanyola. La formació havia negociat bona part del contingut dels decrets, però finalment va votar-hi en contra juntament amb PP i Vox. Junts ha argumentat que les mesures no resolien el problema estructural de l’habitatge, que podien perjudicar l’oferta de lloguer i que no incorporaven prou garanties per als petits propietaris. El partit va presentar posteriorment una proposta alternativa de 59 pàgines.
El govern espanyol va interpretar el rebuig com un bloqueig parlamentari. I Pedro Sánchez va respondre convocant eleccions generals per al 29 de novembre.
La coincidència temporal ha convertit l’habitatge en un dels grans assumptes de la futura campanya electoral. Però hi ha una pregunta que va més enllà de l’estratègia de cada partit: pot un problema tan estructural dependre de majories parlamentàries que canvien d’una setmana a l’altra?
El Govern torna a la càrrega
La resposta de l’executiu espanyol ha estat tornar a aprovar els decrets, ara amb modificacions. El nou decret publicat aquest dimecres al BOE elimina les referències explícites als anomenats “fons voltor”, però amplia les restriccions a la compra especulativa: els grans tenidors de més de deu habitatges també queden inclosos entre els actors que no poden adquirir determinats immobles o hipoteques impagades per un preu molt inferior al de taxació.
També s’allarga fins al 31 de desembre de 2030 la moratòria de determinades compres especulatives, mentre que el préstec sense interessos de fins a 50.000 euros previst en el paquet inicial queda vinculat a una dotació de 10.000 milions d’euros de l’ICO.
Un altre element especialment sensible és el dels desnonaments: el nou text apunta que les comunitats autònomes hauran d’assumir els interessos de demora si triguen a fer-se càrrec dels mecanismes d’enervació destinats a evitar-los.
La diferència política és important: després de la dissolució de les Corts, la convalidació dels decrets correspondrà a la Diputació Permanent, on l’aritmètica parlamentària és diferent.
El primer decret podria tirar endavant sense el vot de Junts, mentre que el segon, sobre els contractes indefinits, té un escenari més incert. És a dir: el no de Junts al Congrés no ha tancat el debat sobre els decrets. Només l’ha traslladat a un altre escenari parlamentari.
Catalunya també mou fitxa
Mentre Madrid debat els decrets, Catalunya ha posat sobre la taula diverses mesures. El Govern ha aprovat aquesta setmana un Fons d’Emergència Habitacional de 25 milions d’euros, ampliable fins als 50 milions, destinat a adquirir habitatges habituals de persones vulnerables que estiguin en risc de perdre'ls, quan no hi hagi cap altre recurs disponible.
Els pisos adquirits s’incorporaran al patrimoni de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. És una mesura pensada com a últim recurs, no com un mecanisme ordinari per resoldre la crisi dels desnonaments.
Al Parlament, aquest dimecres també ha avançat la tramitació d’una proposició de llei del PSC-Units i els Comuns per accelerar la construcció d’habitatge protegit.
La proposta permetria convertir en habitatge protegit determinats edificis d’oficines, hotels i locals comercials en planta baixa en municipis amb una demanda residencial forta i acreditada o en zones de mercat tensionat. La protecció pública dels habitatges seria indefinida.
És una altra peça d’un trencaclosques que, cada vegada més, obliga les administracions a buscar habitatge allà on abans no n’hi havia.
I el mercat?
La discussió política i social es produeix sobre una realitat econòmica difícil de discutir. A Barcelona, un informe de la Cambra de la Propietat Urbana situa en el 35,3% de la renda mitjana l’esforç necessari per pagar el lloguer, inclosos els subministraments.
Entre el primer trimestre de 2021 i el mateix període de 2026, el preu del lloguer ha crescut un 25,6% a la capital catalana. Però aquesta dada també explica una part de la discussió que manté dividida la política.
Els defensors d’una regulació més intensa consideren que l’habitatge ha de deixar de funcionar com un actiu especulatiu i que cal protegir els llogaters davant d’un mercat que els deixa en una posició de debilitat.
Els sectors contraris a una regulació més intensa sostenen que limitar rendes o restringir determinades operacions pot reduir l’oferta i acabar incrementant els preus.
El debat no és menor. Perquè una cosa és la urgència social i una altra, com aconseguir que les mesures d’avui no generin un problema encara més gran demà.
També es posa el focus en els grans portals
La crisi ha arribat fins i tot als portals immobiliaris. El Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 ha obert un expedient sancionador a un gran portal immobiliari que opera a tot l’Estat per possibles pràctiques comercials deslleials. És el primer expedient d’aquest tipus en què Consum fa responsable directament una plataforma.
La nova normativa obliga els grans portals a oferir informació més transparent als possibles llogaters: preu de referència, renda de l’últim contracte, límits aplicables en zones tensionades i condició de gran tenidor, entre altres dades.
És una batalla menys visible que una manifestació, però igualment important: qui busca un pis també ha de poder saber si el preu que li demanen és legal i quin és el seu context.
De la protesta a la vaga
La mobilització social ha fet un pas més. CCOO i UGT han confirmat aquest dimecres la convocatòria d'una vaga general de 24 hores per al 11 de novembre, centrada en els salaris i l’accés a un habitatge digne. És la primera vaga general amb el suport conjunt de les dues grans centrals sindicals des de fa 14 anys. També hi donen suport organitzacions com la Confederació de Sindicats d’Inquilines.
La data té una càrrega política evident: serà només 18 dies abans de les eleccions generals del 29 de novembre. Els sindicats defensen que el problema de l’habitatge és també un problema laboral: si els salaris no creixen al mateix ritme que els lloguers, tenir feina deixa de garantir la possibilitat de mantenir una llar.
La patronal Foment del Treball, en canvi, considera la vaga inoportuna i defensa que les reivindicacions tenen com a destinatari el Govern i els grups parlamentaris, no les empreses.
Així, el conflicte torna a desplaçar-se al terreny polític: qui ha d’assumir el cost d’una crisi que té efectes sobre treballadors, propietaris, empreses, administracions i el conjunt de la societat?
Una crisi que ja no cap dins d’un sol ministeri
El que ha passat aquests dies permet entendre una cosa: l’habitatge ja no és només una qüestió d’Habitatge. És urbanisme, fiscalitat, treball, serveis socials, justícia, immigració, turisme, transport, planejament territorial i política municipal. És també una qüestió demogràfica.
Si una persona jove no pot emancipar-se perquè no pot pagar un lloguer, l’efecte no és només residencial. Si una família ha de marxar del municipi perquè no troba un habitatge assequible, també canvia la composició social del poble o ciutat. Si un treballador no pot viure a prop de la feina, augmenten els desplaçaments. Si una parella ajorna indefinidament tenir fills perquè no pot assumir una llar, l’impacte també és demogràfic.
I si les persones amb salaris baixos no poden viure als municipis on treballen, els territoris es converteixen progressivament en espais on només poden quedar-se aquells que tenen més capacitat econòmica.
Això ja no és només un problema de lloguers. És un problema de model de ciutat i de territori.
I ara què?
La setmana que va començar amb la imatge de Maricarmen i va continuar amb protestes, decrets tombats, eleccions anticipades i una vaga general anunciada encara no ha acabat.
El Govern espanyol intentarà salvar part de les mesures a la Diputació Permanent. El Parlament català tramitarà noves eines per accelerar l’habitatge protegit. Els ajuntaments continuaran buscant sòl i recursos. Els sindicats prepararan una vaga que arribarà en plena precampanya electoral.
I els moviments socials continuaran pressionant.
Però hi ha una pregunta que cap decret pot resoldre per si sol: quants habitatges assequibles calen i a quina velocitat s’han de construir perquè el dret a l’habitatge deixi de ser una declaració i passi a ser una realitat?
Aquesta és probablement la qüestió que queda després d’una setmana de màxima tensió. Perquè Maricarmen ha posat cara a la crisi, però la crisi no és Maricarmen. És el jove que no pot emancipar-se. És la família que dedica més d’un terç dels ingressos al lloguer. És la persona gran que viu amb por de perdre casa seva. És el treballador que ha de marxar del municipi perquè no hi pot viure. És l’ajuntament que rep una família desnonada sense tenir cap pis disponible. I és també el petit propietari que reclama seguretat jurídica mentre veu com augmenten les obligacions.
El problema és que tots aquests conflictes conviuen dins del mateix mercat. I aquesta setmana, per primera vegada en molt de temps, han acabat ocupant simultàniament el carrer, les institucions i l’agenda electoral.
L’habitatge ha deixat de ser un problema pendent. Ara és el conflicte central.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT