PUBLICITAT
CELOBERT
08-10-2026 15:09
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
Vivim en un món virtual que no entenem. Avui estem vivint en la darrera fase de mundialització del turbo capitalisme especulatiu amb una certa sensació d’engany. Aquest món virtual envoltat d’un estol infinit de diners digitals que volen i es multipliquen per arreu només premen un botó, on un ciutadà pot guanyar deu mil milions de dòlars en un sol dia envoltat d’un exèrcit de gent jove que no pot pagar el seu lloguer, no pot ser el món que ens va prometre el nou liberalisme econòmic fa tan sols 50 anys, aquell món on el progrés científic i el lliure mercat acabarien resolent per fi tots els problemes de la humanitat. De fet, ja fa temps que no entenem res de la realitat que ens envolta: ni on es fabriquen les coses, ni de qui són els vaixells sense matrícula que les transporten per tots els oceans del món, ni d’on surten els diners informàtics que compren i venen a la velocitat de la llum, ni perquè no fem res per aturar l’escalfament global i els desastres ambientals, ni tan sols qui són els malvats anònims que ho maneguen tot plegat i ens diuen que si no ens fem milionaris és perquè no volem. La velocitat incontrolable d’aquest capitalisme sense rostre i l’anonimat de totes les amenaces (començant per la intel·ligència artificial) fan mot difícil respondre les preguntes de què podem fer per millorar les coses i qui ho ha de fer.
Per què és imprescindible viure d’una altra manera. ¿Per què volem canviar un model econòmic que malgrat les diferències que provoca ens ha conduït al major progrés i benestar que hem tingut mai? - pregunten els defensors del sistema -. Doncs perquè tenim molts arguments que exigeixen aquest canvi començant per la desintegració social, la fragmentació política i la reducció de sobirania dels estats que provoca la mundialització, una evolució irreversible vers la destrucció de les democràcies i la ingovernabilitat del planeta. Però l’argument essencial ens el recorda la ciència cada dia i l’hem explicat en articles anteriors: no podem seguir amb un model de creixement que exhaureix els escassos recursos disponibles i accelera un desequilibri climàtic que impossibilita la vida a la Terra. No disposem de cap tecnologia per revertir-lo i tots els ajornaments que demana el sistema econòmic només contribueixen a fer-lo més irreversible. La nostra vida i la dels que venen al darrera depenen del resultat d’un canvi radical de model, una aventura tant imprescindible com incerta. Explicar la velocitat del canvi climàtic no contribueix a perdre l’esperança com molts creuen sinó a promoure l’acció, de la mateixa manera que reduir creixement i consum no equival avui dia a reduir benestar, més aviat al contrari. L’acció climàtica pot ser una generadora de treball, innovació, salut, il·lusió, esperança i reconstrucció de comunitats fragmentades. ¿Per què no ho fem?
Canviar la nostra manera de pensar. És cert que l’imperi oligopolístic i financer, malgrat totes les evidències caòtiques del present, no vol renunciar a cap dels seus privilegis i ara promou el gran negoci de l’adaptació als nous escenaris. Però una bona part de la inacció climàtica prové de nosaltres mateixos, de la nostra manera de pensar el món i la pròpia vida. Hi ha dues conviccions errònies que ens han dificultat enormement la convivència i ens han conduït on ara ens trobem: la creença en la bondat del progrés com una llei de la història humana i la voluntat de crear un nou món igualitari. El progrés no existeix com tan sovint el volem veure. Nosaltres no som millors que la resta de la vida al planeta. Els bacteris poden ser infinitament més resistents que els humans i els vegetals poden viure només mirant el sol. El progrés és una evidència en la nostra ciència i tecnologia però una ficció en la convivència, l'ètica, la política i l'economia. Cal canviar el pensament hegemònic que iguala consum amb felicitat i creixement amb progrés. Avui dia l’únic progrés el pot portar el decreixement. Una cosa semblant ens passa amb la igualtat. Els totalitarismes del segle XX van omplir Europa de cadàvers amb l’objectiu utòpic de crear un nou món igualitari sense considerar que la diversitat és un tresor que ens ha permès evolucionar. Malgrat la genètica tots som de fet diferents. I, tanmateix, no són tant les diferències les que ens separen com la incapacitat que tenim de superar-les per iniciar un projecte comú. Un projecte basat en la nostra complementarietat.
Ho haurem de fer els ciutadans. L’objectiu actual del sistema econòmic és fer desaparèixer els estats en benefici dels mercats, per tant, no podem esperar que sigui la política qui canviï les coses i ho haurem de fer els ciutadans. És molt evident que no hi pot haver una transformació del model econòmic sense una consciència i voluntat de canvi d’una bona part de la societat. Però això ens agafa en el pitjor moment, en el moment que l’individualisme s’imposa i la solidaritat cotitza a la baixa; caldrà trobar en els nostres sentiments l’energia i la determinació que ens manquen per passar a l’acció. Adonar-nos de què estem cercant la felicitat allà on no es troba, que no volem renunciar a res i estem renunciant a tot: a l’oxigen que respirem, a l’aigua dolça, als aliments sans, al paisatge, la salut, la pau, el silenci i la bellesa. Pensar també que la humanitat es troba per primer cop a la seva història davant de la gran oportunitat de canviar-ho tot i nosaltres hem de formar part d’aquest projecte comú i donar un objectiu i un sentit a les nostres vides. Recuperar la nostra pertinença al medi natural i al conjunt de la vida és també diluir un ego que ho envaeix tot, una idea obsessiva de la mort i una recerca constant d’una felicitat que no acabem de trobar mai. El temps de la nostra vida biològica és insignificant però la nostra vida química és infinitament més llarga i compartida amb tota la biosfera. Nosaltres morirem, però el carboni de les cèl·lules, el calci dels ossos o el ferro de la sang seguiran alimentant la vida del planeta. La idea fascinant que la nostra mort és la que possibilita la continuació de la vida.
El futur com a responsabilitat. Fins avui tots els projectes econòmics ens prometien un futur millor, però l’actualitat climàtica està posant en dubte que ni tan sols existeixi un futur. Davant de la velocitat dels canvis ambientals, el sistema econòmic es protegeix ajornant les transformacions que exigeix el canvi climàtic i externalitzant els seus costos al futur. Es tracta un cop més de perllongar un present cada cop més insostenible per mantenir el poder i els beneficis. Després del carbó i el petroli ara toca extreure temps. L’estratègia consisteix a impedir que això resulti massa evident a base d’amagar i fragmentar la realitat que estem vivint. Però tot el temps que guanyen les elits en seguir contaminant és el temps col·lectiu que la societat està necessitant per transformar-se i poder afrontar el seu futur. Com explica Gil Manuel Hernández (El temporalismo extractivo), hem d'invertir aquesta apropiació del temps i considerar el futur com una responsabilitat. Nosaltres no som propietaris dels recursos naturals que hem heretat sinó depositaris temporals d’un patrimoni que hem de transmetre a les properes generacions. Si actuéssim d’aquesta manera (tan natural) començaria a canviar el nostre model de consum innecessari i creixement exponencial vers el col·lapse. La llista d’accions concretes que ens poden ajudar les deixem per la propera conversa.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT