PUBLICITAT
NO ME’N PUC ESTAR
25-10-2026 11:06
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
L’altre dia passejava per aquell supermercat que fa olor de menjador d’escola per escoltar les converses dels clients. Ho faig sovint. M’agrada espiar el que diu la gent.
Feia un dia plujós i fred, d’aquells que una està més calenta dins del súper que al carrer. Precisament això em va fer pensar que havia de canviar urgentment la roba d’estiu per la d’hivern. La tardor i el fred per fi han arribat. El primer avís per ordenar l’armari va ser el dia que els castanyers, que només volen metàl·lic, van començar a fumar tot el carrer i d’això ja fa unes setmanes. El segon avís va ser aquest.
Doncs aquell primer dia de fred, mentre passejava tranquil·lament pel davant dels plàtans tropicals, vaig sentir una dona que li deia a un home:
—¿A ver cuándo me llevas a buscar espárragos?
—¿Espárragos? —vaig pensar. Però si no és el temps? —Eso en febrero —li va respondre l’home treient-se-la una mica de sobre.
—¡Pues el otro día llevabas un buen manojo! —li va respondre la noia. —Hace más de dos años que se lo pido y nunca me lleva — li explicava a una de les venedores, cridant com una verdulera. D’aquella escena em vaig quedar amb tres detalls: el primer, que en aquest súper hi ha molta gent que es coneix, i en canvi, jo no coneixo ningú. El segon, que hi ha persones capaces de trobar espàrrecs de sota les pedres, encara que no sigui temporada. I el tercer, que els esparraguistes, esparragueros o com es diguin, són tan o més hermètics que els boletaires. Encara recordo quan anava a collir bolets amb el Just i la Pepeta. Tot i que érem amics de sempre, quan arribàvem a la muntanya, ens deixaven a mig camí i ells continuaven amb el Land Rover muntanya amunt pels camins costeruts. Quan tornaven a recollir-nos s’enfadaven si nosaltres havíem trobat llenegues negres i ells només rovellons. Després tornàvem cap a casa, nosaltres els donàvem la meitat de les llenegues i pagàvem la gasolina i tot arreglat. Però tornem al tema, que sempre me’n vaig per les branques.
Vaig marxar del súper amb la idea d’anar a buscar espàrrecs encara que fos la tardor, però on?
Al cap d’una estona, caminant per la Rambla, vaig seguint el fil de la conversa d’un matrimoni que ensenyava la ciutat a uns forasters. Sense voler escoltar el que deien, una frase em va cridar l’atenció:
—Es que Vilanova tiene mucha historia, mucha más que San Pere. En aquell moment el cap em va estar a punt d’explotar. Però quina animalada els estaven explicant als “forasters”. De quina Vilanova parlaven? I de quin Sant Pere? No existeix cap poble que es digui Sant Pere.
Hi ha coses que són inexplicables. Com pot ser que hi hagi gent tan despistada? Realment, no saps qui són els teus veïns fins que sense voler, els escoltes. Com pot ser que gent tan diferent visquem en una mateixa ciutat? És el que és. Té raó la meva gran quan diu que Vilanova ja no és Vilanova, que s’ha “hospitalitzat”. Jo al principi pensava que es referia a l’hospital que fa desenes d’anys que prometen i ens autoenganyem pensant que un dia el construiran, però no, quan ho diuen, el que volen dir és que s’ha massificat, s’ha omplert de gent que ve d’arreu i que viuen aquí, com podrien viure a l’Hospitalet, a la Conxinxina o a Viladellops, si sabessin que existeix un lloc que es diu així.
A mi la conversa d’aquesta parella em va inspirar. Un cop vaig entendre que quan deien Sant Pere volien dir Ribes, vaig pensar que potser podia anar a collir espàrrecs al bosc de la recta de la Mata. Aquell que queda entre l’autòdrom i l’aeròdrom, aquell que toca amb la riera i que ha escapçat l’antiga variant que ara és una autopista. Al costat d’uns ceps, un pou, quatre oliveres i uns marges que el temps va desfent.
Recordo quan no hi havia res de tot això i el bosc era molt més que uns quants pins. Algun Nadal fins i tot hi havia trobat fredolics. Però el temps és boig i ara, a l’època dels bolets no n’hi ha ni un, i en canvi, hi ha gent que troba espàrrecs. Doncs en aquell trosset de terra amb quatre pins, males herbes i desenes d’esparregueres, feia tanta fortor de gos i de persona, que no em vaig atrevir a recollir cap espàrrec. Tampoc vaig ser capaç d veure’n ni un. Potser estaven amagats entre les restes de paper de vàter i les caques de gos.
“Aneu a fregir espàrrecs!” Vaig pensar per dins.
No seré jo qui em posi a cuinar per menjar-me una truita d’espàrrecs i orins.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT