PUBLICITAT
ELECCIONS GENERALS
12-11-2026 11:05
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
La campanya electoral de les eleccions generals del 29 de novembre comença oficialment aquesta mitjanit en un clima de confrontació política, incertesa i desgast institucional que difícilment es pot separar de la tensió acumulada durant els darrers anys. Els quinze dies que s'obren ara no seran només una disputa entre candidats i programes. Seran, sobretot, una pugna per decidir qui governa Espanya, amb quines aliances i amb quin marge de maniobra, però també un examen per als partits catalans i per a la seva capacitat d'influir en el futur de la política estatal.
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, afronta la campanya amb l'objectiu de capgirar uns pronòstics que situen el PP d'Alberto Núñez Feijóo al davant. Els socialistes confien en una remuntada basada en la mobilització de l'electorat progressista i en la possibilitat que Catalunya torni a ser determinant, com ja va passar el 2023. A l'altra banda, Feijóo vol convertir les eleccions en un plebiscit sobre la continuïtat de Sánchez i presenta el canvi de govern com l'única alternativa possible.
Però el resultat no depèn únicament de qui guanyi les eleccions. Les enquestes apunten que el PP podria necessitar Vox per governar, mentre que el bloc progressista té davant seu el repte de reconstruir una majoria sense Junts i amb una esquerra alternativa dividida entre el nou Front Ampli d'Ada Colau i Podem. Enmig d'aquest escenari, els set diputats de Junts que han estat decisius durant la legislatura anterior podrien tornar a tenir un paper determinant, tot i que la relació amb el PSOE està trencada.
La convocatòria anticipada, anunciada per Sánchez el 5 d'octubre després de les derrotes parlamentàries dels decrets d'habitatge, ha precipitat una campanya en què conflueixen qüestions de fons —habitatge, economia, immigració, serveis públics i model territorial— amb episodis que han erosionat la confiança en els principals partits. Els accidents ferroviaris d'Adamuz i Urda, els casos judicials vinculats al PSOE, les tensions entre els antics socis de govern i la crisi d'habitatge formen part d'un context que els partits intentaran aprofitar per imposar el seu relat.
No és estrany, doncs, que les formacions arribin a l'inici de campanya amb estratègies molt diferents i amb una mateixa consciència: cada vot pot ser decisiu en un Congrés que es preveu fragmentat i en què les aliances posteriors poden acabar pesant tant com els resultats de les urnes.
La batalla per la Moncloa: Sánchez contra Feijóo
La campanya estatal estarà marcada per la confrontació entre els dos principals candidats a la presidència del govern espanyol. El PP vol presentar els comicis com una elecció entre dos models incompatibles: la continuïtat de Pedro Sánchez o el canvi que proposa Alberto Núñez Feijóo. Els socialistes, per contra, intentaran evitar que la votació es converteixi en un referèndum sobre el desgast del president i la situaran en el terreny de la confrontació entre polítiques socials i una eventual coalició de dretes amb Vox.
El PP vol convertir el descontentament en una majoria de govern
Alberto Núñez Feijóo comença la cursa amb l'avantatge que li atribueixen la majoria dels sondejos. El seu partit es presenta sota el lema El canvi necessari i vol projectar una imatge de gestió, rigor i experiència davant d'un govern que considera esgotat. La seguretat, l'habitatge, la immigració i la lluita contra la corrupció seran els principals arguments dels populars, que també buscaran desgastar Sánchez per la resposta als accidents ferroviaris, la manca de pressupostos i els escàndols que afecten el PSOE.
Feijóo ha avançat bona part del programa electoral, articulat al voltant de quatre idees: reparar el país, regenerar la democràcia, reunir la nació i recuperar l'ambició. El document inclou 249 mesures, entre les quals hi ha una major presència de l'Estat a Catalunya, la garantia de l'ensenyament del castellà a les aules, la reforma del reglament del Congrés perquè els debats es desenvolupin en castellà i la derogació de la llei d'amnistia.
El dirigent popular també ha anunciat mesures que no apareixen al programa, com la derogació de la llei trans, l'eliminació del Ministeri d'Igualtat o la reforma de la llei d'eutanàsia. Són propostes que permeten entreveure fins a quin punt el canvi que planteja el PP no es limita a una substitució de govern, sinó que també pot comportar una revisió de polítiques i consensos socials dels darrers anys.
Les enquestes situen els populars com a primera força, però no els garanteixen una majoria suficient per governar en solitari. Feijóo ha evitat comprometre's amb un pacte concret, però ha deixat clar que acceptarà els resultats i que governarà amb Vox si és necessari. Els acords que les dues formacions ja han tancat en diverses comunitats autònomes anticipen una possible fórmula de govern a escala estatal.
Aquesta és una de les principals incògnites del 29-N: fins a quin punt el PP podrà mantenir el discurs de la moderació i la gestió si necessita incorporar les exigències de Vox per arribar a la Moncloa.
El PSOE busca una remuntada amb la mobilització progressista
Pedro Sánchez no dona la batalla per perduda. Els socialistes sostenen que encara hi ha partit i confien a reduir la distància amb el PP durant les dues setmanes de campanya. El seu principal repte és mobilitzar una bossa important de votants que van donar suport al PSOE el 2023 i que ara es mostren indecisos. Segons l'explotació del CIS d'octubre citada en la documentació de campanya, aquest grup representa aproximadament un 14,5% dels votants socialistes de les darreres generals, més d'un milió de persones.
El president espanyol intentarà recuperar aquests suports apel·lant als avenços socials dels darrers anys i presentant-se com la garantia per evitar un govern del PP i Vox. La defensa de les pensions, l'augment del salari mínim, els drets socials i la situació econòmica seran alguns dels arguments centrals. El missatge de fons és que un canvi de govern podria posar en qüestió conquestes que els socialistes atribueixen a la seva etapa a la Moncloa.
Sánchez també disposa d'una altra eina: l'activitat del govern espanyol durant la campanya. Abans de les eleccions hi ha previstos quatre consells de ministres, dos dels quals extraordinaris, i diverses sessions de la Diputació Permanent del Congrés. L'executiu vol aprofitar aquest calendari per aprovar mesures socials i projectar una imatge de govern actiu malgrat la convocatòria electoral.
Aquesta estratègia, però, té riscos. L'accident ferroviari d'Urda, que ha provocat la dimissió del ministre Óscar Puente, i els casos judicials que esquitxen dirigents socialistes amenacen de condicionar el relat de campanya. També hi pesa la dimissió de Montse Mínguez com a portaveu del PSOE arran dels negocis immobiliaris del seu marit, que havia de ser cap de llista del PSC per Lleida.
El pla A de Sánchez és reeditar un govern progressista, però aquesta vegada sense dependre de Junts. El pla B passa per aconseguir que el PSOE sigui la força més votada, encara que no pugui sumar prou escons per governar. Una victòria socialista, fins i tot sense majoria alternativa, li permetria disputar el relat polític a Feijóo i situar-se en una posició més favorable per fer oposició.
Vox vol deixar de ser soci secundari i condicionar el govern
El creixement de Vox és un dels elements que més poden alterar el resultat final. Les enquestes situen la formació de Santiago Abascal com a tercera força i apunten a un augment notable de la seva representació. El partit no amaga que vol convertir aquest creixement en capacitat de condicionar un eventual govern del PP.
Abascal ha posat sobre la taula les seves condicions: la prioritat nacional, la desregulació i la remigració. La primera proposta planteja que els ciutadans espanyols tinguin preferència respecte als immigrants en l'accés a serveis i ajuts públics. La segona inclou una reducció de regulacions i de la pressió fiscal, mentre que la tercera defensa l'expulsió de migrants que, segons els criteris de la formació, no contribueixin a l'economia espanyola.
La immigració tornarà a ocupar un lloc central en el discurs de Vox, juntament amb la seguretat i l'oposició frontal al que el partit anomena sanchisme. Abascal també ha vinculat la immigració amb la crisi de l'habitatge i ha qüestionat polítiques de gènere i el consens científic sobre el canvi climàtic.
El PP intenta marcar distàncies amb algunes de les propostes més extremes, especialment amb la prioritat nacional, que Feijóo vol vincular a criteris d'arrelament i no exclusivament a la nacionalitat. Però la distància entre els discursos no elimina la possibilitat d'un acord. Els pactes autonòmics demostren que les dues formacions poden trobar fórmules de govern compartit.
La campanya haurà de determinar si Vox continua creixent a costa del PP o si els populars aconsegueixen retenir una part de l'electorat que s'ha desplaçat cap a la dreta més radical. En qualsevol cas, l'ascens de la formació d'Abascal fa que la possibilitat d'un govern de coalició PP-Vox sigui una de les qüestions centrals d'aquests comicis.
L'esquerra alternativa, dividida i obligada a competir
A l'esquerra del PSOE, la campanya comença amb una fractura que contrasta amb els intents dels darrers anys de construir un espai polític unitari. La ruptura entre Podem i Sumar ha acabat amb les possibilitats d'una candidatura conjunta a la major part de l'Estat i ha donat lloc a dues estratègies diferenciades: el Front Ampli d'Ada Colau i la candidatura de Podem encapçalada per Irene Montero.
Colau vol reconstruir l'espai amb l'habitatge com a bandera
El Front Ampli és la nova aposta dels Comuns, Més Madrid, Esquerra Unida, Moviment Sumar i diverses formacions territorials. Amb Ada Colau com a candidata a la presidència del govern espanyol, l'espai intenta recuperar l'impuls de l'esquerra alternativa i convertir la crisi de l'habitatge en el principal motor de mobilització.
El retorn de l'exalcaldessa de Barcelona és també una aposta per recuperar el vincle amb els moviments socials. Colau, que va ser una de les cares visibles de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, vol connectar aquella trajectòria activista amb una candidatura que aspira a pressionar el PSOE perquè vagi més enllà en les polítiques socials.
El lema Un vot com una casa resumeix aquesta estratègia. El Front Ampli vol situar els lloguers, l'especulació immobiliària i el cost de la vida al centre del debat, amb propostes per regular el mercat de l'habitatge i limitar els beneficis derivats de l'especulació. També reivindica mesures com l'augment del salari mínim i la reforma laboral, que atribueix a la influència de l'esquerra alternativa en els governs de coalició.
La candidatura, però, arriba a les urnes amb unes expectatives electorals més modestes que les que havia tingut Sumar el 2023. La divisió amb Podem pot dificultar que mantingui la representació en algunes circumscripcions i, sobretot, que es consolidi com a força determinant en una eventual majoria progressista.
Podem es juga la continuïtat del projecte
Irene Montero encapçala una campanya que té molt de prova de supervivència per a Podem. Després de la ruptura amb Sumar, el partit es presenta en solitari a bona part de l'Estat, amb el lema Pau, casa i feina. La formació vol recuperar un espai propi entre els electors que no se senten representats ni pel PSOE ni pel Front Ampli.
La seva proposta combina reivindicacions econòmiques i socials amb un discurs pacifista i contrari a l'OTAN. Podem planteja apujar el salari mínim fins als 1.800 euros, rebaixar l'edat de jubilació als 63 anys i reduir la jornada laboral a 30 hores setmanals. També defensa una política exterior allunyada de l'aliança militar atlàntica i rebutja l'augment de la despesa en armament.
La diferència amb el Front Ampli no és només organitzativa. Mentre Colau reivindica els avenços del govern de coalició i vol continuar aquesta experiència amb més capacitat transformadora, Montero considera que el PSOE s'ha acomodat i que cal una esquerra alternativa més forta per forçar canvis de més profunditat.
A Catalunya, Podem ha decidit no presentar-se i demanar el vot per ERC. És un moviment que acosta dues formacions que mantenen discrepàncies en qüestions com la delegació de competències en immigració a la Generalitat. Rufián i Montero compartiran diversos actes, en una campanya que també busca projectar una imatge de cooperació més enllà de les sigles.
Catalunya, territori decisiu per a la governabilitat
Si a escala estatal la campanya es planteja com una batalla entre Sánchez i Feijóo, a Catalunya té una dimensió pròpia. El país pot tornar a ser determinant per al resultat final, tant pel nombre de diputats que reparteixen les quatre circumscripcions com pel comportament electoral que s'hi espera.
El 2023, el PSC va aconseguir 19 diputats a Catalunya, dotze més que el PP, i aquest avantatge va contribuir a compensar la victòria popular en altres territoris. Ara, els socialistes volen repetir aquest escenari i el PP considera que necessita millorar els seus resultats catalans per tenir opcions reals d'arribar a la Moncloa.
Però la batalla catalana també es juga entre les forces independentistes i entre els diferents espais de l'esquerra. ERC vol recuperar el terreny perdut el 2023, Junts vol mantenir la seva capacitat de condicionar la política estatal i els Comuns intenten consolidar el Front Ampli. A la dreta, el PPC busca créixer mentre Vox aspira a ampliar la seva representació.
El PSC apel·la al vot útil i a la figura d'Illa
Els socialistes catalans afronten les eleccions amb l'objectiu de repetir, com a mínim, els resultats del 2023, quan van obtenir 19 diputats i van recuperar el lideratge electoral a Catalunya. Jordi Hereu, ministre d'Indústria i exalcalde de Barcelona, encapçala la candidatura amb l'objectiu d'aprofitar la bona dinàmica del partit després de la victòria a les eleccions catalanes del 2024.
El PSC es presenta com el vot útil per frenar l'extrema dreta i evitar un govern del PP i Vox. El missatge s'adreça especialment als electors progressistes desencantats i als indecisos, als quals demanarà que concentrin el vot en la candidatura socialista. La formació considera que Catalunya pot ser decisiva per mantenir Sánchez a la presidència i vol convertir aquesta responsabilitat en un argument de mobilització.
Salvador Illa serà un dels principals actius de la campanya. El president de la Generalitat participarà en els actes socialistes i contribuirà a reforçar el missatge de continuïtat institucional i de defensa de l'autogovern, la llengua i la cultura catalanes davant les posicions del PP i Vox.
Però el PSC també haurà d'afrontar les conseqüències de l'avançament electoral. El finançament singular pactat amb ERC, el traspàs de Rodalies, la condonació del deute del FLA i el traspàs de competències en immigració són compromisos que depenen, en bona part, de la continuïtat d'un govern progressista a Madrid. La possibilitat d'un canvi de govern pot deixar aquestes carpetes en suspens o alterar-ne el desenvolupament.
A més, els socialistes no podran evitar que els casos judicials i l'accident ferroviari d'Urda entrin en la campanya catalana. El repte d'Hereu serà defensar la gestió del govern de Sánchez sense que les polèmiques estatals eclipsin el discurs propi del PSC.
Els Comuns situen l’habitatge al centre del debat
El retorn d’Ada Colau a la primera línia política és una de les principals novetats de la campanya del 29-N. L’exalcaldessa de Barcelona encapçala la candidatura del Front Ampli, una nova confluència de forces progressistes que vol construir una alternativa a l’esquerra del PSOE i convertir el dret a l’habitatge en una de les grans banderes electorals. Colau recupera així el seu perfil d’activista social, vinculat als moviments veïnals i a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), per connectar amb el malestar ciutadà provocat per la crisi habitacional.
La seva candidatura també té una singularitat: és la primera vegada que un aspirant a la presidència del govern espanyol encapçala una llista fora de Madrid. Colau serà la número u per Barcelona, amb el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, com a número dos. Tanmateix, serà Urtasun qui assumirà bona part del pes de la campanya a Catalunya, ja que Colau té previst participar només en tres actes al país i concentrarà la seva activitat en el conjunt de l’Estat.
La denominada via Colau va intentar situar Gabriel Rufián com a possible figura de consens d’un espai ampli de l’esquerra, però les diferències entre les direccions dels partits van acabar fent inviable l’operació. La fragmentació deixa, per tant, dos espais diferenciats a l’esquerra del PSOE: el Front Ampli i Podem, amb estratègies pròpies i sense una candidatura compartida.
En clau catalana, els Comuns-Front Ampli aspiren a repetir els set diputats que Sumar-En Comú Podem va aconseguir el 2023, quan va obtenir 484.692 vots, el 14,03% dels sufragis, i va ser la segona força en nombre de vots a Catalunya, només per darrere del PSC. La candidatura va aconseguir cinc escons a Barcelona i un a Girona i Tarragona. El repte és mantenir aquest espai electoral en un escenari de més fragmentació i amb una candidata que, malgrat el seu pes polític, no serà la cara més visible de la campanya catalana.
La formació també ha tancat un acord amb el PSC per retirar les seves candidatures al Senat a Girona, Lleida i Tarragona en favor dels socialistes. A canvi, el PSC es compromet a proposar un senador dels Comuns a través del Parlament. L’acord s’emmarca en l’estratègia de concentrar el vot progressista per evitar que la dreta i l’extrema dreta obtinguin més representació a la cambra alta, especialment després del pacte entre PP i Vox per coordinar candidatures en diverses circumscripcions.
ERC vol recuperar múscul i rellançar Junqueras
Esquerra Republicana arriba al 29-N després de la davallada electoral del 2023 i del sotrac intern que va viure el 2024. Els republicans volen convertir aquestes eleccions en el primer pas d'un nou cicle que hauria de culminar amb els comicis catalans previstos per al 2028 i amb Oriol Junqueras com a possible candidat a la presidència de la Generalitat.
Gabriel Rufián torna a encapçalar la candidatura al Congrés, malgrat les discrepàncies que ha mantingut amb la direcció del partit. La seva capacitat de projecció estatal i el seu perfil comunicatiu són vistos com un actiu per recuperar votants i situar ERC en una posició més forta a Madrid.
Els republicans venen de perdre sis diputats entre el 2019 i el 2023: van passar de 13 escons a set, després de perdre més de 400.000 vots. El 2023, a més, van deixar de ser la força més votada a les quatre demarcacions catalanes, un retrocés que volen revertir.
La candidatura incorpora per primera vegada membres de Podem a les llistes, després que la formació d'Irene Montero decidís no concórrer a Catalunya. Aquesta entesa no ha estat suficient per construir una candidatura unitària de totes les esquerres, però sí que permet a ERC ampliar el seu espai de col·laboració.
La campanya també tindrà una dimensió de partit. Junqueras, que tanca les llistes de manera simbòlica després de l'aixecament de la seva inhabilitació, vol recuperar centralitat i preparar el terreny per a les pròximes eleccions al Parlament. Per als republicans, el 29-N no és només una disputa per obtenir diputats a Madrid: és també una oportunitat per començar a reconstruir el projecte polític a Catalunya.
Junts vol tornar a tenir la clau, però sense Sánchez
La situació de Junts és una de les grans incògnites de la campanya. Els set diputats del partit han estat determinants durant la legislatura que ara s'acaba, però la relació amb el PSOE ha passat de l'acord d'investidura del 2023 a la ruptura formal anunciada el 2025.
El pacte de Brussel·les va permetre la investidura de Sánchez i va obrir la porta a la llei d'amnistia. Dos anys després, però, Junts considera que els socialistes no han complert bona part dels compromisos adquirits i que l'aplicació de l'amnistia continua encallada als tribunals. La negativa dels independentistes als decrets d'habitatge, juntament amb els vots del PP i Vox, va acabar precipitant la convocatòria electoral.
Míriam Nogueras repeteix com a cap de llista i vol superar els set diputats actuals. Però l'objectiu principal és mantenir la capacitat de ser determinants en la governabilitat estatal. Junts no descarta tornar a negociar amb el PSOE, però planteja la possibilitat que Sánchez faci un pas enrere, en una fórmula que el partit anomena la via Starmer.
Les condicions per a qualsevol entesa passen per mantenir els avenços en l'ús del català al Congrés i per aconseguir el concert econòmic i el traspàs de Rodalies a la Generalitat. Alhora, Nogueras descarta investir Feijóo, a qui Junts considera un dirigent contrari als interessos de Catalunya i que podria dependre de Vox per governar.
La campanya també estarà marcada per la situació de Carles Puigdemont. El president de Junts continuarà participant telemàticament en els actes principals mentre espera que es pugui completar l'aplicació de l'amnistia i tornar a Catalunya. La seva eventual tornada, un cop passin les eleccions, podria obrir una nova etapa en la reorganització del partit.
Però Junts té un altre front obert: l'ascens d'Aliança Catalana a les enquestes sobre unes hipotètiques eleccions al Parlament. Tot i que la formació de Sílvia Orriols no es presenta al 29-N, el seu creixement pot condicionar el comportament de l'electorat independentista i el futur de l'espai polític de Puigdemont.
La dreta també es disputa Catalunya
El PPC arriba a la campanya amb la voluntat de convertir Catalunya en una peça clau per al canvi de govern. El partit ha recuperat part del terreny perdut en els darrers cicles electorals, però continua tenint una implantació molt inferior a la que registra a escala estatal.
El 2023 va obtenir sis diputats i el 13,34% dels vots a Catalunya, una millora considerable respecte dels comicis anteriors. Al Parlament, el PPC va passar de tres diputats el 2021 a quinze el 2024. Ara, Feijóo vol que aquest creixement es traslladi també a les generals i ha confiat la candidatura de Barcelona a Xavier García Albiol, alcalde de Badalona.
Albiol és una aposta per un perfil de mà dura en immigració, seguretat i ocupacions, però també amb una capacitat d'atracció electoral que va més enllà del vot tradicional del PP. El seu discurs sobre la llengua catalana i la seva implantació municipal poden ajudar els populars a eixamplar la base electoral.
El partit, però, té un problema: Vox creix a un ritme que pot posar en qüestió la seva posició com a principal força de la dreta espanyolista a Catalunya. El baròmetre del CEO situa els populars entre sis i set diputats, mentre que Vox podria passar dels dos actuals a entre cinc i sis. La disputa és especialment rellevant a Girona i Tarragona, on el PP ha acordat retirar les candidatures al Senat per concentrar el vot de la dreta en Vox.
La formació d'Abascal vol millorar els seus resultats i aconseguir per primera vegada representació a Girona i Tarragona. A Catalunya, el partit va obtenir dos diputats per Barcelona el 2023 i aspira a ampliar la presència al Congrés. La no concurrència d'Aliança Catalana a les generals pot afavorir la captació de part del seu electorat, tot i que caldrà veure fins a quin punt aquesta absència es tradueix en una transferència efectiva de vots.
Els quinze dies que poden decidir el futur polític
El tret de sortida de la campanya tindrà escenaris diferents, però tots carregats de significat polític. El PP ha escollit Badalona, amb Feijóo i Albiol al poliesportiu de Llefià; ERC començarà a Tarragona amb Rufián, Junqueras i Elisenda Alamany; i el Front Ampli reunirà els seus simpatitzants a l'Hospitalet, sense Ada Colau, que participarà en l'acte de Madrid. El PSC i Junts coincidiran a Barcelona, amb Jordi Hereu i Míriam Nogueras com a protagonistes dels respectius mítings, mentre que Vox farà la tradicional enganxada de cartells a l'avinguda de Gaudí.
Els candidats a la presidència del govern espanyol també han triat escenaris que reforcen els seus missatges. Sánchez començarà a Sevilla, Feijóo ho farà a Badalona, Abascal a Osca i Colau a Vallecas. La tria de Catalunya per part del PP i la presència de diversos candidats catalans a Barcelona evidencien el pes que el territori tindrà en aquests comicis.
Més enllà dels mítings i dels eslògans, la campanya haurà de respondre a preguntes que afecten directament la vida quotidiana: com es farà front a la crisi de l'habitatge, quin futur tindran els serveis públics, com es garantirà la seguretat, quina política migratòria s'aplicarà i quin paper tindran les comunitats autònomes en el model territorial.
Però també haurà de resoldre interrogants estrictament polítics. Pot Sánchez mobilitzar prou electorat per capgirar les enquestes? Aconseguirà Feijóo una majoria que no el faci dependre de Vox? Podrà el Front Ampli evitar una nova pèrdua de pes de l'esquerra alternativa? Recuperarà ERC la representació perduda? Mantindrà Junts la seva capacitat de condicionar la governabilitat? I fins on arribarà l'ascens de Vox?
El 29-N no només decidirà qui ocupa la Moncloa durant els pròxims quatre anys. També pot redefinir els equilibris entre els partits, el paper de Catalunya en la política espanyola i les aliances que marcaran el futur de la legislatura. Amb els blocs cada vegada més enfrontats, les esquerres dividides i la dreta amb expectatives de govern, la campanya comença amb una certesa: cap de les grans forces polítiques es pot permetre donar el resultat per fet.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT