Eva Piquer i Mutacions d'una crisi, a l'AVUI del dia 24 de juny
Mirem-ho pel costat bo: tenim una indústria editorial tan dinàmica que surt un llibre sobre l'edició catalana i ja neix obsolet. És el cas de Mutacions d'una crisi (El Cep i la Nansa), que repassa l'estat de la qüestió del 1975 al 2005. És a dir, s'acaba quan el Grup 62 encara no era el Supergrup 62. El pròleg està signat el juliol del 2006: el 10 d'agost es concretava un episodi de concentració empresarial sense precedents en el sector.
Ni que sigui a pilota passada, val la pena llegir els textos recopilats en aquest volum. Així com el diàleg final entre Miquel Alzueta, un editor que ara fa sobretot de galerista, i Imma Bellafont, la llibretera osonenca que presideix el gremi dels venedors de lletra impresa. "A mi sempre m'han fet por les grans concentracions de poder", admet Bellafont, que allega que la llengua i la literatura catalanes en poden sortir perjudicades. I defensa les petites editorials independents que van sorgint, la majoria de fora de Barcelona.
Alzueta ho té clar: "Aplaudim aquestes iniciatives com a exemple de vitalitat, però si ens acontentem amb 60 petites editorials locals, acabarem com els bretons. Nosaltres només existirem si tenim una empresa que utilitzi en un 80% el català i que facturi 50 milions d'euros". Diu en Miquel a l'Imma: "Tu i jo podríem muntar una editorial a Vic i menjar bé cada dia durant la resta de la nostra vida, però això no és crear una indústria cultural ni construir un país".
Segons Alzueta, partim d'una idea desenfocada: "Ens encaparrem massa amb la llengua i la guerra no és aquesta. No hem de fer batalla de la llengua, sinó de la indústria. El que és fonamental és tenir una indústria pròpia i potent". Aquest senyor s'entendria amb el conseller Tresserras, que sempre fa gala de la seva "aposta industrialista". Hem de jugar la batalla de la indústria, d'acord. Però si la indústria pròpia té visió de país, tampoc ens queixarem. Vull dir que només amb la llengua no anem enlloc, però la consciència lingüística de certs empresaris ens pot dur molt lluny. Hauríem de tendir, si no és demanar massa, cap a una indústria cultural nacionalment desacomplexada. Dins de Mutacions d'una crisi (un llibre gestat, insisteixo, abans de l'entrada en escena del Supergrup 62) el crític Manel Ollé constata que les grans editorials catalanes estan passant a ser un apèndix de "grups empresarials bilingües i orientats de forma preferent al mercat en castellà". Això, diu, converteix l'activitat editorial catalana en "subsidiària de les estratègies globals empresarials orientades al mercat espanyol". No és un suïcidi, però és un risc.
Mirem-ho pel costat bo: no és la primera vegada que ens llancem amb paracaigudes i sobrevivim. Els catalans ja estem acostumats a les coses rares. Som un país tan estrany que es convida en una fira del llibre la cultura catalana i la notícia és que hi aniran els escriptors en català.
Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.