PUBLICITAT
23-02-2009 14:26
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
A ningú se li escapa que en moments econòmicament crítics com els que estem vivint els esforços per a poder suplir totes aquelles mancances socials que pateixen els grups més desafavorits han de ser molt majors. Davant la impossibilitat que l’administració arribi a tot arreu, i donada la dificultat que alguns d’aquests col•lectius optin per sol•licitar ajuda a unes institucions públiques que senten molt llunyanes o fins i tot veuen com a amenaça, les Organitzacions No Governamentals supleixen els buits inevitablement existents i, amb la lloable acció del voluntariat i amb finançament en part propi i en part públic, apliquen els recursos dels que disposen a resoldre els problemes ordinaris dels que no poden comptar amb res més.
No cal dir que, darrere les grans campanyes publicitàries i les complexes infrastructures de les ONG amb més recursos, n’hi ha tot un plegat que no arriben a les nostres emissores de radio i televisió però que realitzen una feina imprescindible, més local i, per tant, més especialitzada. Són coneixedores del territori en el que treballen i això els hi dóna una relació molt més directa i estreta amb aquells que les necessiten.
Una via important d’ingressos de totes aquestes organitzacions ha estat, i és fins el moment, la del repartiment de recursos derivats de la casella de la declaració de la Renda que es marca amb aquesta finalitat, la del 0.7 %. A Catalunya en som bons coneixedors d’aquesta ridícula casella capaç d’ajuts espectaculars, no en va som els que més la marquem. Però sembla que la tendència futura pot ser una altra.
La nova proposta anti-crisi del govern socialista estatal – aquell que no veia crisi quan els països del nostre voltant s’aixoplugaven ja sota el paraigües - ha estat eliminar d’aquest repartiment de recursos les organitzacions no governamentals que no disposin d’un projecte d’àmbit espanyol. La primera conseqüència és que un quaranta per cent de les entitats de Catalunya que anteriorment sí obtingueren aquestes ajudes, passaran a quedar fora del nou repartiment. No se m’ocurreix com pot explicar-se que decisions similars ajudin a millorar la conjuntura o afavoreixin aquells qui més ho necessiten, però vaja, segur que les raons del Sr. Zapatero per dur a terme una mesura així són tan legítimes com les que el van portar a afirmar a crits – i amb micròfon per a si el ressò de la sala no era suficient – que evidentment acceptaria l’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya, no fos cas que algú en tingués algun dubte. Si és que ja ho deien ja, que “si tu no hi vas, ells tornen”, i no podem permetre’ns polítics de dretes que no vetllin pel benestar dels més desafavorits.
Reconec que de vegades exagero massa, que molts no entendran a què és deguda tanta sorpresa o tan emprenyament quan els catalans estem d’allò més acostumats a pagar dues vegades pel mateix producte. No en tenim prou en subvencionar carreteres estatals que ens paguem les nostres pròpies autopistes; no satisfets amb pagar-nos la nostra sanitat amb un finançament deficient, permetem que Aragó miri a un altre cantó quan es tracta de pagar les factures derivades de l’ús del nostre sistema sanitari per part dels seus ciutadans; després d’escoltar reiteradament com el dèficit fiscal català ja no gosa negar-lo ningú, mirem astorats com altres autonomies prefereixen oferir canvis de sexe a càrrec de la sanitat pública gràcies a aquesta insolidaritat catalana que tan lloen i que aquí ens obliga a mantenir-nos d’origen (diguin el que diguin els psicòlegs) o pagar-nos la nova marca (digui el que digui el nostre banquer); i podria seguir, però de veritat cal fer-ho? Doncs res, que seguim igual que sempre, mal finançats i amb despeses extres.
Seguirem col•laborant amb el finançament de les organitzacions amb grans projectes espanyols mentre les nostres organitzacions regionals hauran de veure-se-les amb uns pressupostos d’una administració catalana ofegada. Però vaja, també hi haurà qui consideri que tampoc cal preocupar-se gaire, que aviat ens atorgaran el finançament que tan reconegudament necessitem i ens oblidarem de tanta queixa reiterada d’uns pocs, però pesats, emprenyats. I després de tot, ja ho veus, no sé si riure o plorar.
Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT