PUBLICITAT
OPINIÓ
15-10-2002 17:45
El 15 doctubre de 1940, en plena postguerra espanyola i en els inicis de la conflagració mundial, moria afusellat el President de la Generalitat republicana i autònoma, Lluís Companys i Jover. Amb el subterfugi duna de les lleis més absurdes i antijurídiques de la història del dret, lanomenada de responsabilidades políticas, i en aplicació de lodi institucional vers la diversitat nacional que caracteritzà lexèrcit franquista, el President Companys va ser executat al Castell de Montjuïc. No va ser ell, evidentment, lúnic assassinat durant la llarga i fosca nit del franquisme. Però probablement sí que fou la seva mort la més simbòlica de totes: amb ella, els revoltats acabdillats pel generalísimo pretenien acabar de socarrel amb la Generalitat, el catalanisme, el republicanisme, i qualsevol idea heterodoxa i moderna que visqués dins de les fronteres daquella immensa presó que anomenaven (per triplicat) España. Enguany també hem commemorat el seixantè aniversari dun altre afusellament, el del líder sindicalista mataroní Joan Peiró i Belis. Molts foren els assassinats, repressaliats, empresonats, torturats; molts foren els béns, individuals i collectius, incautats pel Nuevo Orden.
I sens dubte, un dels factors que permeté el desenvolupament de la maquinària repressiva franquista fou la incautació de gran quantitat de documentació en les seus socials dassociacions, partits,sindicats, cases de particulars, ... significats en la lluita antifeixista i per la democràcia. Aquesta documentació, robada als seus legítims propietaris, fou esporgada posteriorment per tal daplicar la més cruenta repressió possible sobre la població civil. Un dels fonaments bàsics sense el qual és impossible entendre què va ser realment la dictadura franquista és laprofondiment en la divisió entre vencedors i vençuts; la necessitat, en definitiva, de continuar mijançant les forces de lordre i repressió una guerra contra la població civil que evités la possibilitat de revolta collectiva, o fins i tot individual. Convertir lEstat espanyol és una mena de desert on viure era sobreviure, i on el silenci i la por eren el denominador comú de la vida social.
Doncs bé, tota aquesta documentació, un cop trillada i feta la feina per la qual fou robada, va passar en caixes a qualsevol habitació, de qualsevol manera. Es mantingué apilada durant anys, sense respectar les més mínimes normes de conservació. I, acabada la dictadura i encaminada la democràcia coronada, un dia els legítims propietaris decideixen que volen recuperar allò que els fou furtat per les tropes militars i la caterva falangista durant el llarg hivern del 39. Posteriorment, Carmen Alborch, diputada socialista valenciana llavors membre del Consejo de Ministros, estudià el cas i decidí que els reclamants tenen raó.
Però les coses no són tan fàcils: la troca sembolica, i comencen a aparèixer problemes a tort i a dret. I apareixen mesures surrealistes, dignes duna pellícula dels Germans Marx, quan es proclama a tots els vents la unitat de larxiu en qüestió (deu ser allò de la unidad del archivo en lo universal) i posteriorment es declara que el que fins llavors era un munt de papers apilats sense solta ni volta esdevenen un archivo amb totes les de la llei (BOE inclòs). Per si això no fos prou, la localitat on podem trobar aquesta documentació, Salamanca, organitza manifestacions en defensa de lo nuestro [sic] i contra esos avariciosos catalanes. Per rematar la jugada, un escriptor surt al balcó de lAjuntament, i proclama que els documents són castellans por derecho de conquista. Alguns varen dir que la frase en qüestió va ser pronunciada per Torrente Ballester en un moment de deliri; més aviat dhonradesa, va ser el moment. I ara Salamanca és Capital Cultural Europea ...
Després vindrien resolucions parlamentàries, estudis i resolucions ministerials afirmant el que ja havia dit linsigne escriptor: que de Salamanca no es mou ni un paper. Tant se val que persones com Miguel Herrero de Miñón, membre destacat de la poca dreta civilitzada que encara queda a Espanya, signin un manifest que sollicita la restauració de la documentació als seus legítims propietaris; perquè el Ministerio corresponent, que curiosament i contravenint les normes jurídiques essencials esdevé jutge i part en el conflicte, afirma el contrari. I davant daquest joc de despropòsits, davant daquest actitud fatxenda (en tots els sentits de la paraula) poca cosa shi pot fer més enllà de molestar. Una molèstia, la seva, que és sinònim de la nostra dignitat. Perquè els papers potser els tindran ells, però la raó cau de la nostra banda.
EXECUTIVA COMARCAL DERC
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT