PUBLICITAT
VNG
06-07-2011 23:15
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
Faraday tanca la vuitena edició amb èxit d’assistència i una molt bona acollida dels concerts en paral•lel. La fórmula Faraday, que combina artistes de renom amb grups desconeguts, torna a triomfar al Molí de Mar.
Divendres in crescendo
El divendres a la tarda a la platja del Far de Vilanova i la Geltrú, sota un sol que encara escalfava, s’hi podia veure una estampa ben curiosa, atípica en qualsevol altra festival urbà. A l’entrada, els assistents, d’estètica moderna, es barrejaven amb els banyistes que anaven abandonant una platja que, més tard, el públic contemplaria en altura des dels jardins del Molí de Mar.
Amb la caiguda del sol, el recinte s’anava omplint, tot i que no a vesar, i tant el ritme del Festival com els ànims de la gent creixien per la proximitat dels caps de cartell. Els anglesos The High Llamas, capitanejats per Sean O’Hagan, no van defraudar al públic amb el seu característic pop melòdic, amb certes referències a la psicodèlia i el lounge i reminiscències a The Beach Boys. El quintet londinenc va presentar divendres el seu últim disc Talahomi Way (2011), àlbum que manté el segell de la banda.
El concert del grup britànic The Bluetones, amb Mark Morriss al capdavant, era un dels més esperats de la nit, sobretot perquè el públic no volia perdre’s l’oportunitat de viure l’últim espectacle que el grup oferirà a l’Estat Espanyol en la seva gira de comiat. Els supervivents del britpop, fidels al seu so tot i la davallada del seu èxit, van centrar-se sobretot a reviure les cançons del disc que els va propulsar al número u de la llista de vendes anglesa –Expecting to Fly (1996)- i que el públic va agrair i correspondre.
Polock va arribar amb els ànims de la gent ben amunt i van mantenir amb personalitat i carisma el nivell dels seus predecessors a l’escenari, amb un públic entregat, van desplegar l’indie rock en estat pur del seu disc debut Getting Down From The Trees (2010). La vitalitat de la posada en escena, la força de les seves cançons i una acurada sonoritat van fer palesa perquè s’ha coronat al quintet valencià com a grup revelació del panorama indie nacional.
Però l’energia de Polock va resultar al capdavall l’escalfament previ a la revolució que estava a punt d’arribar amb Za!, un esclat de bogeria i adrenalina que es va apoderar de l’escenari. Ritmes impossibles de bateria que desembocaven en repeticions vocals constants i tot plegat barrejat amb línies estridents de guitarra i tocs de trompeta que submergien al públic en un estat entre atònit i catàrtic. L’explosió epilèptica d’Spazzfrica Ehd i Papa Dupau que es van deixar l’ànima i la suor amb moviments frenètics de braços i cap, va ser el pont idoni per a continuar ballant fins a la matinada al so de l’electrònica.
Standstill i el pop francès triomfen la nit de dissabte
El cantant canadenc de veu expressiva i característica, Ron Sexsmith era el plat fort de la jornada de dissabte, però finalment no va poder ser la joia del cartell. Amb un Molí de Mar abarrotat i un públic més heterogeni que el de divendres, l’home aclamat per figures com Elvis Costello, Paul McCartney o Elton John va posar el seu to melòdic i melancòlic a la nit amb un repàs pel seu ampli repertori, que va incloure també cançons del seu darrer treball, Long Player Late Bloomer (2011). En aquest disc ha aparcat l’obscurantisme i s’ha decantat per un pop més pur buscant un major èxit i reconeixement. Quan el mític Sexsmith va encetar els primers acords de l’Eres tú, de Mocedades, el públic es va quedar atònit, però tot i la grandiloqüència del moment, de primícia no en tenia res i és que el cantant ja havia entonat la cançó en d’altres festivals nacionals.
Si Ron Sexsmith havia deixat una sensació de semi plenitud entre el públic, aquesta es va esvair amb l’impecable directe d’Standstill, que va congregar davant l’escenari a la gran majoria dels assistents. Amb la creativitat i l’energia que els caracteritza, la força melòdica i la passió d’unes lletres profundes i amb sentiment, el públic va caure rendit als peus d’Enric Montefusco corejant amb ell cadascuna de les cançons, entre els crits d’elogis dels seus fans incondicionals. Van sonar sobretot temes dels dos darrers treballs de la banda, Vivalaguerra (2006) i Adelante, Bonaparte (2010), posant el punt i final al concert amb el single que bateja el disc.
L’encertava de ple el director artístic del Faraday, Pere Agramunt, quan destacava com a sorpresa de cartell el desconegut cantautor francès Arnaud Fleurent-Didier. Amb un inici de concert minimalista, a les fosques, i amb el cantant i la segona veu als teclats, l’espectacle va acabar derivant en una posada en escena amb audiovisuals i amb canvis constants de posicions i instruments dels tres músics. El públic ballava i aprovava amb el cap el que veia: un pop francès en estat pur, ben a prop de Gainsbourg, Legrand o Polnareff i allunyat d’influències anglosaxones, embolcallat d’una veu fràgil, de melodies embriagadores, veus corals i teclats però amb un missatge crític, desafiant i mordaç. El silenci, que reclamava Didier als seus músics amb un gest decidit a l’estil diva , va jugar un paper clau en tot l’espectacle.
Emoció i intimisme, diumenge a la tarda
Si els diumenges a la tarda ja són durs per se, desprès de dos dies intensius de festival, amb el cansament i la ressaca de torn, costa abandonar la comoditat del sofà però va valdre molt la pena. Un cel ennuvolat i un dia ben gris, poca gent a la platja i un ruixat d’estiu que tenia ganes de mullar l’escenari en qualsevol moment. Les ulleres de sol, la reina de la tarda, molts volien amagar els signes de tanta festa. L’espai del Molí va quedar reduït a l’escenari petit, passant d’un festival poc massificat a un festival íntim, perfecte. La gent seia a la gespa en grups, bevia cervesa, hi havia famílies i nens que corrien amunt i avall, la calma imperava, tot anava més a poc a poc.
Una veu jove i dolça, suau, acaronava la brisa que refrescava el jardí del Molí, ben a prop del mar. Era Clara Vinyals. Eren Renaldo & Clara. El pop melodiós de les terres de Lleida es va fer un lloc entre la gent, amb tocs de folk, melodies cristal•lines i lletres inspirades en la quotidianitat.
Era el torn de Nacho Umbert, acompanyat per tres músics a la bateria, el contrabaix i el violoncel, ell s’encarregava de la guitarra. Les cançons d’Ay..., i algunes cançons del seu darrer treball, van començar a onejar al ritme del mar, suau i fluid, la gent seia ben a prop de l’escenari i l’escoltava embadalida, i és que les històries d’en Nacho no es poden sinó escoltar amb cura i delicadesa. La veu i la guitarra acústica en un primer pla, de fons la resta d’instruments i tocs genials com l’aparició del xilòfon. Les històries que narra Nacho, a vegades en català, altres en castellà, submergien el públic en un món que a cavall entre el realisme i la màgia, però senzillament proper.
Tot a punt, tot a flor de pell. El revival de l’emotiu moment Nick Lowe estava a prop. L’ambientació ja estava més que aconseguida, el vent bufava ara amb una mica més de força i les gavines aixecaven el vol per sobre dels caps dels assistents. Havia arribat l’hora. El públic esperava en John Grant de peu i quan el gran Grant va aparèixer dalt de l’escenari, amb un vestuari molt de costa, pantalons blancs i polo, i el cabell pentinat cap enrere, la gent va trencar la calma amb forts aplaudiments que es van intensificar quan el músic va dir unes paraules en català. Un concert per recordar. John, acompanyat per un teclista, va fer seu el petit escenari i es va posar el públic a la butxaca amb Queen of Denmark. La força i sentiment que el cantant transmetia en cada acord i en cada paraula es reflectia a les cares de la gent, als ulls vidriosos, als pels eriçats. Cançó a cançó, i explicació rere explicació, els afortunats que diumenge eren al Molí de Mar van poder conèixer més profundament un home senzill i amb aspecte afable, autor del millor disc de l’any passat segons la revista Mojo, i que va obrir l’ànima als allí presents. L’última cançó, en record de la seva àvia.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT