OPINIÓ
23-01-2012 12:56
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Quan el PP de Balears acaba de tancar Televisió de Mallorca i de reduir IB3 a una televisió provincial bilingüe. Quan l’únic canal privat català, 8TV, no acaba de superar el 3 de quota. Quan moltes de les televisions de proximitat en català es plantegen de tancar. Etc. Mentre passa tot això, les grans cadenes espanyoles s’uneixen en un duopoli privat (Tele5 + Cuatro i Antena3 + La Sexta) per poder ocupar més i millor, al costat del grup públic RTVE, els mercats de l’audiovisual en llengua espanyola a tot el regne.
Ara bé, en aquest paisatge televisiu tan advers per als interessos de la nació catalana i de la normalització lingüística i cultural, no cal dir que Televisió de Catalunya – i molt especialment el seu primer canal TV3 – resplendeix com un potent far enmig de la boira. Aquesta constatació, malgrat totes les objeccions que ara puguin airejar-se per justificar unes restriccions, és de domini públic. Quina entitat, fora del Barça, pot mobilitzar a Catalunya tanta gent com TV3 fa, per exemple, per La Marató? Qui pot reunir 400.000 pares i infants a Montjuic en la Festa dels Súpers? Qui pot fer programes de prime time amb els Castells o La Patum? Qui és capaç a Catalunya de liderar els informatius? Quina productora pot aconseguir, si no és amb el concurs de TV3, de portar als Òscars un film com Pa negre o a Hollywood o al Japó la sèrie Polseres vermelles? Què serien avui la llengua i la cultura catalanes sense TV3?
Amb raó deia l’editorial de Tornaveu de l’octubre: “L’aportació de TV3 a la normalització lingüística i a la cohesió social és fonamental per al model de societat integradora que ha estat i ha de seguir sent el model de Catalunya”. Però, atenció: la Televisió de Catalunya, l’única televisió pública compromesa amb la reconstrucció nacional, té a més una responsabilitat moral, cultural i lingüística molt més enllà de les fronteres de les quatre províncies de Catalunya. Tots els impediments posats fins al dia d’avui perquè els canals de TVC no puguin veure’s amb normalitat als territoris històrics del català, i especialment al País Valencià, fan patent la importància que li atorguen els adversaris. I la demostració que l’Espanya democràtica ha aconseguit en els tres últims decennis un èxit rotund en el procés d’espanyolització és el fet que a Catalunya, al País Valencià, a les Balears o a la Franja, entre un 80 i un 90 per cent de la població està obligada consumir canals televisius espanyols. La paradoxa de la “normalització” (espanyola) dels Països Catalans rau en l’evidència que allò que més compartim els habitants dels territoris del català són les històries i les imatges de Tele5, Antena3 o TVE.
Gràcies a TVC i només gràcies TVC, l’espai audiovisual del català té un referent en el món de la cultura contemporània, sigui als circuits tradicionals o al ciberespai. Per això, la defensa de la nostra televisió pública com a gran televisió de l’espai català de comunicació no pot deixar-se en mans dels polítics: ha de ser una de les prioritats de la societat civil de tot l’espai del català. Tenim un panorama televisiu complex i problemàtic, però de cap manera ens declarem rendits.
Josep Gifreu és Catedràtic de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra
PUBLICITAT
PUBLICITAT