02-04-2012 13:09
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
CiU sempre s’ha amagat sota el terme “nacionalisme” per justificar decisions dubtoses. El significat d’aquest mot roman tan obert avui en dia que, efectivament, permet tombar constantment cap a qualsevol ideari que s’escaigui en el moment oportú: mentre pacten amb el PP, poden vendre independència; tot negociant amb els socialistes un nou finançament i, a l’ensems, fer la guitza a ERC o desesperar la gent de Solidaritat.
Aquesta polivalència neix d’una estratègia política massa conservadora: mentre tots els partits ofereixen al poble quelcom tangible a la bestreta (socialisme, independència, llibertat, liberalisme, comunisme…) CiU s’estima més anar uns segons enrere del present social i estalviar-se la concreció d’entrada. Ara bé, si la ciutadania està indignada, demanaran un canvi necessari; si la inseguretat creix, faran bandera d’una fermesa militar; si la independència arrasa, ells construiran l’estat propi. Amb el mètode adaptatiu darwinista s’asseguren l’èxit repetint sempre allò que la ciutadania crida. Ningú escolta el poble tan be com ells ho fan i, nogensmenys, el premi és un lideratge referendat pel fet que han estat escollits com a única veu de Catalunya.
Tanmateix, el risc que corre CiU és que les seves propostes deixin de ser creïbles car tantes zigazagues poden acabar per marejar el personal. No debades, CiU és prou conscient d’on venen els seus vots i, sobretot, cap on van: ERC es nodreix només d’ex-partidaris convergents i, a l’hora, Solidaritat s’alimenta adés amb vots desencantats d’ERC adés de CiU. El transvasament va del vot nacionalista cap a l’independentista i allà es queda, perquè no torna mai.
Al meu entendre, CiU no hauria de voler recuperar votants que ja ha perdut, hauria de concentrar-se en la profitosa tasca que fa xuclant vots que deixa enrere el PSC. En resum, la cosa queda si fa no fa així: la deriva del PSC reparteix vots espanyols cap el PP i vots d’esquerra pura cap a Iniciativa. El vot catalanista del PSC el recull CiU, que el transforma a curt en vot d’ERC i a llarg en vot de Solidaritat. Per la seva banda, Iniciativa nodreix les CUP. Tot el vot catalanista acaba per acceptar tard o d’hora els arguments, els avantatges i la lògica de l’estat propi, l’independentisme, o l’alliberament nacional, tant se val com li diguem: sabem que ara toca tirar pel dret i la decisió és irreversible.
El problema arriba quan, deia, el partit s’empassa les persones en llaor de la preeminença i la tan necessària evolució de la espècie. CiU segueix escoltant la societat però aquesta vegada es resisteix a fer el pas definitiu; és aquí on rau la decisió més important que ha tingut el partit d’ençà la seva creació: o fer cas de les persones que composen el partit, o fer cas de l’interès adaptatiu del partit per sobreviure i governar.
Com a membre de Solidaritat Catalana per la Independència m’amoïna que un sol partit vulgui acaparar tot el protagonisme, ara bé, si CiU vol prendre la iniciativa, tirar endavant, agafar els regnes i dur el nostre poble cap al futur que es mereix, quedo a disposició de les persones honestes que hi ha al darrere. Mai però, de l’ambició d’un partit capaç de fer qualsevol cosa per tal de guanyar unes eleccions.
Es hora de demostrar la nostra força: davant les retallades, Independència.
Robert Cavaller i Delsing
Solidaritat Catalana per la Independència - Sitges
PUBLICITAT
PUBLICITAT