XAVIER BARAZA SÀNCHEZ
05-12-2014 Última revisió: 06-12-2014 10:10
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Fa uns quants dies em preguntava, què es pot fer quan darrera d’una falsa estètica s’amaga una manca d’ètica? La resposta va ser fàcil, darrera d’unes formes normalment exquisides, sempre s’amaga una intencionalitat poc clara i, freqüentment, mancada de la mínima ètica que la nostra societat requereix i es mereix. Suposo que aquesta opinió ve molt condicionada per la meva experiència com a regidor.
Ja deia Valle-Inclán que “la ética és lo fundamental de la estética”, deixant clar que només partint de l’ètica serem capaços d’arribar a l’estètica i no a l’inrevés. No hi cap mena de dubte què, si li donem la volta, aquesta encertada afirmació es transforma en el que una part de la classe política ens volen fer creure, si és bonic és bo, una gran fal·làcia.
Això, segurament succeeix perquè és fàcil amagar darrera d’aquell comentari recurrent, sovint buit de contingut, que tot es fa pel bé del poble, però jo afegiria, sense el poble. En realitat, el que s’intenta amagar són uns interessos particulars que, en nom d’aquest bé comú, passen a ser, incomprensiblement, el que sembla convenir al municipi. Deixant de banda el benestar social i la prosperitat col·lectiva.
Fa uns anys, qui va ser el meu director a l’empresa i a qui tinc un gran respecte pel molt que vaig aprendre d’ell, em deia que la gent només es mou en base al principi de les 3Ps: Preu, Poder i Prestigi.
Però ara que ha passat un cert temps i alguna experiència he acumulat, em permeto la llicència de fer-li un parell de petites matisacions: d’una banda que preu i poder acostumen a anar agafades de la ma i d’altra què, malauradament, el prestigi és la que està, amb diferència, menys present; especialment en la seva vesant política.
I si bé, no vull convertir-me en el defensor de cap de les tres, ja que totes elles mostren un cert interès de caire individual, davant la vicissitud d’haver de triar, em quedo amb la darrera P, la del Prestigi.
Per sort, conec algunes persones que es dediquen a la política sense ser necessàriament polítics. Persones disposades a aportar la seva vàlua personal, el seu savoir faire, la seva experiència i, un bé molt preuat a dia d’avui com és el seu temps. Persones disposades a contribuir en la millora de la societat que ens envolta. A canvi de què? D’alguna cosa tant simple com un petit reconeixement o un senzill gràcies.
Al pol oposat, trobem el Preu, un preu que en el cas de la política acostuma a aparèixer sota dues formes diferents però a la fi massa semblants: la cerca d’un salari fora dels valors del mercat actual o la solució a uns problemes urbanístics més o menys propers.
Continuant amb les cites, deia Delibes que “para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad”. Segurament tots estarem d’acord que els salaris han de ser merescuts i han de posar a la balança dos factors: què aporto i què rebo a canvi, qualsevol desnivell a la balança és injust i això al món empresarial se sap molt bé. Són els polítics els que han d’aprendre aquesta regla bàsica quan s’autoimposen salaris de difícil justificació a canvi de poc valor afegit.
Però aquest Preu també apareix en forma d’interessos urbanístics, fet què per molt que s’intenta amagar tard o d’hora surt a la llum. No oblidem per exemple què, a nivell local, l‘aprovació d’un pla general, molts cops, acaba convertint-se en un camp de batalla.
Potser, i encara que soni a recurrent darrerament, els terratinents haurien de deixar pas als que decidiran sota la premissa del què més convé al poble, aquells sense cap interès que posi en dubte la seva credibilitat. Segur que aquests representants seran justos i si és el que toca per justícia, aquests terratinents sortiran beneficiats sense donar lloc a malentesos.
Està clar en ambdós casos, hi ha una clara manca d’ètica que difícilment quedarà darrera d’una estètica més que qüestionable. En el primer cas, per apropiar-se d’uns diners no gaire merescuts que surten de les butxaques dels vilatans; en el segon, abstenint-se en un plenari després de conscienciar al seu grup sobre el sentit més convenient del vot.
Entre el prestigi i el preu trobem el Poder i, compte amb aquest poder que acostuma ser mal assimilat i utilitzat en benefici propi.
Moltes vegades, una persona sense experiència prèvia en la gestió de recursos humans, en el control d’un pressupost milionari i, més important encara, en la dificultat de la presa de decisions, d’un dia per l’altre es troba al capdavant d’un ajuntament, amb una supremacia sobre la resta per la qual no està preparada encara que es pensi el contrari, jugant a ser gerent sense la preparació necessària. En aquest sentit, deia Baltasar Gracián que “por grande que sea el puesto, ha de demostrar que mayor es la persona”.
Sembla que tothom pot ser “jefe” i a crits imposar la seva voluntat per aconseguir allò que es proposa encara que no sigui just; sovint amb males formes i amb l’ús de la màxima prepotència que el càrrec i no els mèrits li han atorgat En canvi, no tothom té les característiques d’un líder capaç d’influenciar positivament al seu equip, de transmetre la confiança necessària i d’assolir uns objectius tendents a l’excel·lència.
Per sort, en el món empresarial del que provinc, als llocs de comandament s’arriba per meritocràcia en forma de formació i experiència i, on es valora l’eficàcia i l’eficiència en la gestió. No podem oblidar que es deixa en aquestes mans el futur d’una empresa, un futur on les relacions personals, tant internes com externes, són la clau de l’èxit i el reconeixement. Segurament aquí rau la diferència entre arribar i mantenir-se.
Després d’aquesta reflexió, només puc concloure que darrera d’una falsa estètica s’amaga una manca d’ètica. I a la pregunta què podem fer? només trobo una resposta, triar aquells representants que aportin experiència i coneixement sobre el que han de fer, que acreditin que tenen les seves esquenes professionals cobertes i, sobretot, que tinguem clar que no faran de la política el seu modus vivendi. Potser, amb aquestes concretes però complicades premisses, la situació pot canviar i fer que sigui l’ètica la que ens porti a l’estètica com deia Valle-Inclán i no al contrari, com molts polítics de poc calat estan tractant a la nostra societat.
PUBLICITAT
PUBLICITAT