POESIA
30-12-2014 9:37
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Entre els anys 1925 i 1930, T. S. Eliot va escriure tres breus reculls de poemes que són fonamentals en el conjunt de la seva obra poètica, en la qual hi sobresurten llibres tant importants com The Waste Land i Four Quartets. Ara aquests tres reculls han estat publicats per Adesiara en la magnífica versió catalana feta per Alfred Sargatal: Els homes espantall (1925), Dimecres de cendra (1930) i Poemes d’Ariel (1927-1930).
Diguem-ho d’entrada: la poesia de T.S. Eliot (1888-1965) reclama una certa hermenèutica, la seva lectura no és fàcil. S’ha dit, i la crítica ho ha anat repetint fins ara, que la poesia d’Eliot és una mostra de la poesia més moderna del segle XX. En la forma i en el punt de vista que adopta l’autor, sens dubte. Però no en el fons, no en el contingut, que entra de ple en el que l’antropòleg Gilbert Durand anomena tradició, i que d’alguna forma queda reflectit en les paraules de G. Hauptmann: Fer poesia significa fer ressonar rere les paraules el verb original.
La poesia de T.S. Eliot demana una immersió en el món intern de l’autor, un univers espiritual d’una gran complexitat, tant des del punt de vista cultural, erudit fins i tot, com des del punt de vista religiós. I això últim fa de mal dir en una època tan secularitzada com la nostra, on la creença religiosa, o la vivència religiosa dins d’un credo, sembla que només sigui cosa de gent innocent, càndida, o, per contra, de gent aprofitada dins les estructures eclesiàstiques.
Però cal sortir de seguida d’aquests esquemes tan estrets. Cal sortir d’aquests marges on ens ha volgut tancar una certa ‘modernitat’ (entesa des del punt de vista positivista) per entendre personalitats intel.lectuals de la talla de les filòsofes Edith Stein, María Zambrano, Hannah Arendt i Simone Weil (vés per on m’ha sortit el nom de quatre dones imponents). Llegint els textos de Weil, Arendt, Zambrano i Stein, ningú no podria dir que l’aspecte religiós en el seu pensament és una cosa menor, ans al contrari. Pensar i viure, o el pensament encarnat en l’acció (simbòlicament, el verb fet carn), és fonamental en aquestes autores. Totes quatre buscaven la ‘raó vivent’, no una entelèquia.
Tot referint-nos a T.S. Eliot hem de parlar de mentalitat ampliada, no reduïda, mentalitat que deixa volar àmpliament la imaginació creadora tal com l’entenia un altre antropòleg, Henry Corbin. No es pot entendre prou el món que Eliot manifesta sense la immersió en aquest aspecte de ment eixamplada i d’imaginació creadora que contempla la dimensió del sagrat de l’existència. O de raó vivent, com diuen les filòsofes abans esmentades, terme escaient per resumir la poètica de T.S. Eliot, premi Nobel de Literatura del 1948.
Diu Alfred Sargatal en el pròleg que encapçala aquest llibre de poemes de T.S. Eliot que Els homes espantall és, en paraules del crític Herbert Read, el més significatiu dels poemes d’Eliot des del punt de vista confessional. El va compondre l’any 1925, un any en el qual l’autor va experimentar una intensa crisi religiosa. Dimecres de cendra té clares connotacions religioses: es tracta d’una llarga meditació-pregària en veu alta on les referències a l’antic i al nou testament es donen per sabudes.
La poesia de T.S. Eliot és, en efecte, trencadora quant a la forma, però no quant al contingut metafísic que inclou tants referents de la tradició religiosa a Occident, provinents del judaisme i del cristianisme. A Poemes d’Ariel es recullen, per exemple, poemes de Nadal. És per aquest motiu que, amb bon criteri, la publicació d’aquests poemes de T.S. Eliot s’acompanya d’un extens apartat de notes a cura d’Alfred Sargatal, que il.luminen la comprensió d’una poètica que va més enllà, és clar, de la religiositat popular. La poderosa veu de T.S. Eliot, sorgida del més profund de la seva vivència espiritual, sovint agafa un to profètic, a vegades fins i tot visionari, com quan escriu en un dels cants nadalencs: Llum de la llum, que puja per les escales dels sants./ Que no siguin per a mi el martiri ni l’èxtasi del pensament i la pregària,/ que no sigui per a mi l’última visió.
PUBLICITAT
PUBLICITAT