LLENGUATGE
24-05-2016 20:50
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
La paraula discapacitat no m’agrada gens!. Perquè etiqueta, estigmatitza, fent referència només el que no és capaç de fer. Una societat que anomena a aquelles persones diferents de nosaltres, discapacitats, invàlids.
Ens hem parat a pensar realment el que signifiquen aquestes paraules?, discapacitat, que no té capacitats, invàlid que no és vàlid. Realment és així?. Ens hem preguntat com poden afectar aquestes paraules al desenvolupament d’aquestes persones?
Com el vocabulari social continua vigent el concepte de discapacitat que es defineix com una limitació de la capacitat humana que fa impossible o dificulta l’activitat de la persona. Al llarg de la història, les persones amb diversitat funcional han estat etiquetades, amb paraules denigrants com subnormal, anormal, retardat, ara impensable de nomenar-les, però continuem dient invàlid, minusvàlid, discapacitat. Tots ells, conceptes que remarquen aspectes negatius de la persona i fan que la societat en general tinguin una visió allunyada de la realitat.
Facilitant la segregació i la vulneració, dels drets de la persona, com els de la formació, el treball o la inclusió social. Així que quan ens tornem a referir a altres persones, nomenant-les que són menys capacitades , aturem-nos a pensar i reflexionar si no fem mal a la dignitat d’aquestes persones?. Perquè són persones i han de ser tractades com a tal, amb dignitat i respecte.
Però, com un canvi de llenguatge, pot portar un canvi real en els valors socials que pugui començar a eliminar l’estigma associat.
Per això, estic més a favor, del nou paradigma, diversitat funcional, fent referència el fet que hi ha una diversitat de situacions de formes de funcionar.
Perquè així és realment la nostra societat. Diversa, on hi ha persones que necessiten cadires de rodes, bastons, crosses, diferents formes de comunicar-se, llengua de signes, o bé un comunicador, n’hi ha qui necessita llegir amb lupa, ulleres, Braille , etc. El que hem de poder veure, és el fet que llegeix, camina etc. On, si és capaç de fer-ho! si té els mitjans.
Si la solució és la inclusió, perquè els nostres pobles i ciutats no estan gens adaptats per a tots els seus ciutadans?. Perquè mantenim obstacles per alguns?. Cal reeducar-nos potser?. Si ells no poden pujar escales nosaltres si podem pujar rampes. Realment costa tant?. Sembla doncs que encara ens falta molt per adonar-nos que les “rampes” (de tot tipus) ens faciliten la vida a totes les persones.
A hores d’ara els esglaons, poden inclús no tenir tanta importància, si ho comparem amb les barreres mentals que avui la nostra societat encara té.
Cal reflexionar i ser autocrítics, si la veritable, Discapacitat, apareix, quan en un carrer o plaça, un poble, una ciutat o un país no té en compte la diversitat humana.
Sònia Martorell Fernández
Estudiant Educació Social UOC
PUBLICITAT
PUBLICITAT