CINEMA
10-08-2016 14:26
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Una de les pel·lícules que triguen entrar en situació, i és perllonga la mateixa incertesa precisament perquè tenim la sensació des de les primeres imatges que alguna cosa ha passat a la parella protagonista en un primer pla inicial però que no és sinó a mesura que transcorre el metratge, que ens serà revelat. I el que ha passat no és altra cosa que la mort d'un fill que crea una sensació d'inseguretat, neguit i pràctic enfonsament en el duet protagonista, que no són capaços de fer front davant aquesta gran tragèdia.
Es tracta d'un pel·lícula de poques paraules i de molts silencis, de determinants moments de paràlisi fílmica que no obstant són transcendents i reveladors i on en aquest exercici d'estil personal, la parella protagonista és la pel·lícula, una petita peça de la cinematografia xilena que ha entrat amb calçador en les pantalles espanyoles i en què l'actriu espanyola, Elena Anaya al costat del xilè Benjamí Vicuña, estan tots dos superbs per igual.
No es tracta d'un drama en plantejament flash-back, sinó de les conseqüències, de l'erosió i baixada als inferns de dos amants que no saben o no poden sobreposar-se a la mort d'un fill i que treu a plena llum seus conflictes soterrats .
Perquè a La memòria de l'aigua, val el gest, el somriure, una arruga al front una mirada, un petó, o simplement dues paraules entretallades o un silenci considerable quasi etern.
Peró com la vida continua i la carn és carn i en general feble, els protagonistes han de seguir el seu camí amb uns o amb altres tercers, peró un bon dia sorgeix la possibilitat del retrobament. Ja se sap que en aquesta vida quan res planeges en el terreny sentimental succeeixen coses i quan planeges mil·limètricament, el fracàs sol ser absolut.
Doncs això, la parella es retroba, reviu, respira, i a trencar la dita que, l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra.
Una interessant pel·lícula en definitiva d'un cinema especial, gens fàcil, poc complaent, però de certa fondaria i qualitat. De circuits molt minoritaris i sentit avesat, per que el xilè-català o argentí-castellà, en moltes ocasions no és de fàcil audició. Però val la pena gastar-se uns calerons i estar fresc, veient i reflexionant sobre un producte molt aprofitable, que gairebé ningú per desgràcia veurà.
XILE 2.015
88 m
6/10
PUBLICITAT
PUBLICITAT