ENSENYAMENT
02-07-2017 19:50
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Un tret característic i potser inevitable d’aquestes reunions és l’elevada concentració emocional que s’hi respira. Haurien de ser objectives, professionals, amb un punt de fredor, com si es tractés d’una reunió de neuròlegs per decidir uns tractaments. Molts docents, però, hi arriben consumits per un curs esgotador, crispats, recremats de veure com alguns alumnes no mostren cap signe de la passió pel treball i l’esforç que ells voldrien percebre-hi. S’han empassat molts gripaus al llarg del curs i se’ls han guardat primorosament a l’espera del moment oportú. De vegades, aquell suspens els sembla l’única venjança que els queda, l’únic petit –i estúpid, en el fons- consol al qual poden aspirar. Per entendre l’angoixa del professor, calcinat ja pel Joan o pel Josep d’aquell any, cal saber que una junta d’avaluació té potestat per aprovar un alumne en una o dues matèries independentment del nivell assolit i del criteri del responsable de la matèria. Per als puristes, això és un factor de distorsió intolerable que, sumat al fet que el títol d’ESO es pot obtenir amb dues o tres matèries suspeses, porta els docents massa tendres emocionalment a desesperar-se i udolar llargament a la lluna com si la seva dignitat marxés per la porta, enganxada a la sola de la sabata d’aquell alumne que li’n quedaven cinc i, en canvi, l’han aprovat, obté el títol. Sovint resulta que els alumnes han entès millor que els seus mestres les regles del joc i les juguen amb desimboltura, sense amagar-se’n, sense hipocresies.
He vist plorar de ràbia a cartesians professors de matemàtiques, espeternegar a experts en literatura castellana, tremolar i treure escuma per la boca a hieràtics historiadors quan una junta d’avaluació els ha corregit una qualificació. Alguns han retirat la paraula durant mesos a la resta dels seus companys per haver perpetrat una violació d’aquesta magnitud. Comprendreu després d’això, que la reunió en ella mateixa és llarga, farcida de moments de pura ventilació emocional, de recordatoris de totes les ofenses perpetrades i de totes les pressions rebudes per la família o per les autoritats si resulta que el nombre de suspesos és superior al presentable. Pot haver-hi plors, greuges, revisions i, al final, esgotament.
Ara bé, més enllà de les anècdotes, el que em sembla més important de recordar és que també he vist respectables professors universitaris, professionals reconeguts, recordar com el senyor X els va canviar la vida. Aquell mestre recte i inflexible que inexplicablement els va regalar l’aprovat en una assignatura que tenien travada al coll i els ofegava. Probablement era quan la seva adolescència tocava sostre, quan no sabien ni tan sols si servien per estudiar o per treballar o per res. No sé si li passa als meus companys, però jo he de reconèixer que mai m’he hagut de penedir d’una ajuda o d’un regal en tota regla i, en canvi, gairebé sempre he tingut remordiments dels excessos de rigor, més freqüents, això sí, en la joventut.
PUBLICITAT
PUBLICITAT