POLÍTICA
24-06-2018 21:30
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Ho sento, no ho he pogut evitar. Fins i tot m’he posat la magnífica banda sonora d’Elmer Bernstein com a música de fons per escriure aquestes reflexions sobre el panorama que té el Partit Popular -i tots nosaltres- després de la espantada de Mariano Rajoy i la seva negativa a designar successor al president gallec. Perquè, finalment, el Duel a OK Corral que es semblava intuir entre Cospedal y Sáenz de Santamaria, després de passar per El bueno, el feo y el malo (poseu els dos que vulgueu en femení) en fer Pablo Casado el pas endavant i fugir d’estudi Nuñez Feijóo, ha acabat en una rèplica d’aquell mític film del 1960. Amb 7 candidats disposats a enfrontar-se al sanguinari Calvera –protagonitzat per Pedro Sánchez- en defensa d’un poble espanyol que, com el mexicà de la pel·lícula, prefereix llogar pistolers a sou que comprar armes i sortir al carrer a combatre.
Aturo l’analogia irònica. La cosa no és com per tirar coets. Perquè, que després de 22 anys de PP monolític i triomfant (malgrat el miratge de Zapatero), tinguem avui al davant un trencadís en comptes d’un partit “sensu stricto”, una multipropietat en comptes d’una casa compartida, és com per tenir calfreds. Sobretot quan s’intueix que a l’altre bàndol, al PSOE, la cosa és força similar, tot i que amagada darrera l’adhesió monolítica que dona administrar el poder. Perquè, a la ja evident multipolarització de l’espectre polític global, que sembla haver renegat del bipartidisme, caldrà afegir-hi ara la interna de cada partit gran. Amb faccions, capelletes, tendències, corrents, partides, guerrilles, etc.. que només auguren una cosa. Ingovernabilitat o, si voleu ser magnànims, governs inestables que s’aguantaran a base de concessions i cessions.
El greu del cas és que, no ho dubteu, tot plegat ens ho disfressaran de triomf de la democràcia. Lloant unes primàries, les del 5 de juliol, on les normes internes del PP sols exigeixen 100 avals per poder ser candidat. Un fet que em fa preguntar-me a que venen, si no és per mostrar múscul, els 5000 avals de Pedro Casado o els 3336 de Mª Dolores de Cospedal. Forçant a Sáenz de Santamaria a escapolir-se de la pregunta sobre els seus suports i deixant als 500 i escaig de Garcia Margallo i Garcia Hernández a l’alçada del betum i amb l’etiqueta de candidats testimonials. Per no parlar dels altres dos, Bayo y Cabanes, dels que ningú parla. Però que son allà, a la línia de sortida i, per tant, amb la seva oportunitat.
Però, siguem clars, serà el 21 de juliol quan arribi el moment de la veritat amb el congrés del PP. Perquè allà, el nombre d’avals (per cert, alguns d’ells ja sota sospita) no es correspondrà amb el nombre de delegats. Allà serà on els poders (territorials, orgànics, fàctics, judicials o el que vulgueu) jugaran la partida final. Aquell duel entre Calvera i Chris (el personatge de Yul Brunner) que remata la pel·lícula dels set magnífics.
Però al Congrés, a diferència de la pel·lícula de John Sturges, el perdedor Calvera no morirà si no vol. Com quasi sempre, rebrà algun premi de consolació, en forma de prebenda, que li permeti seguir maquinant i conspirant contra el guanyador a canvi de donar-li un aval formal de candidat electe per mètodes democràtics.
I això si tot va bé. Perquè també poden quedar vius els altres cinc candidats eliminats a les primàries. Deixant el partit convertit en un regne de taifes on, fet i debatut, remeni les cireres una minoria tot i la proclama democràtica. O potser a Badalona, com abans a Vilanova i la Geltrú o altres municipis, no acaben de donar el govern de la ciutat a un partit que ni tant sols arriba als set magnífics?. A un PSOE que diu poder governar amb només tres regidors dels 27 del consistori. Aquest és el futur que li espera a la nostra política?
Queda, però, una darrera explicació possible. Que tot plegat sigui teatre. Un homenatge a aquella Alianza Popular que el 1976 es va inscriure al registre de partits polítics com una federació de set organitzacions encapçalades per 7 ministres de Franco als que els diaris batejaren com “Los siete magníficos” (Manuel Fraga (Reforma Democràtica), Cruz Martínez Esteruelas (Unió del Poble Espanyol), Federico Silva Muñoz (Acció Democràtica Espanyola), Laureano López Rodó (Acció Regional), Enrique Thomas de Carranza (ANEPA), Gonzalo Fernández de la Mora (Unió Nacional Espanyola) i Licinio de la Fuente (Reforma Social). Aquells set magnífics que es varen enfrontar al Calvera interpretat per Adolfo Suárez. Tot i seguir, de portes endins, enfrontats entre ells. Ho demostraren quan, al votar la constitució al Congrés, els cinc elegits diputat votaren cadascú pel seu compte. Concretament, Fraga i López Rodó, votaren sí, Silva Muñoz i Fernández de la Mora no, i De la Fuente, s’abstingué.
I dic jo. Si el PP ja té un guió escrit, perquè munta tot aquest sidral. Que faci un remake. Avui, amb la tecnologia que tenim, la cosa no sembla massa difícil.
PUBLICITAT
PUBLICITAT