Vegueria del Penedès

POESIA

La crostera


Teresa Costa-Gramunt Vilanova i la Geltrú

01-10-2018 17:45

Imatge de la coberta de 'La crostera'. Eix

Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!

La crostera (El Gall Editor) és el primer llibre de poemes publicat per Cati Coll, nascuda a Lloseta, Mallorca, l’any 1988. Aquest llibre va obtenir el Premi Vila de Lloseta de Poesia Inèdit 2018.

Hi ha maduresa, en aquest recull de vint-i-tres poemes i un text en prosa que semblen escrits a poc a poc, deixant gotejar les paraules com la mel, tot i que alguns mots hi siguin com ametlles amargues. Darrere aquests poemes breus, intensos, esporgats de tot allò que no cal (quant de mal ha fet el barroquisme a la poesia: guarnir, farcir, emmascarar, fer frivolité), hi ha el dolor, transfigurat en paraula poètica, d’una ferida que no acaba de cicatritzar perquè el tall ha traspassat les fronteres del cos i del cor per rovellar el metall pur de l’ànima verge.

En aquests poemes de Cati Coll la crostera hi fa estada a través del record i l’enyor d’un amor perdut. Un tema dramàtic, mortífer, ofegador, lladre de l’alegria: D’on punyetes surt/ tota aquesta gent/ plena d’energia i de sol? Qui no ha perdut un amor no en sap res, d’aquesta agonia, d’aquest daltabaix existencial, d’aquesta fosquedat, d’aquest esquinçament de tots els membres que provoca l’absència d’aquell que era amb tu en un paradís fabricat a mida, que era geometria, arquitectura d’un nosaltres que tot d’una s’esvaeix com una ventada que enfonsa casa i jardí. El mite de la Caiguda viscut des de dins com si fos el primer dia.

I, no obstant això, en el moment que es pot verbalitzar aquest dolor, que es pot escriure aquesta sagnia, comença a cicatritzar la ferida. I, amb un pas més en l’evolució del dol necessari pel sentiment de pèrdua, comença l’escriptura literària quan se’n tenen les eines. La poesia en aquest cas es torna l’art de contemplar com en un mirall l’experiència per tal de donar-li cos verbal... aquest sí, per sempre, no com l’amor fugisser: (...) tenc la sensació que,/ quan menys m’ho esperi,/ enormes rius de tinta/ començaran a tenyir-me la pell,/ de dins cap a fora,/ amb totes les lletres del teu nom./ I això/ -mai no ho oblidis-/ sí que serà/ per a sempre.

La permanència de la paraula és la permanència de la vida. Quan escrivim dotem els signes lingüístics de vida, els animem del respir que va passant d’un cos a l’altre a través de la lectura. Vista així, l’escriptura com a art, la poesia com a art, és un acte d’amor, potser l’últim que podem retre a aquell afortunat que rep aquest present. Potser personalment no ho mereix. Però això és del tot intranscendent per a la paraula poètica que, tot sublimant-lo, tornant-lo universal, enalteix l’amor en totes les seves dimensions, ja sigui que es faci ressò de la ferida que ha causat, ja sigui que en faci dol, ja sigui que en guareixi la crostera.

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.